Emigdi Subirats i Sebastià

Al novembre d’enguany faré el pas cap al 4, la qual cosa no és la màxima il·lusió de la meua vida, no em trempa. Quan et fas gran comences a fer panxeta. La meua dona i jo cada dilluns diem el mateix: Aquesta setmana faig dieta total, la qual dura de Nadal a sant Esteve. Sort que a ella no li cal, però a mi…la panxeta creix. Després de la lectura d’un article de Xavier Garcia al setmanari "La Veu de l’Ebre" em vaig engreixar dos quilos de cop!!! Mai abans havia rebut tants elogis junts!!! En altres ocasions, havien remarcat la meua modesta feina literària i cultural vora l’Ebre, però mai no m’havien dedicat un article i amb tants d’elogis. Quilos a manta al cos! I més, després que en l’acte instucional de divendres passat en què homenatjàrem la novel·la "Terres de l’Ebre" d’Arbó a Amposta, Xavier Vega (Delegat de cultura de la Generalitat a les Terres de l’Ebre, després de saludar els polítics assistents amb el típic "Autoritats", es referí a Emili Rosales (tot un editor de Columna/planeta) i a mi (simple afeccionat a les lletres de Campredó) com a "Autoritats intel·lectuals". Així que m’han fet posar dos quilos damunt de dos més, i ja en fan quatre i la panxeta creix i creix. El meu ego està pels núvols!

Parlant seriosament, a tothom li agrada que reconeguin la feina que fa, i agraeixo moltíssim les paraules d’encoratjament del company Xavier Garcia, periodista de Vilanova i la Geltrú, defensor de la terra verda, nacionalitzat ebrenc, i home de lletres de casa nostra. Fixeu-us que ha escrit de mi, impagable!!!

Emigdi Subirats, crític de guàrdia

Els últims temps, en aquestes terres, sembla que hi hagi una mica més d’ebullició literària: gràcies als centenaris diversos (Cid i Mulet, que coordina aquest xic de Campredó, i Bladé), gràcies també als anomenats blocs literaris (com els de Jesús M. Tibau i del mateix Subirats), gràcies també siguin donades al servei per Internet, que proporciona la pàgina de Llibresebrencs.org (que, des de Móra i flix, amb el CERE per entremig, ha impulsat i coordina Albert Pujol) i, en fi, gratitud igualment infinita cap al programa radiofònic Lletres Ebrenques, d’Antena Caro, al capdavant del qual tornem a trobar Emigdi, i un promotor de llibres (no simple venedor) com és Octavi Serret, des de Vall-de-roures, allà entre fronteres administratives, però no culturals.

En totes aquestes facetes de la xarxa electromagnètica (que diria el senyor Virgili del programa de Toni Clapés a RAC1) i radiofònica, el nom d’Emigdi Subirats, home d’idiomes, crític, poeta, biògraf i histriador de la premsa d’aquest terreno, apareix amb un tal entusiasme militant, am un saber tan llargament adquirit i amb una capacitat de coordinar les principals salses culturals que l’atribut de crític de guàrdia, que potser ell mateix es donà per als articles i comentaris que publica a la citada pàgina de llibresebrencs.org, em sembla molt just, molt digne i perfectament guanyat.

I és que si hi ha farmàcies de guàrdia, a sant de què no hi ha d’haver crítics que vetllin per la nostra sanitat cultural? Evidentment, crítics que tinguin criteri i que critiquin, lloant o denunciant, i sempre – també de tota evidència – després d’haver llegit, meditat i comparat el que gosen criticar. Això és una feinada, i els que s’hi dediquen ho saben prou bé.

Darrerament, he tingut ocasió de tractar aquest crític de guàrdia en diverses de les seves evolucions: el centenari de Joan Cid i Mulet, prosista i historiador de Jesús, exiliat també a Mèxic, com Bladé, que em sembla evident que és obra seva, amb els llibres que li ha dedict; he vist la seva presència a la xarxa, com a crític de guàrdia, dintre la pàgina llibresebrencs.org, informant de novetats i autors o valorant moviments artístics, literaris o periodístics de la història passada en aquestes comarques;o, per exemple, les entrevistes que fa a gent d’ara al programa Lletres ebrenques (Carranza, Tibau, Aliern, Pujol, Guiu, i així fins a una cinquantena), totes les quals, constitueixen una actualíssima radiografia bio`ràfica dels grafòmans del nostre àmbit i que, sens dubte, un dia o altre hauria de recollir en llibre, amb la finalitat, entre d’altres, de mostrar al nord barceloní i empordanès que enaquesta antiga terra de vells i nous moros continuen quedant descendents que encara escriuen – com deia Ramon Muntaner del català de Mallorca – en "lo pus bell catalanesc que al món sia".

Jo em sento tan identificat amb aquest "bell catalanesc" que es tragina per l’Ebre, tant l’oral com l’escrit, que estic per dir que el català normalitzat, anestesiat i cosmetitzat que es gasta per Barcelona, i que difon el seu màxim altaveu que és TV3, passi a ser un dialecte provincial del que hauria de ser el català terral i fluvial que es parla en aquestes riberes del sud.

En fi, si al Montsià hi ha, per exemple, un bruixot lingüístic com Manel Ollé; si a la Terra Alta tenim, sempre disponible, un home de fer faenes, com Salvadó Carbó, o si al Ribera d’Ebre creix l’empremta juvenil d’Albert Pujol, és de tota evidència que, al Baix Ebre, les aigües dels canals reguen l’empenta literària d’aquest crític de guàrdia permanent que és Emigdi Subirats.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!