Emigdi Subirats i Sebastià

EL VERS PROLETARI

Barcelona—El sol s’ha alçat radiant aquest matí. Puntual com un rellotge britànic, a les 6 ha pres el seu lloc preeminent. Els raigs, amb llurs magnífics tons groguencs, esdevenien tot un ver espill damunt de la mar. Ai, la mar, la gran encisera! El cerç, amb sa lleugera corrent salada, ens refrescava els rostres, ja inquiets per la tremenda aventura que se’ns apropava. La malaurada conjectura actual marca dràsticament la nostra fortuna, atès que en un dia esplèndid hem d’endegar el camí cap al front. Anit, en arribar a Barcelona, havíem copsat una ciutat devastada, grisa, tèrbola, bruta i aclaparadorament entristida. Avui, en canvi, es nota una certa escalfor humana als carrers. De ben segur que la lluminositat del cel altera tota fesomia i ens allibera.
Altrament, després d’haver conduït un centenar de quilòmetres cap al sud, l’esclat del grifonet, la mostra rosa dels ametllers en primavera, ens feia reviure un paradís de colors, en uns turons des dels quals es poden guaitar paisatges verges senzillament extraordinaris. Out of this world1, benvolguts lectors! Vam seguir escrupolosament el nostre itinerari i vam fruir com mai d’uns bancals d’oliveres, construïts amb perfecció mil·limètrica, que ens aportaven un caliu ben especial. Quina terra de conreu tan bella, degudament assaonada per la pluja insistent de les darreres setmanes! La saó és paraula clau, especial, exquisida… l’essència de tot camp fèrtil!
Ja trepitjàvem el poble pescador de l’Ametlla de mar (Almond of the sea, si goso fer la traducció literal a la parla de Mark Twain). És aquí on vàrem poder gaudir d’una altra imatge sense igual, presidida per un arbre robust, espectacular i resistent, que fins ara desconeixia: el garrofer (carob tree, a can ianqui). Ben arrelat en aquesta roja terra argilosa! La natura ens alliçonava amb una varietat botànica increïble, inesgotable, inigualable… amb flors, plantes i arbusts ben nodrits, esclerosos a tot allò que els vingui.
El xòfer va posar-nos en alerta, de sobte: – Avions! Va portar a terme una aturada arriscada i brusca, i vam poder mig amagar-nos baix d’un d’aquells exemplars mediterranis ombrius i fecunds que tant m’havien meravellat feia només una estona. L’expert conductor, tot un gat vell en temes bèl·lics, ens en feu cinc cèntims:
– Estan fent un vol rutinari just per allà dalt, no crec que ataquin però. Han pogut constatar que circulem sols.
Com a corresponsal d’aquest diari, vaig voler complir amb la meua tasca professional com era de menester. Vaig arrossegar-me pel bell mig del garroferar fins arribar a una séquia eixuta des d’on podia estar a l’aguait de tots llurs moviments. Al cap i a l’últim, van aparèixer les primeres clarianes al cel. L’aguerrit Pasqual Miró, el nostre guia, tenia tota la raó: un sol vehicle no suposava cap perill per als pilots alemanys, per la qual cosa no els valia la pena posar en marxa les màquines bèl·liques.
Tanmateix, quan encara no ens havíem refet de l’ensurt, vam oir un seguit d’explosions ben prop. Els bombarders de la Còndor2 estaven esmicolant la veïna població del Perelló. Un núvol grisós, lletgíssim, va ocultar tot d’una el bell paisatge de la ruralia. Ja no eren oliveres amb fastuoses valones construïdes per mans artesanes, o arbres ciclopis que ens servien d’aixopluc envers la calor asfixiant: el nostre panorama era ara res més que pols grisa adobada amb l’olor a socarrim.
Arran de l’abisme, vam tindre la necessitat de fer una volta de pressa per aquest poble. Cap lector caurà de cul si diem que, de seguida, vam fer nostra la viva fotografia de la desolació. El carrer major estava bloquejat per les runes de les cases que havien quedat arrasades. Tota mena de crits d’espant conformaven el missatge acústic infaust i uniforme d’un instant d’òbit. Un pagès apressat va dir-nos que havia salvat una mula ferida, cosa que el feia sentir orgullós atès que encara li podia ser d’utilitat per fugir cap al tros, on desitjava en candeletes retrobar-se amb els seus fills, els quals segur que ja el donaven per liquidat. No obstant, la seua tràgica confessió no la podem passar per alt: «Mon oncle, Joan de garriga, no ha tingut tanta sort, ha quedat encongit baix del munt de  pedra, terra i argamassa. No li queden ungles ja que ha intentat esgarrapar-ho tot. L’han soterrat en vida».
