Manel Garcia Grau, un poeta en majúscules |
El cap de setmana que ve la IV Fira del llibre i l’autor ebrenc estarà dedicada en la seva lliçó inaugural al Maestrat. Recordem, doncs, una de les grans figures literàries comarcals i un dels meus mites literaris, el qual el 5 de juny farà 1 any del seu dissortat traspàs: Manel Garcia Grau.
La literatura existirà sempre / que hi haja algú que se n?adone del fang / que porta a les mans i de la llum / que, dèbil i imperceptible, / resta entre les pupil·les. La seva carrera literàriaManel Garcia Grau (Benicarló 1962 ? Castelló de la Plana 2006) era doctor en Filologia Catalana per la Universitat Jaume I de Castelló. La seva carrera literària va començar en llengua castellana, fruit de la formació educativa del moment. Amb Antropoemas va guanyar el premi Prometeo de Madrid l?any 1986, quan només tenia 24 anys. La seva primera obra en la llengua materna va ser Quadern d’estances (1988), que va rebre el prestigiós premi Miguel Hernández del 1987, que atorga la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència del País Valencià. El 1988 va rebre novament un altre premi d?alçada, el Benvingut Oliver, que atorga l?ajuntament de Catarroja per La veu assedegada. La seva trajectòria poètica semblava imparable, i el va portar a rebre el 1990 el no menys prestigiós premi Vicent Andrés Estellés amb Els noms insondables. L?any següent va publicar Els signes immutables. I el 1993 el Llibre de les figuracions. Quatre anys després l?editorial Cossetània de Valls li publicava Mots sota sospita, i un any després .era el torn per a La ciutat de la ira. El 2001 va publicar Anatema, el 2002 Al fons de vies desertes i el 2003 La mordassa. Cal destacar que amb la seva obra poètica ha guanyat premis com el l’Englantina d’Or als Jocs Florals de Barcelona (1997) o l’Ausiàs March (2000). Estem doncs davant d?un poeta veritablement prolífic i de la màxima qualitat. Garcia Grau també va voler tenir una aventura en el camp de la novel·la. El Papa maleït (Planeta, 2003) és una intriga novel·lística sobre el Papa Luna, que tenia la seu a la vila de Peníscola. Es tracta d?una excel·lent novel·la donat que ens situa davant d?un moment històric molt important per a nosaltres i davant de la complexa personalitat del papa Benet XIII. Té les frases ben trenades, i el llenguatge emprat, sense ser en cap moment anacrònic, aproxima els ecos de la llengua catalana dels segles XIV i XV. El rigor, la passió i el lirisme amb què està escrita, i la seva enorme capacitat descriptiva, la converteixen en un bon retrat d?una època. Va tenir igualment una nodrida participació periodística, en el seu paper com a columnista i crític literari. Va col·laborar amb les revistes ?El Temps? i ?Serra d?Or?, i amb els diaris Levante, Avui, Mediterráneo i Heraldo de Castellón. La seva poèticaLa lectura de la producció poètica de Manuel García i Grau ens revela la presencia d’una constant al llarg de tota la seua obra, una profunda reflexió sobre l’ofici de viure i sobre l’ofici d’escriure, dos oficis que per al poeta van inevitablement units. El «desig de viure», la voluntat existencialista i vitalista es fa palesa en tots els poemaris que ha publicat fins ara, marcada, si més no, per la defensa i reivindicació de la paraula, com a fet dignificador de l’home (Veu, Noms, Signes), en els diversos títols dels seus llibres. Sovint la vida és formada d’elements contraris «angoixa i univers», «fel i tendresa»,«presencies i miratges», «esperança i destrucció» … , fins i tot com a camí de reivindicació de la seua veu «tendra i amarga» alhora, pero malgrat tot, saber-se viu és prou per a que l’home -i ell mateix- continuï dempeus, ja que les ferides i derrotes també conformen la seua existència i van desenvolupant-se i fent-lo créixer. Vida i ser humà van, insubomablement, units. El poeta mostra sempre una gran preocupació per l’home, i escriura pensant en ell i estimant cada paraula, tal com ens diu F. Calafat a l’antologia Camp de Mines (Ed. de la Guerra, Valencia, 1991): «Manel Garcia Grau és un punt i a banda en el panorama de la poesia valenciana … per concentrar-se en la reflexió genèrica sobre l’home.» Contínuament l’insta a afrontar la seua condició de ser huma i a actuar com a tal, i ho fa apassionadament, amb una «veu assedegada» però carregada, també, d’esperances; aquests «signes irnmutables» d’esperança i dignitat els transmeti tractant de transformar el no-res en alguna cosa amb sentit, en un procés de recerca alhora íntima com col·lectiu, tal com es veu a Els noms insondables. L’altre element configurador de la seua poesia és la paraula, «aquest tendríssim dolor de cada dia», a110 que fa precisament humà l’home, paraula i home, així, dues qüestions inseparables i que no tenen sentit l’una sense l’altra. El mot compleix diverses funcions en la seua obra. Es presenta com antídot contra un món cruel «de fuse11s i espases», i aquests triomfen sols quan l’home emmudeix. Serveix per explicar el món i també com a element d’autoconeixement. «No tinc més que els mots / per poder saber-me». La paraula, per últim, és també l’element a11iberador i de combat per a dignificar la vida, tal com veiem a Els signes immutables. En la poesia de Manel Garcia Grau hi podem trobar influencies sobretot, d’Espriu, Martí i PoI, Joan Vinyoli, Pere Gimferrer, i, en general, d’aquells que com escriu F. Calafat entenen el poeta com una «veu oracular que se sap conscient del sentit profund de la vida, del dolor i de les esperances». Això té una repercussió en la tècnica d’escriptura del poeta, que dóna als seus versos un to de solemnitat i de classicisme, ja que defuig de certs verbalismes innecessaris d?allò que se sol anomenar avantguardisme. Manel Garcia Grau, autor d?una consolidada obra poètica i assagística, així com d?interessants propostes narratives, ens té acostumats a una doble vessant que ve alternant-se amb èxit als seus llibres de poesia. Per una banda, trobem l?amant de la bellesa, capaç de composicions de gran valor estètic que ens desperten passions oblidades, ritme, idees, sensacions, la poesia com a fuet de consciències adotzenades per l?era de la televisió i la política de campanar. Per una altra, ens proposa llibres on la poesia lluita amb altres armes, les de la protesta creativa o la negació a romandre impassible davant els esdeveniments que marquen les nostres vides. S?ha de dir, però, que seria una simplificació separar els conceptes: tots dos són presents als seus llibres encara què, de vegades, la balança s?inclini de manera significativa a favor d?un o de l?altre. ELS SEUS PREMIS · Premis Literaris Baix Camp – Gabriel Ferrater de poesia (1987): Sol de violoncel. Obra Novel·la |
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!