Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

29 de gener de 2023
0 comentaris

Guió del conte Soc Escriptor

SOC ESCRIPTOR
En Jordi era escriptor. Plasmava lletres en paraules. La data límit de lliurament estava prevista per a les 23 hores, 59 minuts i 59 segons, d’aquell 6 de novembre. A les 8 del matí el despertador va fer acte de presència amb el seu so estrident.

– Ring, ring, ring.

Va donar-li un cop consistent i va fer-lo caure a terra. Minuts després, va aixecar-se de mala gana però. Va anar a la cuina, tot i que quasi no va prendre res per esmorzar.

– Avui no m’entra res! – va dir-se a a ell mateix.

Va dirigir-se al despatx i va seure’s a la butaca  de l’’escriptori, atès que no tenia gaire temps per a perdre, tal  com li havien memorat pel davant i pel darrera.

– Ja saps ben bé quan expira el contracte. Tu ja has cobrat una quantitat ben suculent! Nosaltres hem complert. Si no compleixes, i no volem ser malpensats, entraràs en un greu problema legal del qual no podràs sortir ben parat. No faces el ruc, que ens coneixem!

Havia de corregir àvidament el vibrant relat que estava predestinat a ser el gran èxit literari de la temporada, tal com ja ho havien estat les seues dos darreres novel·les. Els agents editorials de més pes li havien donat pautes a seguir en la correcció, moltes. Ells eren els savis de la butxaca plena.

– Pautes i més pautes. La novel·la és meua, collons! – va donar un crit tan estrident com el del despertador.

De sobte, va envair-lo un fortíssim mal de cap. Va seure al sofà, sense gaires comoditats. Va aixecar-se poc després, ja que era ben conscient que  s’havia de concentrar novament en les seues obligacions literàries. Les idees brillaven per la seua absència, però. Era obvi que no era el seu millor dia.

– No en trauré res de profit, avui! És que no em dona la gana canviar res! És que no ho entenen aquells desgraciats! És la meua creació, meua i de ningú més! Puc posar-hi i estructurar-la com em passe pels ous!

Va obrir-se una cervesa i després una altra. Llavors, va rebre una trucada urgent d’un dels editors, del més malparit!

– Tot va bé?
– Deixa’m viure! – pregunta i resposta a l’uníson.

Va voler fer una pausa per fer una lectura ràpida als correus electrònics, ja que n’havia rebut una carretada. Uns li remembraven que era el millor narrador del moment, d’altres li repetien el termini de lliurament de la millor novel·la de les que es fan i es desfan.

– La teua capacitat descriptiva t’apropa als grans escriptors de tots els temps. Tens el talent de Hemingway, Eco o Cabré. Ets capaç de crear mons versemblants, idearis propis, ets un gegant de la literatura!
– Les 12 de la nit, ni un segon més. N’estem tips de la teua irresponsabilitat. Ja ens n’hem cansat d’esperar. Per cobrar ets més ràpid que per complir! No te’n deixarem passar ni una aquest cop! Recorda les pautes, sobretot les nostres pautes, que som els que paguem!

No se li va ocórrer altra cosa que anar-se a buscar una altra cervesa. Amb l’ampolla a la mà, va sentir-se alliberat. Li va vindre en ment el feliç record dels darrers dies de relaxament, sense urgències d’editors avariciosos, saberuts  i impertinents. La darrera nit passada amb la Núria havia trencat tots els seus esquemes personals. S’havia lluït com en el millor relat de la seua emergent carrera com a literat estel·lar.

– M’excita la Núria, amb les seues natges rodones, els seus pits a mesura, i la seua mobilitat incansable al llit, que faria  tornar boig al més fred dels homes.

Era una noia molt trempada, la Núria. Amb el simple pensament el dotava de les sensacions pròpies d’aquest adjectiu.

– La Núria és el somni, aquests voltors l’insomni!

Va tornar a seure davant de l’ordinador. Res de res, quant a idees. Les cabòries varen tornar a ocupar el seu lloc privilegiat.

– Quin cap de setmana vam passar plegats al pis de la Ràpita! Sexe del dur! Els llagostins tenien mil sabors i dels bons. L’arròs: negre, groc, amb brou, a banda, i arrossejat. Tot ben nutritiu! Quina joia per als sentits! La tranquil·la planúria del Delta de l’Ebre ens alliçonava. Quin plaer més formidable va portar-nos la vida! No hem de tardar en repetir-ho!

Una trucada de la mama li exigia la formalitat deguda (els de dalt li havien donat un cop de telèfon plenament sabedors del poder persuasiu que solia tenir ella sobre aquell que havia engendrat).

