Emigdi Subirats i Sebastià

BRAULI FOZ

Natural del poble de Fòrnols del
Matarranya és considerat com el millor novel·lista aragonès del segle XIX. Va
ser Catedràtic de Grec a la Universitat
de Saragossa, on va fundar el periòdic ?El Eco de Aragón? (1837-42).
Posteriorment va col·laborar en la ?Revista de Cataluña?, fundada per Víctor
Balaguer, on va publicar en castellà un article[1] sobre els dialectes del
català parlats a terres de jurisdicció 
aragonesa. El 1863 va presidir els Jocs Florals de Barcelona, en els
quals va llegir un encès discurs[2] en català defensant
l?agermanament de catalans i aragonesos, tot recordant llur gloriós passat
compartit, tot i això mai no en va fer ús escrit de la llengua vernacla. Va
publicar diverses obres de dret (?El Verdadero Derecho Natural?), literatura
(?La Enseñanza de las Letras Humanas?,
?Literatura Griega?, ?Arte Latino?), filosofia (?Documentos filosófico-religiosos y morales?, ?Derechos del hombre?)
i història (V volum de la Historia de Aragón de Antonio de Sas titulat ?Del
gobierno y fueros de Aragón?), mentre que va deixar inèdites cinc peces
teatrals: ?Quince horas de un liberal de
1823?, ?La palabra de un padre?, ?El homeópata fingido?, ?Los homeópatas de
provincias? y ?La derrota de la homeopatía?. Però sobretot ha passat a la
història com l?autor de la novel·la ?Vida de Pedro Saputo?[3]. Es divideix en quatre
llibres amb cinquanta-quatre breus capítols. Foz experimenta una tècnica més
semblant a les novel·les de cavalleria com el Quixot que a la picaresca. Ben
poques històries són originals, però totes elles són molt divertides. Mostra
una gran desimboltura narrativa i un gran to irònic, basats en l?espontaneïtat
i les crítiques anticlericals.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!