COMENTARIS HISTÒRICS SOBRE CAMPREDÓ
El lloc estratègic que ocupa Campredó li ha permés ser al llarg de la història una de les portes més actives d’entrada a la vila principal que rega l’Ebre català (Ilerca, Dertosa, Turtusha etc), el qual ha jugat un paper fonamental en el dinamisme del comerç fluvial i en els nombrosos assetjaments que ha sofert la ciutat. El famós historiador romà Titus Livius, nascut l’any 64 abans de l’era cristiana, en la seva gegant obra "ab urbe condita" (Història de Roma), fa referència a una gran batalla que va tenir lloc segons molts estudiosos al territori que ocupa l’actual Campredó, a la qual la historiografia no ha donat la deguda ressonància històrica. En Titus Livius va ser un gran orador, fabricador de mites i llegendes, que va arribar a escriure uns cent vint llibres de la història romana, tots ells plens d’històries fantasioses i conclusions força parcials, destinades a eixamplar la grandesa del nom de Roma i el seu esperit imperial. Les seves cites han estat recollides per una gran quantitat d’historiadors (Manel Beguer, Ramon Miravall, Josep Iglésias etc), les quals els dóna peu a parlar del famós Port-rodó (auxiliar del de Tortosa) i de l’estuari suposadament situat a l’alçada de la nostra partida.
Al segle XVII, el prevere Francesc Martorell en "Historia de la Antigua Hibera", mostrava les seves teories sobre la fundació de la ciutat i la situació d’Hibera, la gran incògnita de la historiografia local, així com també feia esment de la famosa batalla durant les guerres púniques: Los desta comarca por ser la facción de los cartagineses, desde unas torres que estan sembradas por las costas (que sin duda son las que hoy llamamos Camarles, Granadella, Burjacenia y Rocacorba) avisaron a Hasdrubal del designio del enemigo. El secret d’Hibera, mai no esbrinat, ha fet omplir llargues pàgines amb hipòtesis infundades, i trencar el cap tant als historiadors locals com als especialistes en l’era antiga. En ple segle XX, en Manuel Beguer en "Compendio de la Historia de Tortosa" fa les següents argumentacions: Los historiadores griegos anteriores, no son precisos en sus indicaciones respecto a nuestra geografía comarcal, pero ya Tito Livio al hablar de las guerras púnicas y describir la gran batalla librada cerca de Campredó, antiguo Port-redó, nombra por primera vez a Hibera, población cercana a aquel lugar, que califica de opulentísima.
Especialment interessants són les valoracions d’en Jordi Diloli, en un dels darrers estudis que s’ha publicat sobre el tema, quan entra en detalls sobre la batalla que es va portar a terme a les boques de l’Ebre, la qual qualifica com l’esdeveniment definitiu que acabà amb els cartaginesos, situant-la als nostres terrenys: Altres autors afegeixen noves dades als fets de la batalla que els navilis romans van fondejar al poble que és avui l’Ampolla; que l’enfrontament es produí a l’estuari de l’Ebre, a uns sis kilòmetres de Tortosa, entre Campredó i Amposta, i no al Delta, inexistent en aquell temps.
D’altra banda, la reconquesta cristiana sembla que va tenir un altre episodi clau al nostre territori. Les naus catalanes que havien sortit de Barcelona disposades a expulsar els sarraïns entraren riu amunt cap a la ciutat que s’amagava darrera de la fortalesa de La Suda. Josep Iglésias ens narra en "La conquesta de Tortosa": A dues milles de Tortosa les naus es van deturar i desplegaren de bell nou les seves senyeres estendards i penons, aparellant-se per a iniciar el desembarcament. En el mateix sentit, en Ramon Miravall a "Madina Turtuxa" ens detalla: Els 260 vaixells catalans i els 266 navilis genovesos sembla ésser que travessaren sense ésser atacats l’estret pas entre les talaies d’Amposta-La Candela i Quint-La Carrova, accedint a l’amplitud de l’estuari, alhora que continua: A dues milles de la ciutat, probablement al port-rodó de Quint que controlava l’esmentada fortificació, s’efectuava l’operació de desembarcament de tropes en aquesta operació combinada per mar-riu i terra.
El segle XV, també va tenir el seu conflicte bèl.lic. La Corona d’Aragó ja estava ben consolidada, les forces catalanes havien aconseguit el domini comercial de la Mediterrània i establert nombroses colònies fins a les terres de l’antiga Grècia, mentre que els Almogàvers havien imposat el seu domini durant segles, mitjançant la força de les armes. Tot i això els conflictes pel poder i les lluites entre les diferents classes socials continuaven vigents, Catalunya sencera es va veure abocada a una de les habituals i destructives guerres civils que han colpejat durament el nostre país. En Marian Galindo, un intel.lectual calaceità molt ben considerat a Tortosa, atès que era col.laborador de la revista "La Zuda" i del "Butlletí de Geografia i Història del Baix Aragó" que es publicava a la ciutat, va escriure una interessant obra titulada "Guerra Civil a Tortosa y su comarca", en la qual ens detalla les condicions d’aquell conflicte i la seva relació amb el nostre poble:
Las partidas realistas se adueñaban de las torres y alquerías de los contornos precisando a sus dueños o colonos a refugiarse dentro de los muros de la plaza y el Concejo en sus frecuentes agobios hubo de echar mano de los censos que pagaba la Diputación de Tortosa para constituir el crédito que exigían los mercaderes de Barcelona para la previsión y envío de víveres a la ciudad, con todas las seguridades y cautelas y ocupando dichos mercaderes las pensiones de los censos para el paso del trigo y demás virtuallas y equipo de la flotilla que había de custodiarles hasta Tortosa.