– No els deixes altre cop penjats, que et jugues el futur, fill. M’han dit que els hauràs de tornar fins al darrer cèntim. És una amenaça que compliran. Tu saps que vius al dia i el papa i jo no podrem ajudar-te que ja anem prou escurats darrerament.

En Jordi va maleir mil cops que tothom mengés amb tant d’anhel d’aquell pa, per la qual cosa el forçaven a seguir un ritme aliè al que ell hauria desitjat. Semblava que no tenia cap dret a fallar-los, que li havien posat una llosa al damunt, insofrible de portar durant gaire estona més.

– Tothom m’ha de dir què he de fer! Se’m fa insuportable aquesta càrrega que m’han posat al damunt! Escriure és una altra cosa, és el plaer. Aquesta pressió és una merda!

Per apaivagar els ànims, va treure paper de fumar i va posar-se a unir una cigarreta de les especials. Va assaborir  cadascuna d’aquelles silencioses calades com mai ho havia fet abans, i va rebre una inspiració ben sobtada.

– La vida és fum! Ja torno a ser feliç!

Va tornar a posar-se a corregir. Havia trobat la clau de la mateixa manera que durant  els anys universitaris. El seu estat d’ànim era radicalment proporcional a la seua inspiració literària, la qual arribava al súmmum durant aquelles nits de gresca grossa pels carrers de Tarragona, la imperial.

– Allò sí que era vida! Ja podia tornar ben ple a casa, que em posava a devorar com un obsés històries de matinada davant de l’ordinador, i aconseguia uns resultats ben exquisits. En canvi, les classes de literatura mai no van interessar-me.

Era un home d’acció, que aconseguia narrar amb una perfecta fluïdesa i compondre poesia amb veritable cara i ulls. Si tal escriptora era lesbiana o tal altra nimfòmana, no era de la seua incumbència. Ni tampoc els pistolers o els gais.

– Fets i no paraules! Lletra i no xafarderies de vida! Soc un bon escriptor, per això m’allunyo dels quefers mediàtics. No m’importa la vida d’escriptors feixistes que guanyen el Nobel perquè es casen amb una filipina famosa i de bon veure, perquè va estar casada amb un cantant carca i masclista, igualment feixista!

La modèstia no havia estat mai una de les seues virtuts, no anava amb la seua personalitat. Estava convençut que era dels bons, en feia bandera i fugia tothora de teories. L’acompanyava el record d’aquelles festes  grandioses al pis, amb ampolles i ampolles d’alcohol com a sana companyia, que tant irritaven els veïns pudents que feien les sinistres trucades als municipals.

– Quines festasses fotíem! Estudiar i xalar! Aprendre de literatura i de la vida! Escriure i beure! Passejar per la platja ampolla en mà i follar! Sobretot, enclavar-la!

 Amb aquell precís pensament en ment, va tornar a sonar el telèfon: l’enemic del dia. Era l’assistent de l’assistent de l’editor. Li recordava les pautes que el seu cap ja li havia fet esment poc abans.

– Et queden unes poques hores! Ni un segon més. I has de canviar el redactat del capítol final, no l’acceptem tal com està, i no canviarem de parer. I el títol de la novel·la ja te’l vam dir. Deixa’t de cabòries infantils i creu-nos, que els diners per l’edició els posem nosaltres. Qui paga, mana!

I en Jordi amb una altra cervesa i amb un altra cigarreta especial com a companyes. A la novel·la no havia aconseguit canviar-li ni un sol punt ni una coma. El mal de cap  anava fent el seu camí a passos veritablement accelerats.

– I aquell viatge de fi de carrera a Praga. Allí vaig follar cada nit com un boig.

El seu subconscient li deia que havia de suavitzar el seu llenguatge, que era un personatge públic. És a dir, havia fet l’amor amb  la Raquel, amb la Isabel i amb una altra que estudiava filologia anglogermànica, el nom de la qual havia oblidat completament. Allí s’havia inspirat de debò, i havia concebut la gran novel·la de la seua producció.

– Allí va començar el camí Col·locats en terra de Bohèmia, fruit del meu ideari de vida que retrata el rodolí: Droga blana és droga molt sana.

Com deia el seu gran amic Quim:

– Som terra de disbauxa i gent de xalera, que al món només estem quatre dies i n’hem de treure el suc adient.

La remembrança del Quim li va treure un somriure al rostre.

– Quin filòsof més divertit i intel·ligent, en Quim! Dropo de mena! El follador més gran dels que es fan i es desfan!

