Emigdi Subirats i Sebastià

PLAER BÍGAM
Tota mena de sorolls plaents s’apoderaven de l’ambient a poc a poc, però sense treva. Esdevenia tot un espectacle al ralentí. El ritme s’accelerava només a estropades, amb sobtades embranzides puntuals, atès que sonaven un seguit d’entonacions musicals que es transformaven amb rapidesa inusitada en sons alts i baixos, aguts i greus, depenent de la posició de cadascun dels cossos. Plegats semblava com si estiguessen component una memorable simfonia, potser en do major. Tots dos amants es mostraven com a mestres virtuosos de la composició, com si volguessen deixar testimoni sonor de llurs excel·lents coneixements quant a diferents tipus de cadències. Ara i adés anaven alliberant gemecs d’èxtasi corporal que s’escampaven arreu amb facilitat i aportaven una atmosfera de veritable calidesa.
La Cristina era una devoradora àvida de tot l’aliment que se li posava a l’abast, tota una tigressa afamada que requeria un seguit de nutrients constants,. L’Albert, quan li venia de de gust, era el convidat de pedra d’una sessió musical dirigida per una orquestra sumptuosa amb vareta vaginal. L’esclat final masculí alliberava un ressò ensordidor. Se sentia orfe de forces, després d’haver expulsat fins a tres cops el líquid viscós durant més de dos hores d’agudíssim joc corporal. És llavors quan el son el vencia, les parpelles li queien.
La Cristina va abillar-se prest sense ni tant sols recollir l’estripada roba interior del terra. Se l’esperava a casa abans de les dotze i mitja, i no era qüestió de jugar-se-la. Era encara una xiqueta amb uns progenitors conservadors que li fixaven uns horaris estrictes de retorn a la llar familiar. A desgrat que feia ben poc que acabava de complir els divuit anys, la seua vida estava marcada per dos fets i dos tarannàs ben contradictoris: era una estudiant prometedora, però a la vegada una especialista en el seu cos a les hores lliures. Amb tot, no era una professional remunerada, sinó que el seu nivell quedava reflectit en l’alt rendiment dels seus actes.
Varen sonar les quatre de la tarda. L’Albert havia fet allargar d’allò més l’ineludible període de repòs amb el cos estirat. Vivia en un habitacle modern, amb dos habitacions avantguardistes i un bany força original que causava admiració, en el qual guardava amb una estructura surrealista tota mena d’eines de plaer.
L’Antoni va presentar-s’hi quan li va vindre de menester. Va entrar a la cambra de l’Albert i va besar-lo als llavis amb tendresa fins a cinc vegades, per després passar-li la mà amb suavitat entre les esportives cames. Just llavors, l’Albert va fer com si volgués obrir els ulls. L’Antoni li va aportar un accelerat toc d’escalfor al tendre despertar. Li va agafar l’estri ja ben robust i li va fer una sèrie d’exercicis compassats, una estona curta però viscuda amb enorme intensitat, que va fer-lo sortir del món del son i tornar a reviure la joia dels sentits. Un cop ben complerta la seua funció específica, l’amant silenciós va fer-se fonedís.
L’Albert va seure al sofà després de preparar-se un got de whisky amb gel. La seua ment girava i girava a redós de diversos capficaments, els quals, com una sínia, tornaven al mateix indret. Els seus quefers de llit esdevenien de pel·lícula, si pogués exterioritzar-los podria aconseguir un bon grapat de beneficis pecuniaris que alleugerien la seua letargia econòmica.
En un volt se li va obrir una llumeneta. S’havia de posar en contacte amb el seu antic amic Ignasi Vidal, amb qui havia cursat la secundària en un col·legi unisex de l’Obra. A despit que se’ls va intentar convèncer pel davant i pel darrere que els tocaments de genitals provocaven la ceguesa, de manera furtiva havien après que el cos humà disposava de mil funcions pecaminoses amb tota una gamma de possibilitats, alhora que la capacitat de la vista es mantenia intacta. Avui dia era un conegut director de cinema impúdic. La sucosa proposta que li havia de fer seria ben temptadora per a tot un expert empresari del cos humà.
Era quasi mitja nit quan l’Antoni va tornar a presentar-se al pis per a enllestir la feina a tot estrop. La primera escena havia pres una forma ben tempestuosa. Va fer el seu comiat habitual, després d’encendre una cigarreta i omplir-li de fum la boca a l’amant. A l’instant l’Albert va apagar el monitor que l’exalumne de la Santa Obra d’Escribà de Balaguer li havia facilitat.
