Emigdi Subirats i Sebastià

DISCURS DE CLAUSURA DEL CENTENARI DE JOAN CID I MULET

Dolça Catalunya,/ pàtria del meu cor,/ quan de tu s’allunya/ d’enyorança es mor./ Adéu germans,/ adéu-siau mon pare,/ no us veuré més/ oh, si al fossar on jau ma dolça mare,/ jo el llit tingués!/ oh, Mariners, el vent que me’n desterra/ que em fa sofrir!/ estic malalt,/ mes ai, tornau-me en terra,/ que hi vull morir./ Dolça Catalunya,/ pàtria del meu cor,/ quan de tu s’allunya,/ d’enyorança es mor./

Bona tarda a totes i a tots,

Aquest any 2007 en fa cent des quan vaig veure la primera llum en aquest estimat poble de Jesús. Quantes vivències magnífiques em varen acompanyar al llarg de la meua vida, que va transcòrrer a banda i banda de l’Atlàntic a causa d’una història malaurada de sang! Vaig arribar al món en un poble xicotet, que mai no vaig oblidar i al qual sempre vaig sentir-me emocionalment lligat. Què puc explicar de la meua trajectòria humana? De ben segur, que he de començar fent cinc cèntims de la meua afecció al món del xut i de la pilota que em va colpir des de ben jovenet. Vaig lluir les camisetes del Victòria, l’Ibèric i l’Ateneu, i em vaig omplir el cor de blau i grana. A Mèxic, vaig escriure moltes lletres sobre això del futbol, una passió de vida.

Vaig entrar a treballar a l’Ajuntament de Tortosa als 20 anys i em va agafar el cuquet d’això de la política municipal. Alguns i algunes dels i de les que estiu aquí presents em podeu entendre perfectament. Vaig lluitar per la ciutat en àmbits diversos i em vaig entusiasmar pel món de la cultura: les lletres, la música, el patrimoni i l’art. Crec que vaig fer una feina que m’ha estat reconeguda a bastament i, si pogués tornar enrere, tornaria a actuar amb el mateix deler. Em vaig trobar pel camí persones molt fermes, que varen aconseguir que la utopia de la cultura esdevingués tota una realitat.  Parlo, entre d’altres, de Mn. Eduard Solé, a qui vaig salvar la vida de mans de sanguinaris que feien la seua revolució amb sang; i d’aquell homenot que es deia Eduard Toda, fill de Reus i descobridor de l’Alguer per a la nostra nació, que em va ajudar a salvar la vida del patrimoni tortosí. Parlo d’aquell home venerable que era Francesc Mestre i Noé, patriarca de les nostres lletres; de Mn. Joan Baptista Manyà, un intel·lectual català de socarrel; de Mn. Tomàs Bellpuig, el millor poeta tortosí de la història; de l’amic jesusenc Josep M. Brull i Solares.

La guerra incivil va voler acabar amb tot: amb les il·lusions, amb l’esperança, amb l’amor fraternal, amb… Catalunya. No va aconseguir acabar amb el país, però, que encara respira malgrat tots els entrebancs que ens porta el vent de ponent. Vaig plorar aquesta terra, vaig vessar llàgrimes arreu quan vaig creuar el Coll d’Ares que em portava a la ruta incògnita. Vaig patir camp de concentració, vaig lluitar per Tortosa des de la ciutat nordcatalana de Perpinyà, amb una carta que és testimoni dels meus anhels i del meu amor ciutadà i patri.

Mèxic ens va obrir el cor i hi férem casa. Des del casalot de l’Orfeó remembràrem la terra llunyana i férem de la catalanitat l’essència de la nostra vida. Vaig estimar el país asteca amb la mateixa intensitat que estimo la terra catalana que em va veure nàixer. Vaig homenatjar himnes d’allà i em vaig fer historiador del futbol que em va donar fama internacional. Però mai, mai no em va abandonar la recança de la meua terra vora Ebre, al costat de la Rosa, la Montserrat i el Josep Maria:

No oïu quina remor més endolcida

Que fan les aigües, tot passant?

És la cançó tendra, amorosida,

Cançó de l’Ebre triomfant …!

Dorm la ciutat en l’hivernada

Crua, desfermada,

Que m’omple de neguits el bell repòs.

De bella nit s’atura l’estelada

Confusa, desmaiada,

Com una espurna que salta del redós …

… I una remor endolcida,

com d’aigües que van lliscant,

una cançó amorosida

dintre la nit va cantant …

i es giten els canyars reverenciosos,

suaus i silenciosos

com lent ressò, del riu a la remor.

El clar de lluna es fica dins l’arbreda,

I la remor s’hi queda

Talment una cançó d’amor …

I canta el riu a la ciutat dormida,

– cançó engelosida –

que diu grandeses i conculca afanys.

Corre la nit i, a frec d’albada

La vida es començada

Neta de núvols i neguits estranys.

No oïu la cançó tan amorosida

I vessant de vida,

Del riure de l’Ebre sigilós i clar?

És la cançó nostra, la cançó de l’Ebre,

Que cap altre riu no la sap cantar!

