Emigdi Subirats i Sebastià

Ahir va jugar la selecció catalana i va ser tota una festa, i amb un resultat excel·lent que va deixar un bon sabor de boca. Ens hem de quedar amb aquesta sensació tan bonica: un seguit d’excel·lents jugadors que saben jugar bé a futbol, els quals  sense obstacles polítics podrien formar un bon conjunt, totalment competitiu en qualsevol competició internacional.
De lamentacions en tenim un munt, si les volem enumerar. Aquest tipus de partits causaven una gran emoció quan es van endegar. Ara, personalment se’m mesclen els sentiments. D’una banda, m’agrada veure la festa, les estelades, l’ambient magnífic a l’estadi, la il·lusió de molts jugadors de vestir la samarreta quatribarrada, l’esforç que fan per jugar en aquestes dates i havent de convèncer entrenadors i estructura d’equip, com aquell que demana llimosna. En canvi, em provoca molta tristesa el fet que rebem sempre les traves d’Espanya. La impossibilitat de competir internacionalment fa baixar l’emoció, i desmotiva l’afecció. El fet que els equips espanyols no vulguin deixar els jugadors per a la selecció catalana és una altra història lamentable. Malauradament també dos clubs valencians han actuat d’aquesta manera.
Deixar l’estatut en no-res, carregar-se la normalització lingüística i prohibir la internacionalització del nostre esport porta la signatura nacionalment espanyola. És la tàctica del colonitzador.
Tot i això, els catalans i les catalanes hem de tenir el punt de vista posat envers la grandesa de la nostra literatura, i la fidelitat dels   parlants de la llengua de la terra. També confiança en el nostre esport, que està en un moment dolç en moltes modalitats; de fet, Catalunya sempre ha estat terra pionera en molts esports, com ho demostren els grans clubs esportius que hi ha repartits per la nostra geografia. Quant a la política, sóc menys optimista, però hem de pensar que hi ha potencial catalanista per tirar endavant i per ser majoritaris a la societat. Altra cosa és que fins i tot sent majoritaris, els espanyols no acceptarien cap avenç sobiranista.
I quedem-nos avui, sobretot, amb el regust de comprovar la qualitat de Bojan Valdès, i resta de companys. També dels càntics, de l’anhel de catalanitat de tanta gent, a l’estadi i a casa… Quedem-nos amb l’ideal que algun dia no jugarem costellada, i que podrem competir al costat de nacions com Escòcia i Gal·les… Irlanda o Holanda.
UNA NACIÓ, UNA SELECCIÓ…