Emigdi Subirats i Sebastià

Alícia Sánchez Camacho és una líder polític d’un partit conservador espanyol. Es qüalifica de no-nacionalista i de constitucionalista. Nega ser espanyolista, nacionalista espanyola, i rebutja el nou concepte polític d’unionista. És una senyora de la qual estic a les antípodes ideològiques. Darrerament s’ha vist immersa en un escàndol d’espionatge, propi de les novel·les del gran John Le Carré, a la vegada que la premsa groga ha posat el nas en la seua vida privada quant a la paternitat de son fill. 
Tanmateix, s’ha especialitzat en fer titulars de premsa colpidors. Divendres 24 de gener va comparar el moviment sobiranista català amb una fracció terrorista en el marc d’una convenció del seu partit a favor de la unitat d’Espanya. Literalment, oblidant tota la situació viscuda a Euskal-herria durant dècades, va dir que els militants del partit popular viuen amb por a Catalunya i són exclosos socialment. Vaig llegir-me uns quants cops les seues declaracions, les quals també vaig sentir a la ràdio. Sabem que els i les polítics/ques sempre solen usar aquella frase tan típica: han tret les declaracions de contest, o les han tergiversades. Nogensmenys, la Camacho estava dient terroristes a centenars de milers de catalans i de catalanes, amb boca plena, i es quedava tan ampla.
No ens ha d’estranyar res, el costum de comparar el catalanisme amb el nazisme forma part de la bíblia més sagrada del pepé d’aquí i d’allà. No els importa en absolut fer comparacions en les quals impliquen molts morts bascos i tot un genocidi de persones jueves i gitanes durant els anys 1930-40.  Sembla que tot val en la seua tasca política. No vull qualificar aquesta manera d’actuar ni com a demagoga ni de política barata, senzillament és inqualificable.
Res és comparable al nazisme. Va ser un règim de terror que va superar tots els límits de l’atrocitats i la inhumanitat. Com és possible que algú amb dos dits de fronts pugui arribar a fer una comparació tan averrant?
La situació viscuda socialment i políticament a Euskal-herria durant dècades ha estat dramàtica. Ha hagut sang causada per alguns grups armats euskalduns, i d’altra també causada des de grups sorgits des de les clavegueres de l’estat. La responsabilitat dels capitostos d’aquests darrers grups han quedat impune. Aquest fet a banda, la simple comparació d’un moviment independentista català, el qual està tirant-se endavant per persones de totes les edats, molt especialment motivades pel fet cultural i lingüístic, és absolutament repugnant.
Mentrestant, el partit popular tanca veus públiques al País Valencià, es carrega tot l’ensenyament en català també a València i a les illes Balears i Pitiüses, i s’inventa una llengua a la Franja de ponent; a Catalunya, pretén imposar una llei educativa que arraconi al màxim el català i torni a principis de temps foscos. A part del fet lingüístic i cultural, el pepé està tirant en orris qualsevol avenç social aconseguit amb dècades de treball i lluita. A Europa creixen els moviments d’extremadreta, a l’estat espanyol no cal, ja que el pepé cobreix a la perfecció aquesta franja ideològica.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!