Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

30 de gener de 2023
0 comentaris

Constants vitals

En Xavi només en tres poemes ja s’adona que la lectura de Constants vitals, de Manuel Garcia Grau, el mític poeta de Benicarló que la dama negra va visitar als 42 anys el 2006, li està encongint el cor. Deixa el poemari amb un nus a la gola. La maleïda leucèmia li està apagant les seues constants vitals!
– Si només tinc 33 anys, merda d’existència! – es dirigeix a en David, la seua parella.
Tot d’una es posa a pelar carxofes i a exprimir suc de taronja per cuinar una recepta que li havien recomanat. El pensament li dona voltes com un rodolí i el porta ben enrere en el temps.
Dissabte 23 d’abril de 2007, el divuitè aniversari. La mama li havia cuinat el plat preferit: canelons de tonyina amb beixamel. A la nit, a la discoteca la fum s’anava estenent per la pista de ball, alhora que el so de la música màquina començava a donar una sensació de pesadesa creixent. Era el primer cop que bevia alcohol, però ningú ho podia saber. Els pares ja eren majors i havien estat molt estrictes. Just llavors, la seua amiga Cinta li va oferir una cigarreta. Era també el primer cop que se’n posava una a la boca. Se sentia incòmode, guaitava arreu perquè no el veiessen.
La Maria va arribar cap a les 11. En Xavi i els seus amics solien seure en uns sofàs mig estripats. Va anar corrents cap a ell i va besar-lo als llavis fins a divuit vegades. La darrera, de pel·lícula,
– Has llegit el meu missatge? He estat molt clara, oi?
Ell va pronunciar amb els llavis un tímid: – Sí.
Va treure’l a ballar amb una estirada de braços, però ell en uns minuts se’n va cansar. En quedar-se sol, va recuperar els pensaments nostàlgics. Li va vindre a la memòria el primer cop que va posar-se un porro als llavis. Va tindre una sensació molt estranya i va arribar a casa demacrat. El matí següent va haver d’aguantar una forta reprimenda de la mare.
Va tornar la Maria. Li va dir que era el noi de la seua vida. Era el seu aniversari i volia fer-li veure els estels. Ell va aixecar-se i d’un cop li va etzibar:
– Ho sento, sé que et faré mal. M’agraden els plàtans i no altres fruits.
Ja havia eixit de l’armari! Ara la veu correria a velocitat de la llum. Son pare i sa mare se n’assabentarien en no-res i tindrien un bon ensurt! La Maria ni el miraria a l’institut, seria l’invertit podrit del centre. Li plourien els ex-amics, que farien befa de la seua condició de xucla polles.
Tanmateix, la ment retratava el seu gran anhel. Filòleg, ben sovint solia repetir orgullós que volia ser per contribuir a l’elaboració d’una nova gramàtica del català. Es movia pel Casal Panxampla entre gent alternativa. El seu cos va experimentar el plaer que volia. En una manifestació pel català a Perpinyà al novembre de 2009 va conèixer en Jordi, noi de capital i alliberat de mena. Va sentir l’amor amb sexe de prop i moltes coses havien de quedar enrere en el món de les cabòries.
Havien passat quinze anys des de llavors. El plàtan i la defensa del seu lliure ús l’havia omplert d’ideals. Ell se’n sortiria amb escreix, cursaria filologia catalana a la URV i passaria un parell de cursos en lectorats de català a les universitats de Dublín i Berlín. En tornar a casa, es convertiria en líder LGTBI vora l’Ebre. Tot rodaria, els traumes d’ans caurien a la paperera de la història.
En un no-res, es presenta la malaltia, ràpida com el vent s’expandeix pel seu cos. La dama negra no perdona ni figues ni plàtans, collons. Les seues constants vitals s’estan apagant.
 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!