Passaven uns minuts de les vuit del matí quan va trucar la Cristina. Amb un joc de paraules escalfades, no li va costar de persuadir-la que fes campana a primera hora, car tenia una assignatura optativa amb un professor de sucre. En poc més de vint-i-cinc minuts ja la tenia xuclant l’estri entre els llençols. Un cop ben enllestit l’orgasme, va encendre una cigarreta i li va ordenar amb veu contundent que es fes fonedissa, cosa que no havia fet mai abans.
Ell era un escriptor professional, de règim autònom i sense horari laboral. Tanmateix, li calia dedicació si volia guanyar-se les garrofes amb placidesa. Ara tocava treballar, davant del monitor l’ordre havia sonat molt bé. Va engegar l’ordinador i va tindre cura de tots els detalls de la sessió. Era una història eròtica i passional, passional i eròtica. No, era una història pornogràfica, en la qual els sentiments brillaven per la seua absència. De fet, retratava un follar per follar, amb trempada i obertura i mil posicions alternades. Així s’ho havien treballat amb excel·lència la Cristina i l’Antoni, que encara no eren sabedors que tots dos eren membres d’una mateixa partida.
L’Albert sentia com se li accelerava la temperatura mentre redactava de manera acurada cadascuna de les escenes. Era el primer cop que escrivia aquest tipus de relats en l’àmbit de l’art literari dels sentits. Li va vindre de sobte al pensament una curiositat bastant excitant:
– Què en pensarien els editors de la seua nova vessant narrativa? Apostarien per un tipus de relat engendrat amb ereccions i finalitzat amb sucs vaginals i ejaculacions bestials?
Aquest sol pensament li produïa encara un escalfament més colossal. Se la sentia granítica, i hauria volgut tindre l’Antoni o la Cristina, la Cristina o l’Antoni, què més donava!, al seu costat. No podia més, i encara no era migdia quan va haver d’aturar-se per trobar-hi una solució puntual en solitari. Primer, com era de menester, va endegar el monitor.
Va seguir redactant la rocambolesca història amb avidesa, ni tant sols va fer un incís per dinar car l’estómac no era la seua part del cos més exigent.
L’Albert era l’autor d’un llarg nombre de novel·les, tres reculls poètics, vuit peces teatrals i dos assaigs sobre el noucentisme i el modernisme en la literatura catalana. Era un dels escriptors de moda, que havia guanyat tota mena de guardons del màxim prestigi. Les dos paraules que el definien en l’àmbit lletrat eren: intel·lecte i talent. En canvi, cap dels gèneres literaris anteriors li havien produït un plaer tan ciclopi. L’art de l’escriptura es convertia en una finestra oberta carregada de variants, amb aquest nou gènere literari se sentia enlairat per les alçades.
L’Antoni va acudir sense haver estat cridat ben entrada la foscor. La seua presència va ser rebuda com una veritable benedicció del cel. Aquest cop l’Albert va portar a terme un dels actes més brutals dels que es fan i es desfan. L’èxtasi del cos agafava tons suprems, sucs corporals omplien tolls diversos en la blancor dels llençols. L’Antoni va fer via encara amb tremolor de cos. A l’instant, l’Albert va apagar el monitor en un tranc.
L’Albert era un literat genuí. Tenia el mèrit de ser molt constant en la seua feina, ja que aprofitava cadascun dels instants d’inspiració. Va posar-se a redactar fins ben
entrada la matinada. La narració s’estava desenvolupant tenint en compte la realitat de la lliure voluntat. Quan els ulls ja se li anaven tancant, va tindre la necessitat imperiosa de tornar a alliberar-se sol. El monitor va ser-ne testimoni fidel.
A les vuit del matí va rebre una sorpresa inesperada. La Cristina no havia d’anar a l’institut fins a les 10, ja que la seua professora de llengua anglesa estava de baixa. Havia d’anar de pressa perquè just després tenia matemàtiques, que li impartia un professor amb l’estatus de vaca sagrada que la mirava amb ulls viciosos. Era una alumna excelsa en totes les assignatures, i aspirava a graduar-se amb la màxima nota del batxillerat. La disbauxa carnal va durar vint minuts i tres segons, i va superar qualsevol activitat complaent anterior.
Van passar set dies calcats per a l’Albert. Escrivia i follava, amb el monitor engegat, la clau de tot plegat.
