Emigdi Subirats i Sebastià

Mossèn Joaquim Garcia Girona (Benassal 1867 – Baeza 1928) va escriure el poema èpic "Seidia" la gran epopeia del País Valencià. Va ser un dels grans autors de la Renaixença valenciana, malgrat que ha estat poc valorat malauradament. L’autoodi ens destroça en aquesta terra nostra (o dels altres)! Des d’aquest bloc hem fet en repetides ocasions lloança de la seva figura com a poeta i intel·lectual, i hem reconegut el seu mestratge dintre dels cercles catalanistes de l’església tortosina anterior a la República. Del clergat tortosí catalanista destacaren les excelses figures de Mn. Joan Baptista Manyà i Mn. Tomàs Bellpuig, amb deixebles avançats com Rafel Escudé, Joan Ferré o Joan Abarcat. El següent article el va publicar el més gran poeta de les lletres tortosines, Tomàs Bellpuig, al Butlletí de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de la Cinta corresponent a l’octubre de 1920. Agraeixo a estudiosos com els companys Òscar Pérez (Eslida) i Ramon París (Benicarló) que s’encarreguessin de l’edició d’aquest "petit Canigó", tal com el va concebre el poeta maestratí.

 SEIDIA

Per als que mos preocupem de l’avenç dels nostres ideals camí avant dins les terres endormiscades davall del jou ominós, ha aparegut com un esplet de llum sobtadament inflamada, l’hem rebut com un repicar de festa major, Seidia, lo bell poema valencià escrit en un preludi, tretze cants i un epíleg, pel nostre bon amic l’entusiasta benassalenc Mossèn Joaquim Garcia Girona, ja de temps benemèrit de les lletres pàtries i capitost des d’ara dels que al vei regne es reviscolen per tornar-li sos entelats fulgors a la llengua d’Ausiàs March.

L’argument de l’obra no pot ser més simpàtic: comprèn mig any de l’heroica lluita de reconqeusta contra els afortunats ocupants dels vergers de València. Don Jaume, sense ser lo protagonista, ho ompli tot amb sa figura gegantina; Artal, a pesar de la seua defecció militar, s’atrau les simpaties dels lectors per la sinceritat dels seus afectes amorosos; Seidia, la sultana-cristiana  de cor bon tendrament femení dins son pit d’amassona, des de la seua primera aparició desperta de seguida l’interès que va creixent fins el seu tràgic fi. És una obra que l’autor s’ha esforçat en deixar detalladament complerta, sense que li manqués ni una de les concomitants condicions que poguessen ajudar-la al compliment de sa patriòtica finalitat d’enaltiment de les nostres lletres i major glòria de la llengua pròpia.

Si tan lloable coratge ha merescut la corona de l’èxit, ho han de dir altres crítics als que una menor comunió d’afectes amistosos que els que lliguen amb l’autor del poema al d’aqeusts ratlles simplement bibliogràfiques, done davant del públic malicciós una major sensació d’imparcialitat. Per a natros és "Seidia" una esplendent fita en lo ressorgiment de alència, una llaçada més que mos estreny als germans benvolguts de banda allà de l’Ebre, un nou i lluminós portell que s’obre a la rònega murada de rutinarismes convencionals per a deixar pas franc als que, segons anunciaven ja en el primer número d’aquest butlletí, mos proposem la pacífica invasió de tot l’extens bisbat tortosí en àrdida i victoriosa marxa de reconquesta espiritual.