Aquell no havia acabat la carrera (s’havia quedat amb assignatures penjades de segon!), però el seu pare era un peix dels grossos de la Generalitat i no li va ser difícil endollar-lo en un alt departament.

– Si té el carnet de partit groc i tot! És tot un històric! Ara ja no empina el colze ni s’abaixa els calçotets, ara va a la processó de la Mare de Déu de la Cinta amb la butxaca ben plena!

Va haver d’anar al lavabo a treure el poc que havia ingerit. Els nervis  li havien pres possessió de l’estómac. Varen sonar les 12, la una i les dos, com recita l’estrofa de la famosa cançó. La novel·la, igual. No tenia gana. No tenia ni una sola idea. Només tenia set. I la novel·la havia de ser revisada sense contemplacions, ho havia ordenat l’editor, el seu assistent i l’assistent d’aquest.

– I els lectors i les lectores? Ells i elles m’han donat el vist-i-plau, collons! Que he estat record de vendes durant mesos! Que encapçalo totes les llistes d’èxits que hi ha i deixa d’haver! Que he fet història en una editorial menuda de la perifèria de les perifèries! Del cul del món! Malgrat l’evidència, encara manen de mi, encara m’apressen, i encara em fan la ment impossible!

Aquella cigarreta especial va donar pas a una altra, i a una cervesa encetada i a dos. El telèfon va tornar a sonar reiteradament. Ell va romandre assegut al sofà, immòbil. El contestador va deixar anar una veu que desplegava un  missatge ben contundent i engrescador:

– Jordi, soc jo. No m’has volgut respondre en tot el dia. Sé que m’estàs escoltant. Estic sola i tinc necessitat de tu, com mai. El que ha passat aquestes nits ha de tindre continuïtat.

En Jordi va començar a tocar-se tot el cos lentament de dalt a baix, i viceversa. La ment se li va tancar i els ulls varen dir adeu per una estona. A les 5, va despertar-se amb un ensurt i un únic pensament.

– El venciment, quant em queda per l’hora límit?

Quedaven 7 hores, 420 minuts, 25.200 segons. No podia permetre’s el luxe de perdre’n ni un més. Va engegar l’ordinador. Mal de cap accelerat. No quedava ni una cervesa a la nevera. Se li havia acabat igualment l’ingredient medicinal de la cigarreta especial. No va aparèixer ni una sola idea en la seua ment. Buidor absoluta. Va tornar el so estrident del telèfon, el so del dia.

– Ring, ring, ring.

Era la Núria un altre cop. Va escoltar paraules escalfades i gemecs en el missatge.

– Jordi, necessito el teu estri, el que em fa veure els estels. Ai!

En Jordi va acariciar-se a consciència el múscul masculí. Va decidir amb un cop de consciència.

– No pot ser!

Va tornar a seure davant de l’ordinador.

– El capítol final no està prou complert!

Li havien afirmat els que n’entenen tant. La boira continuava instal·lada de manera perenne en el seus  ulls. Li va vindre a la memòria una expressió en francès que havia explicat un professor de la URV, que li havia contat un escriptor famós del país, que l’havia sentit en un congrés literari a Praga, o era Budapest.

– Sempre tinc Praga al pensament!

Com un imant la mà a la bragueta. I l’expressió essencial que havia oblidat, que deia quelcom sobre els editors i les seues pautes. 

– Mérde de critique. Sí, aquest era. A la merda els editors!

Va repetir  aquesta expressió una i una altra vegada. Va agafar la jaqueta del rebedor. Va eixir de casa amb una portada. Va engegar el cotxe i per esma va  arribar al poble mariner dels llagostins. Va agafar una capseta blava de la guantera.

– En queden tres – va dir-se a ell mateix -. Ideal per al que queda de tarda.

Feia uns dies que tenia claus d’aquell pis. Va obrir la porta i va retornar al món. La Núria va fer mil postures i totes eficaçment. L’estona va allargar-se una, dos i tres hores, amb els seus consegüents minuts i segons. Finalment en Jordi va sentir-se exhaust, i va saber-se feliç.

– Em quedaré amb la Núria, lluny de tot el que m’envolta!

Varen sonar les nou al rellotge. La son el vencia. El venciment s’apropava. En un no-res va caducar el temps. De seguida, va sonar el mòbil un i dos i tres cops. L’editor, l’altre i l’altre. Tots tres varen repetir la mateixa tonada.

– Vols fer el favor de contestar-nos!

Devia de ser urgent de debò. En Jordi no va sentir-los. En el seu somni profund va idear històries ufanes, amb excel·lent sintaxi i perfecta ortografia. En aquell somni ideal plasmava lletres en paraules.

– Soc escriptor.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!