 El 20 de novembre de 1975 varen passar a la història les llargues vacances del silenci. Quants de catalans i quantes catalanes vàrem haver de viure exiliats per un règim genocida de cultures! Per què costa encara tant condemnar aquesta gent? Per què segueixen en peu tants testimonis d’aquest passat feréstec? No ho puc entendre. Els exiliats i les exiliades vàrem ser apàtrides, i ho continuarem sent si no hi ha voluntat de fer-nos justícia. Em dol veure que la societat del 2007 no condemna el franquisme com hauria de fer-ho, sense pal·liatius. A les meues orelles només ressonen els versos extraordinaris d’aquell gran poeta de Sabadell que va ser Joan Oliver (Pere Quart):

Una nit de lluna plena/ tramuntàrem la carena,/ lentament, sense dir re…/ Si la lluna feia el ple/ també el féu la nostra pena./ L’estimada m’acompanya/ de pell bruna i aire greu/ (com una mare de Déu/ que han trobat a la muntanya). / Perquè ens perdoni la guerra,/ que l’ensagna, que l’esguerra,/ abans de passar la ratlla,/ m’ajec i beso la terra/ i l’acarono amb l’espatlla./ A Catalunya deixí/ el dia de ma partida,/ mitja vida condormida,/ l’altra meitat vingué amb mi/ per no deixar-me sens vida./ I avui en terres de França/ i demà més lluny pot ser,/ no em moriré d’enyorança,/ ans d’enyorança viuré./ En ma terra del Vallès,/ tres turons fan una serra,/ quatre pins un bosc espès,/ cinc quarteres massa terra,/ "Com el Vallès no hi ha res"./ Que els pins cenyeixin la cala,/ l’ermita dalt del pujol;/ i a la platja un tenderol/ que bategui com una ala./ Una esperança desfeta/ i una recança infinita/ i una pàtria tan petita/ que la somnio completa.

Vaig estimar les lletres i em va agradar la política, tot i que d’aquesta vaig quedar-hi del tot desenganyat. L’any 1932 i el 1979 s’agredí Catalunya amb estatuts retallats, i veig que al 2006 us han tornat a fer el mateix. Als de la tisora  de la Moncloa els he dedicar únicament unes estrofes: Catalunya triomfant, tornarà  ser rica i plena, endarrera aquesta gent, tan ufana i tan superba. Bon cop de falç, bon cop de falç, defensors de la terra, bon cop de falç.

I ara passaré la paraula a aquest eixelebrat xic de Campredó, que es va fascinar per la meua persona i la meua obra. Crec que és un utòpic que encara parla d’independència en època de globalització. És d’aquells que creu en el camí cap a Ítaca (com un altre de Sabadell, Oleguer Presas, que també li dóna a la pilota): Crear, lluitar, construir el poder popular (amb la tonada del cantant  Xavi Sarrià de València). Mare de Déu de la Cinta, si en té de pardalets utòpics! 

Estem clausurant el centenari del naixement de Joan Cid i Mulet, que ens ha donat tantes satisfaccions al llarg de l’any. Només puc començar tenint unes paraules per a l’Araceli, l’amor de la meua vida, ja que amb el seu ajut he pogut tirar endavant infinitat d’activitats durant el 2007. Un cop, a Campredó, li vaig pronunciar els versos d’amor més bonics de la literatura catalana. Vicent Andrés Estellés escrigué: No hi havia a València, dos amants com nosaltres, car d’amants com nosaltres se n’han parit ben pocs. Ara li dedico uns de Joan Cid i Mulet, enamorat i patriota: D’aquell amor, esclat de jovenesa/ marcida entre les flaires d’un encís,/ amor que ara es recorda com promesa/ d’un idil·li amb sentors de paradís.

Quant als meus xiquets, Rosa i Guillem, espero que coneguin l’obra d’aquest gran literat i patriota del qual ja tant n’han sentit parlar a casa. També he de tenir paraules d’estima pels meus dos grans companys de viatge en el centenari, Dolors i Pere, amb els quals durant aquest any hem aprofundit la nostra estima i col·laboració. I afirmo orgullosament que: Dubto que cap altra institució municipal hagués tingut tant d’interès i tanta eficàcia com la que encapçalen l’alcalde i la regidora de cultura del poble de Jesús. També agraeixo al conjunt de literats, polítics i ciutadans que ens heu acompanyat acte rera acte, als quals jo us anomenava com un fitxatge nou. I he de tornar la paraula a Joan Cid i Mulet, el protagonista, l’estimat, el patriota.

Ja ho tinc tot dit. Només em queda pronunciar un: fins sempre, amb el record d’una terra que vaig estimar molt i a la qual no em vaig deixar de cantar-li lloances. Us deixo uns quants missatges amb l’espera que els mantingueu ben vius en la memòria col·lectiva de la nostra nació catalana: de les Corberes al Segura, i del Cinca amb la barca del temps, amb el vent de llevant, a l’Alguer:

Llarga vida al meu poble de Jesús!

Llarga vida a l’estimada ciutat de Tortosa!

Llarga vida al riu Ebre, vertebrador de cultures!

Llarga vida a la colònia catalana de Mèxic i a l’Orfeó Català!

Llarga vida al futbol català i mexicà!

Llarga vida a la literatura catalana!

I tots aquests anhels queden resumits amb un sol crit:

Visca els Països Catalans lliures!!!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!