Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

4 de juny de 2023
0 comentaris

Conte Lletres infames

LLETRES INFAMES
—Ha arribat el moment estel·lar que tothom ha estat esperant des que hem donat el tret d’inici a la Festa de Santa Llúcia, enguany en el marc sense parió del Castell de la Suda de Tortosa. L’obra guanyadora de la 63a edició del Premi Sant Jordi de novel·la, presentada amb el pseudònim Despuig, porta com a títol L’aventurer, de la qual n’és autor… el tortosí Domènec Bonfill.

Va haver-hi un esclat de joia entre els assistents. En un dir amen el cadell lletrat local rebia el preuat guardó. Va rebre el xec amb els 36.000 euros de mans del MH Pere Aragonès. Al seu torn, va fer un discurs ple d’enginy car havia fet el cim com l’Òscar Cadiach el 1984 a l’Himàlaia! Nogensmenys, no va fer cap esment al relat que l’enlairava amb només 25 anys.
Va passar, per desig propi, la nit en solitari a l’hotel Corona. No va esmorzar, i en un tres i no-res ja era a casa. El seu rostre mostrava una austera caricatura de la felicitat. Li calia una dutxa ràpida. L’Anna, la seua mitja taronja des dels temps de pantaló curt, va alliberar un tendre:
—No tardis.
En trobar-se nu davant l’aigua transparent, veia el cos decorat amb l’atziaga lletra P, que li circulava per les venes. L’aigua, fonament de tota vida, no podia fer net. Li havia caigut de bursada el món al damunt.
L’Anna va endolcir-se la pell amb fragàncies que el durien a estels llunyans. Va esdevindre, però, la directora d’una orquestra que no trobava ritme. Eros no trobava son lloc. L’aturada en sec va anar seguida d’un de bell nou tendre:
—No passa res.
Ensondemà, durant el trajecte per l’AP7 fins al cap-i-casal, un remolí de pensaments li va causar un malestar psíquic somerí. Des del 614 de la Diagonal, la Laura Rosel va deixar esplaiar l’heroi literari nostrat [adequació] en una entrevista divina.
Un rostre ben distint va deixar l’emissora. A l’editorial, les trucades eren un no parar: per una línia li parlava el corrector atabalat, per l’altra l’implacable assessor editorial.
Al vespre, vora l’Ebre, l’Anna l’esperava amb delit. L’afer passional hauria estat ben lluït en temps més anònims. Una dutxa plegats havia d’alliberar-lo de bona part de les tensions professionals. Tanmateix, l’hedonisme no agafava via.
Tot havia de seguir. Ben d’hora el capitost del Grup 62 l’esperava amb candeletes en el seu babilònic despatx del majestuós Edifici Planeta. D’un bell en sec li van donar la bona nova de la propera traducció al finlandès. Una crònica de l’Ara el situava a l’alçada del lletraferit transalpí Umberto Eco, que havia consagrat la mort en nom de rosa en un monestir. Poc després va assabentar-se que Le Monde Culture es disposava a pagar a preu de caviar una columna setmanal seua sobre afers literaris.
L’alegria va fondre’s de cop i volta. Una gastroenteritis de cal déu va fer-lo aturar al primer CAP.
Un cop a la llar, a la dutxa, mentre l’aigua li queia per tot el cos, observava atònit la lletra L reflectida arreu, amb mots explícits que retrunyien al cervell com: litigi, lívid o… lícit.
De retorn a la capital de nou l’editor, fora de si, va informar-lo que hi hauria una versió noruega de L’Aventurer, la novel·la del segle. A la sobretaula ja s’havien aparaulat la sueca i la danesa, alhora que no tardaria la islandesa. Ja no quedaven països nòrdics fora de la seua òrbita! Aquella vesprada l’informatiu de TV3 va esplaiar-se amb el Messi de les lletres catalanes.
La incontinència gàstrica se li accelerava. Se sentia brut, d’olor, de pell i d’ànima. L’aigua de la dutxa portava implícita la purificació del cutis, però una negra i majúscula lletra A s’apoderava del seu cos aquest cop. Quin esglai.
La solitud de la cambra no li va alliberar els mals: voltes i més voltes, el llençol que picava, la manta que sobrava, i una dutxa freda quan eixia l’astre rei. La lletra G inclement per tot el cos, la G de gegant, guanys i… gàngster.
Tot d’una, un nou missatge de whatsapp:
—S’ha enllestit la signatura de la traducció al polonès.
La cara se li va esblaimar en pensar en la parla del Sant Pare Wojtyla! L’aigua esdevenia de nou el seu infern. Una I es dibuixava al seu rostre aquesta volta, mentre sentia ressonar els adjectius: immadur, inepte i… il·lícit.
El matí havia vist la llum al so del timbal de Festa Major. S’havia rebut l’oferta milionària del gegant asiàtic emergent, i la totpoderosa editorial projectava una difusió per l’Amèrica Llatina, inaudita per a un autor en la llengua d’Ausiàs.
Amb tot, se sentia traïdor a la decència creativa. Va encarar-se a l’editor, que no va pestanyejar mentre el desafiava:
—Vas signar un contracte sucós que compliràs sí o sí.
L’ombra de la tristor es feia espessa a casa. L’Anna, amoïnada. La dutxa, les lletres infames, i aquell prestatge que el delatava. La pujada imponent a l’Everest s’havia convertit en una presó subterrània. Va redactar un correu amb el cor i sense el cap per enviar-lo a mil adreces. Va poder mal que bé guaitar el prestatge de fit a fit, en el qual es trobava un relat groguenc que denunciava:
Bàrtek, d’Erik Sienkiewicz, Cracòvia, Prússia, 1908.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!