Emigdi Subirats i Sebastià

GUANYAREM LA INDEPENDÈNCIA!

El proper 9 de novembre de 2014 serà un dia històric per a la nació catalana, una part de la qual està en vies d’alliberament. Les formacions polítiques favorables al dret a decidir han acordat finalment data i pregunta per a la consulta, de la qual cosa se n’està parlant abastament a nivell de premsa i, el que és mes important, a nivell social.

Personalment, no crec que sigui la millor de les preguntes. M’agrada la claredat i les coses en singular. Hi ha qui s’ha esforçat a aigualir el vi, i sembla que els cagadubtes han fet forat. Tanmateix, l’important és que es tirarà endavant la consulta, malgrat que durant les darreres setmanes molts polítics han deixat un regust ben amarg amb la seua penosa actuació. Ha estat, de fet, el viu espill de 38 anys d’enlairament d’una classe política venuda als seus propis interessos i al seu status, durant els quals, com diu literalment el refrany, la cartera els ha pesat més que la senyera.

La resposta del govern espanyol i dels partits polítics de l’unionisme no mereix gaire comentari. Malauradament, mai no hi ha hagut cap possibilitat de negociar res amb el govern espanyol. La forma de fer de l’espanyolisme és el tancament  en banda. La via escocesa és totalment impossible, ja que l’interlocutor de Londres sap què és la democràcia, i el de Madrid no sap ni de quin color és. La seua actitud supera tots els límits de la indecència. L’unionisme regional està alterat, només ha sabut repetir la cançoneta de nazis i totalitaris envers aquells que volen que parli el poble, també la part del poble que vol ser espanyola.

 Els partits polítics del dubte. Unió i ICV-Euia,  han actuat tan malament com han sabut i han condicionat tot plegat. CDC s’ha vist empresonada, amb tota mena de pressions. Sortosament, ha  tingut notables excepcions que s’han alliberat dels genolls perennes. Les enquestes no els són favorables, i malauradament aquest fet ha fet tremolar algunes cames. ERC i la CUP han pogut romandre fidels als seus ideals propis. L’ambigüitat està a casa els altres. També s’ha d’agrair la fermesa de l’ANC, d’Òmnium cultural, d’altres grups politics extraparlamentaris, ja que tothom ha d’aportar el seu gra de sorra en l’Ìtaka de totes i tots.

Davant de tantes orelles sordes, de tants insults, de tanta immoralitat política, el mes important és la massiva resposta ciutadana, que ha reaccionat com mai abans. No hi havia hagut cap altre país a Europa en vies d’alliberament en què tanta gent s’hagi mobilitzat a favor del trencament total i definitiu amb l’estat opressor.

Durant els propers mesos ens cal un pla de ruta clarificador. A la premsa escrita i a les tertúlies radiofòniques no se’ls ha de donar una importància excessiva. El que diuen o escriuen no va a missa precisament. De fet, estem on estem malgrat la força contrària que han fet els principals rotatius barcelonins. Les parladuries s’han de guardar al calaix dels records, les rancúnies personals han de quedar enterrades. Aquests són dos missatges claus per demostrar fermesa i dignitat. Res és perfecte, però hi ha hagut polítics que sí que han estat  a l’alçada de les circumstàncies.

L’estat posarà tota el mecanisme corrosiu en contra del procés independentista. La catalanitat política ha de fer un camí intel·ligent arreu d’Europa, on trobarà aliats malgrat tota la pressió pudent del govern espanyol.

Sense retrets, cal ser optimista car el poble respondrà. El país està per damunt dels cagadubtes, El país està en el moment clau de la nostra història col·lectiva.

La societat catalana ha demostrat com mai la seua majoria d’edat. Guanyarem!