La Cristina va aparèixer al pis la vesprada d’un dimecres amb el rostre decaigut. Enrere havia deixat el seu ímpetu vital de noia que sabia com gaudir com cap altra de l’existència. Des del col·legi l’havien estat vigilant darrerament, perquè li havien notat algun comportament estrany. Van fer saber als seus pares que s’allitava amb ell, fet que varen agafar-se com tot un càstig bíblic. Havia estat educada en un col·legi de monges, i els seus progenitors se’n feien creus que una noia de la seua intel·ligència i estricta formació religiosa hagués pogut caure en el món del pecat més irracional. Com a traspunt, volia instal·lar-se per sempre al seu pis. Havia nascut per gaudir del seu cos i en volia fer bandera.
L’Albert necessitava temps per pair aquesta petició. Potser li podria anar com anell al dit per al seu guió, però ho havia de pensar bé. Li va demanar a la Cristina, amb tot el tacte del món, que mantingués el cap fred. La decisió es podia aparcar unes quantes hores. El monitor n’estava al corrent de tot.
De manera ben oportuna, l’Antoni va presentar-se a l’apartament. Aquest cop no volia fer sexe bèstia d’immediat. Volia tindre una llarga enraonada amb l’Albert, cosa que mai no havien fet abans. Volia regularitzar la seua relació d’immediat. La nova llei de matrimonis homosexuals els permetia ser marit i marit. La idea de follar amb l’anell de compromís era un nou repte que li venia de gust d’indagar.
A la ment de l’Albert la idea dels beneficis pecuniaris suculents va fer salts d’immediat. Un casament gai d’una persona de la seua fama podria aportar-li també molts bitllets en concepte de publicitat. Ell havia tingut moltes relacions conegudes amb dones de totes les edats i condicions, però era totalment desconegut que també li agradava moure’s amb vergues erectes. Escàndol de primera, pecúnia sencera!
L’acte sexual consegüent amb l’Antoni va tornar a ser de llamps i trons. Aquesta oferta estrafolària o engrescadora, depèn del color amb què es mirés, havia tingut magnífics efectes calfadors. Calia rumiar-la amb calma, encara que l’ordinador treia fum. La successió de propostes donava sentit a una història que estava assolint altres límits insospitats.
Va aturar les demandes de tots dos per separat. Va demanar-los únicament quaranta-vuit hores, les que necessitava per concentrar-se en la redacció i esperar que el relat per sí sol li obrís la llum. El virtuosisme literari era directament proporcional als guanys en la seua llista de prioritats.
La Cristina, però, va treure el caràcter i exigia solucions ràpides. De moment, podia quedar-se amb la seua iaia al barri de Gràcia, però aquest no era el somni d’una vida com la seua. L’Albert Martí era l’únic que li importava, més ben dit allò orgàsmic que d’ell treia: era la veritable font d’inspiració per als seus estudis.
L’Antoni també volia fer un pas el més prompte possible. No li venia bé el llarg termini de l’Albert, atès que volia veure plasmades les noves il·lusions ja.
No havia passat ni un minut des que va tindre la novel·la enllestida, quan l’Albert va trucar tots dos al mateix temps. Va presentar-los i els va fer llegir-la amb veu alta. Després va passar-los les imatges més interessants pel monitor. La Cristina i l’Antoni varen comprendre el joc, i varen estar d’acord que havia estat una jugada mestra. L’Albert va proposar-los l’escena culminant, immillorable.
– La cirereta sou vosaltres. Us ho heu de muntar amb força i originalitat per tal que els vostres sucs corporals inundin aquest pis. Mentrestant, jo en faré el retrat escrit!
Aquest va ser el toc decisiu que el monitor va encarregar-se de retratar. La novel·la va batre tots els rècords de vendes, mentre que la pel·lícula corresponent va tindre una rebuda estel·lar. L’estrena al país arreu del país va causar un gran impacte social, amb inacabables queixes puritanes i enarborat entusiasme llibertari. La traducció corresponent a l’anglès podia obrir el mercat de l’estat amo del món, i l’escàndol de la moralitat prendria forma de bitllets inesgotables. La propaganda anunciava una consigna ben trenada: l’Albert va ser durant molts anys de la seua vida un excel·lent carnívor que tenia una gran estima al fruit del plataner. Els beneficis varen ser molt alts, tant en l’àmbit corporal com en el financer.
Les idees de l’Albert eren força brillants.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!