En un tres i no-res les diverses senderes rurals van anar omplint-se de desenes de carros que transportaven desferres humanes que fugien de l’horror. Una dona ja gran en conduïa un, ploriquejava però amollava tota mena de renecs estrepitosos contra la guerra. Just darrera seu, vuit xiquets i xiquetes n’ocupaven un altre, del qual havien de baixar a desbloquejar una de les rodes molt sovint. No tenien més de deu anys, però s’encarregaven de portar les mantes, els matalassos, els utensilis de cuina i els sacs de gra per als animals. Al capdavant, els encarregats de moure els carros eren uns matxos vells que anaven fent el seu camí molt lentament, asfixiats per la temor.
Nogensmenys, el retrat més colpidor va ser el d’una mare que portava als braços un nadó amb la cara rogeta que acabava d’arribar a aquest món d’espines. El camí es trobava en pèssimes condicions, cosa que forçava el continu moviment del seu cos. Com a resum clarificador de l’escena, l’escàs cabell del nounat havia agafat una tonalitat grisa, polsosa. En passar al seu redós, no vaig poder-me estar de preguntar-li amb pronunciació de guiri3: – Quant té aquest xiquet?
– Va nàixer ahir – va contestar-me de manera eixuta, amb una veu que no amagava una amargor intensa en un rostre maltractat pel desastre viscut. Llavors, gairebé tothom va aixecar la vista per guaitar el cel per tal d’assegurar-se que havia desaparegut l’escull.
Just al llindar del menut raval de Font de Quinto van trobar-nos amb els primers tancs. Seguidament, uns soldats ferits arrossegaven els peus amb dificultat. Alguns d’ells portaven rifles als muscles, altres anaven desarmats. En uns pocs minuts, van anar formant files i vam poder veure unitats al complert, intactes. Van anar col·locant-se als atapeïts camions. Això és la guerra, folks, ens vam dir els uns als altres. Motos i tancs, pistoles i granades, a redós tostemps d’una filera humana marxant cap a no se sap on.
No eren altra cosa que camins de ramat ara per ara ocupats per combatents que enraonaven, majoritàriament, en la llengua de Molière. Amb tot, no feien cara de derrotats ni d’atemorits. Algun fins i tot gosava contar acudits verds. Era un no parar, uns tornaven al poble i altres ocupaven llocs estratègics. Hi torno, no es respirava pànic. Potser era el dia, la llum, aquella llum primaveral que feia veure rosa enlloc del gris que ens havia colpit just una vintena de quilòmetres enrere. És que, de veres, en un jorn tan assolellat, no semblava forassenyat que algú pogués cruelment estirar la pota!
Ens hostatjàvem a la fonda Siboni de Tortosa, tot un luxe estètic d’arrel modernista en una urbs carregada de monuments ara en estat decrèpit a causa dels més de setanta bombardeigs que ha sofert en els darrers dotze mesos. Tota una ciutat màrtir, tot un llegat patrimonial enviat a pastar fang! Amb l’assossec de la nit, se’m va desvetllar vivent… el so trencat de les onades,– desdeny de silencis colpidors -, per eixos carrerons estrets i obscurs d’una ciutat esmicolada.
______________________________________________________________________
Durant quaranta-vuit hores aquest corresponsal ha estat fent la cosa més perillosa que pot fer-se en un conflicte bèl·lic. És a dir, mantenir-se a redós d’una línia on l’enemic ataca amb forces mecàniques. És ben arriscat perquè convius amb els tancs, sí. Tot i que des d’aquestes màquines mortíferes no es capturen presoners, ni tampoc es donen ordres d’aturada, quan ho creuen oportú amollen bales incendiàries amb fretura. Actuen a traïció, no es deixen veure abans de pegar trets indiscriminats!
Havíem trepitjat el front com cal. Ens interessava prendre contacte directe amb els membres de la XIV Brigada Internacional4, «La Marsellesa», coneguda popularment com la «Comuna de París». Des del capvespre pernoctaven a les llars del poble de Campredó, mentre que de dia feien tasques de guaita des d’una esvelta torre medieval propera al riu. Alguns ajudaven en la recol·lecció de ceba, baix les ordres d’un ciutadà local que feia de comissari i els ensenyava les minucioses tasques a realitzar. Un d’ells, l’Armand Robert, era un fuster francès que havia sentit la crida antifeixista, que el va portar a allistar-se per combatre el totalitarisme escabrós que assetjava el vell continent. Es coneixia pam a pam tota la partida. Havia combatut ferotgement, malgrat el fred hivernal, al front de Terol, on va assaborir el dolç regust de la victòria i l’amarg de la desfeta en solament una fortnight5. A hores d’ara, vora l’Ebre, ja era un tot mestre de l’erudició.
