Emigdi Subirats i Sebastià

Tres poemes més del recull que glosa la vida de Joan Cid i Mulet, l’intel·lectual catalanista que dijous serà nomenat fill predilecte de la ciutat de Tortosa, que van ser publicats al recull col·lectiu “Per un futur sense llàgrimes”. A la imatge, Dolors Queralt, regidora de cultura de l’EMD Jesús, Pere Panisello, alcalde de Jesús, i jo mateix, les tres persones que vàrem dissenyar el centenari del naixement d’un catalanista i jesusenc il·lustre, que va haver de viure més de 4 dècades fora de la terra que el va veure nàixer, a causa de la dictadura franquista i el seu esperit represor.

7 A la sort de l’infinit

És amb la salabror de les aigües marines,
quan el mar immens s’endinsa en mi amb un alè
salat que recorda ardents perfums i ànsies oblidades.
És l’instant, llavors, en què m’encomano a la sort
de l’infinit, de mars desconeguts i ribes i petjades:
habitacles de mil naufragis i fronteres desvetllades.
I en faig bandera, del que he deixat enrera.
Vaig creure, fa temps, en l’escola
que obria esperits amb mots i designis.
Eren instants verges, amb deures i roselles.
Recintes que feien de la solitud un alè
sa, i amb forrellat segellàvem la incultura.
Compartíem el viure, resistíem l’oblit i la renúncia
i salvàvem la paraula. Ara, plors, crits i desesperances
emmirallen l’abisme que ens espera.
Fa mal olor Argelers, el camp indigne!
Ara ens ve l’absència intangible
amb espais estranys i mars erms.
Hem perdut tots els somriures calorosos.
La llum del capvespre camina a l’atzar.

8 Travessant els mars

Torno a l’instant en què em veig passejant
el meu nom en eixa nit d’angúnia d’univers,
responent a l’ardent desassossec del món.
La conversa animada apaivaga el dolor dels rostres
cansats que afronten l’aventura darrera nostrada.
La nostra derrota perdura amb grans silencis,
amb desigs preservats inviolables.
I en faig bandera, d’un nou viatge,
de l’urgent fugida implacable.
El lent Nyassa travessa l’oceà
i constata els vincles entre les terres.
Qui diu que tot no és un somni d’ànimes
desconegudes, deliris d’escumes, perfums d’amor
massa olorosos, que embriaguen les genives,
els llavis, en una nit assedegada de passions
bojament consumades entre mantes?
Arribats a Veracruz se’ns obre el món
i la casa nostrada reviu amb un altre accent.
Però serem tants els que viurem
en els palmells impassibles de la memòria.

9 L’alè del desterrat

On passa aquell fil de llum, entre pedres sobreposades,
allí hi ha la catedral dels cors humans,
dels sentiments aguts, per a tots aquells
que al sentit d’un sol dia, situen tota una vida.
I un passeig sense rumb engendra uns cercles de paüra
– un atzucac fosc i un pou eixut –
amb un cor nafrat que sent el buit inert del nostre futur pispat.
L’alè del desterrat es respira a l’Orfeó!
I en faig bandera, de les meves arts oratòries,
dels meus coneixements nodrits amb ànsia
i els ideals ancestrals de PÀTRIA.
Ací es reviu la història profunda,
amb lectures abrandades i jocs de cartes.
Narro la disbauxa inhumana que ens aferra al no-res,
al no sé on vaig ni què seré. Ja no sóc res!
Engendro família i revisc la terra eixuta.
Nosaltres, els folls, hem emprès la ruta incògnita
pels mars obscurs! Hem topat amb la història rodant cap enrera.
Hem escrit el mot fugida a dalt de tot,
amb lletra vermella i desesperada.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!