La vida a la partida campredonenca durant el segle XIX era força dura, ja que bona part de la qual estava coverta per aiguamolls, la qual cosa la feia gairebé inhabitable i demanava un urgent procés de dessecació, com ens informa Enric Bayerri redactor d’una immensa història de Tortosa : De los aiguamolls comarcales, en especial de los que brotan desde los terrenos más bajos de Campredó hasta el extremo del Delta, no cabe una alegación especificada, porque son innumerables. Com a conseqüència d’un nefast sistema de dregatges, una bona part de la població va sofrir els debastadors efectes de malalties contagioses com el paludisme, tal com denunciava el diari tortosí "La Voz del progreso" en el seu número del vint-i-dos d’agost de 1885:
Sabemos por conducto fidedigno que en la partida de Campredó existen dos atacados de la enfermedad reinante. Campredó ha permanecido incólume a pesar de los encharcamientos que aún hoy existen en dicho punto y ahora que la enfermedad parece estar completamente vencida en todos los pueblos y arrabales circunvecinos se presenta de repente en Campredó. Es de advertir que el año pasado dicha partida fué de las pocas en que se presentaron casos sospechosos.
En un article publicat a "La Veu del Baix Ebre" l’any 1980, signat per en Lluís Mestre, ens informa que durant les carlinades del segle XIX, el molí de Soldevila va ser un punt de gran importància estratègica, en el qual les forces carlines aturaven els vaixells i els exigien diners. En la darrera d’aquestes guerres, cap a finals de l’any 1873, Tortosa va sofrir un dur assetjament que obligà les tropes que guarnien la ciutat, a sortir per tal d’aconseguir provissions alimentàries. Un notable testimoni d’aquest fet, en Francesc Mestre i Noé, donà notícia d’un ramat de corders i de carros carregats que varen arribar a la ciutat amb sacs de farina procedents del famós molí, que varen ser aclamats al seu pas per la població, la qual estava urgentment necessitada. Aquest prestigiós intel.lectual, en les seves "Contalles Crespusculars tortosines", ens fa cinc cèntims de les diverses vies de comunicacions d’aquells temps i les dificultats que comportava el fet de desplaçar-se d’un lloc cap a un altre, fins i tot en distàncies curtes:
per l’esquerra i dixant a la dreta la torre de Soldevila, s’enfila amunt tocant al poblat de Cam-redó i voltejant la costa de Sant Onofre. En ser dalt de tot, a l’esquerra seguia l’antic camí -actualment conegut pel del Ranxero- de Barcelona… Des de l’hort de l’Artiaca a mà dreta i faldejant la costa de Soldevila, n’hi havia un altre molt més curt que passava per Font de Quint i muntava per la Pedrera, d’est a trobar la carretera de Barcelona-València.
Aquest va ser però un període veritablement històric, durant el qual va anar esclatant una incipient revolució industrial a moltes de les ciutats de la Catalunya vella, les quals es van veure engreixades de sobte per una onada massiva d’immigració que provenia tant des de pobles d’arreu de les comarques catalanes com d’altres regions de l’estat, que va donar com a fruit més trascendent el naixement de la classe social que ha estat àmplament majoritària durant tot el revolucionari segle XX, el proletariat. Tots aquests canvis demogràfics varen tenir un origen força negatiu, ja que eren el viu reflex de la crisi social existent, donat que anaven desenvolupant-se de manera paral.lela al progressiu empitjorament de l’economia agrícola. Les profundes dificultats per les quals atravessava el món rural varen engendrar una fortíssima penúria de tota la classe camperola baixa, i varen fer repensar la mateixa concepció de la societat i els mecanismes de superació de la misèria col.lectiva.
Tot i que aquell Campredó del darrer quart del segle XIX, era un conjunt de masies disseminades, mancades encara d’un nucli urbà aglutinador (el qual es va aconseguir a partir de la construcció del pas a nivell i posteriorment de l’estació el 1922, que va cohesionar la població), gaudia d’un magnífic paisatge verge en vies de desenvolupament i estava animat per la feina intensa i laboriosa del seus conciutadans que decoraven i embellien amb el seu treball aquell paisatge magnífic. En aquest sentit, són ben significatives les afirmacions de l’historiador Ramon Miravall, en l’estudi "Aproximació a la història de Campredó":
Un moment trascendental per al disseminat de Campredó, el constituirà el pas del ferrocarril, a la segona meitat del segle XIX, puix que assistirem a la concentració de l’hàbitat junt a l’estació del tren, amb la qual cosa restarà constituït el poble. La dessecació dels darrers aiguamolls, per la mateixa èpòca, marcarà la plena explotació de les terres del Prat.
Aquella vida rural comportava una sèrie de vivències interessantíssimes. Un camp que estava encara en vies de desenvolupament, però que donava mostres de fertilitat, del qual altra vegada en Francesc Martorell dos segles enrera havia comentat: y porque se vea que en este término no faltan cuantas gracias Dios ha atado, digo que se coge arroz, como el doctor Lorenzo Romeu me ha asegurado haber cogido en una heredad dicha de Soldevila, en un cuartículo que sembró, cuarenta y siete arrobas.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!