Vam seure al seu costat, car tenia moltes ganes de xerrar, en un camí polsegós al costat d’un meandre, ja apartats de l’avenç de les tropes enemigues. Va fer-nos saber en detall que feia uns dies havien sobreviscut a un tiroteig mortífer. Havien situat uns 200 homes dalt d’un turó al Lligallo de les Veles, una ruta agropecuària antiquíssima que enllaçava tots els camins que conduïen a la fontana major de la península, el tram final de l’Ebre. Uns quants van intentar fugir! Va fer una pausa… Més d’uns quants! I va engolir fort… Vuit, però, van intentar creuar el riu prop de la vila d’Amposta. Tres van ofegar-se: l’aragonès Manuel Cañizares, i els mallorquins Josep Martínez i Biel Junqueres. L’Ebre era de flux ràpid i portava l’aigua a temperatura baixíssima. El batalló havia quedat totalment envoltat. Seguint ordres del Tinent Coronel Líster, van ser dividits en dos parts, un cap al sud i un cap a l’est. Al capdavant hi havia l’oficial explorador, el comissari de brigada i el de batalló, també lleugerament ferit als primers enfrontaments al colpejat poble del Pinell de Brai, on va tindre lloc l’eix central del desastre.
Es trobava com a peix dintre de l’aigua narrant tota mena d’episodis succeïts amb les tropes feixistes. Un cop, van irrompre entre les files enemigues, alhora que els preguntaven en alemany: quin uniforme portes? Una veu mig adormida els contestava: «Som la vuitena divisió». Un altre cop va descobrir-los un avió de reconeixement i van veure’s forçats a encaminar el típic «cames ajudeu-me».
De sobte, sense cap motiu en particular, va passar a enraonar en francès. Com en tenim suficients coneixements, vàrem deixar-lo que fes, si s’hi sentia més còmode. Llavors va endegar la recitació, amb molt bona traça, d’un poema6 que havia deixat escrit en una paret de l’esmentada torre de la història amb regust templer.
Et tant qu’il y aura des fascistes/…nous autres anti-fascistes/ nous battrons contra eux/ mais les vrai prolétaires/ nous avons nos devoirs/ la bonheur pour nos mères/ le plus beau des efforts. 
Els ulls se li il·luminaven quan repetia fins a set cops un vers en concret: «els vertaders proletaris». La classe obrera havia d’alliberar el món de l’opressió per tal de construir un nova societat igualitària on no existiria la lluita de classes. El seu esperit poètic es retrobava, era el llenguatge on reviscolaven els cignes i els sirenes! I va continuar comunicant-se amb nosaltres amb paraules versades, fet que feia regnar la poesia en un moment infame i sagnant:
De terra llunyana, amb ment ben sana, solidari tostemps amb el poble que pateix, sóc el brigadista proletari que serveix el món ben lliure i, ara, la terra catalana. Sóc flamenc, irlandès o francès, parlo la llengua nascuda a les entranyes, lluito amb el cor per serres abans estranyes. El cor em bat al front, amb el pes de les armes. Cavalls és l’indret del món on lluitarà,el vertader lluitador antifeixista. Cauran les cadenes i el món sencer veurà, com de valent és l’home nou socialista! Construirem una nova humanitat, amb ideals obrers, anhels ben sans. Enlairarem la bandera de la llibertat, lluitant pel món, lluitant pels catalans.
Amb els ulls closos, no puc fer altra cosa que rumiar una llarga estona. La força de la poesia és la nostra fe que mou muntanyes. El llenguatge ha de saber superar les armes, l’amor maternal deixat a la llunyana Gàl·lia l’obligava a no perdre la vida. Mai de mai! Aquest era el missatge clau de la seu existència. La bonheur de nos mères! Aquest corresponsal vol deixar constància que jamai no deixarà caure en el pou de l’oblit el soldat poeta, d’ideari proletari. Com si estigués dintre d’un conte de fades vaig memoritzant cadascun d’uns versos que poden ressonar en qualsevol de les llengües que s’escolten al front, tant se val:
Vertader proletari de l’exèrcit de l’Ebre, llibertari de totes les parts del món, vull donar la sang per una creença, car la tirania ma ment no concep. Mon cor obrer no s’acompanya d’estendards que són draps, el meu país és el món sencer. Ni imperis, ni Déus, ni senyors! Som els adversaris de l’ideari de la inhumanitat.
En un instant fatídic del capvespre calumniós els italians avançaven amb el suport des de dalt d’uns corbs d’acer que varen encarregar-se de no deixar res en peu, amb llur xisclet d’espant i de terror. Tot eren planys d’esglai al nostre entorn. Va estar fugissera la volada dels pirates de la mort, van deixar caure dins l’ombra la metralla i van fugir esperitats, enllà d’enllà de la muntanya, com si fossin dimonis empestats. La poesia ja no es percebia, l’artilleria no era un vers precisament.

Ernest Miller Hemingway,
Tortosa, April 15th, 1938.
To be published in English in ‘Alliance’ and ‘The New York Times’

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!