El següent article va ser publicat a la desapareguda revista ebrenca, Tresmall, el 1988. Artur Bladé i Desumvila ens relatava les seves vivències i records de l’altre gran escriptor ebrenc del segle XX, Sebastià Juan Arbó.
RECORD
D?HOMENATGE A SEBASTIÀ JUAN ARBÓ
De Sebastià Juan Arbó
només guardo bons records, no gaires, potser, però tots bons. Bons records dels
seus llibres, des que vaig començar a llegir els dos primers que publicà:
Terres de l?Ebre i L?inútil combat, gràcies a la visió clarivident d?aquell
també notable escriptor -i home de rauxes- que es deia Puig i Ferrater,
fundador i director de la Biblioteca A Tot Vent. Jo em trobava a Barcelona fent
el soldat i visitava sovint la llibreria que tenia a la Rambla, prop de la
plaça Reial, l?inoblidable Rafael Tasis i Marca. Fou ell el primer que em parlà
de l?escriptor de Sant Carles de la Ràpita i dels seus llibres. Com que sabia
que jo també era fill de les Terres de l?Ebre, deduí que la cosa m?havia
d?interessar. M?interessà encara més quan em va dir que Sebastià Juan Arbó era
un home que des de molt jove havia agombolat el somni de ser escriptor, i el
que em va semblar més fort (d?escriptor, també en volia ser jo): el somni de
viure exclusivament de la ploma. Això en un país petit com el nostre, i on la
gent llegeix tan poc, ho veia impossible. No ho va ser per a Arbó, a còpia de
força de voluntat, de perseverança, de sacrificis i d?una dedicació gairebé
absoluta. Però només cal mirar, en alguna foto, el seu rostre ferreny, per
comprendre que aconseguiria tot el que es proposés de fer i que arribaria
lluny. (Val a dir que l?ajudà, a partir de 1932, en plena República, el fet
d?haver pogut entrar de funcionari a la Generalitat, cosa que jo també era a la
Recaptació de Contribucions de Tortosa). Així i tot, si bé vaig anar coneixent
els seus llibres, a ell havia de tardar molts anys a conèixer-lo personalment.
I és que, malauradament, s?interferí la nostra dissortada guerra i per a mi un
exili que durà 23 anys. (Tres a França i una vintena a Mèxic).
Però heus ací que el dia
25 de juny del 1963, quan feia un parell d?anys que havia retornat
definitivament a Catalunya i passava la vida un temps (l?estiu) a Benissanet,
el meu poble, i un temps (la resta de l?any) a Tarragona vaig rebre, en aquesta
ciutat , un retall de La Vanguardia (no sé qui l?envià) on figurava un article
de l?Arbó dedicat a comentar el meu llibre, Benissanet, biografia del clos
natal, que m?havia editat a Mèxic, l?any 1953, el conegut impressor, comediògraf
i escriptor Avel·lí Artís Balaguer (pare del no menys conegut Tísner). Una
circumstància poc sortosa va fer que l?article aparegués amb el títol canviat.
S?havia de dir ?Evocación de Benissanet? i sortí amb aquest: ?En terminar la
enseñanza superior?, potser per una mala jugada del dimoniet que fulleja a les
impremtes. El mateix Arbó se?n va plànyer en una carta de resposta a una de
meva en què li donava les gràcies pel seu article. Hi diu coses que mai les
havia gosat esperar d?un mestre com ell. Les meves ganes de fer la seva
coneixença personal van augmentar. En l?espera d?una oportunitat favorable, un
dia de l?estiu del 1965, l?amic Albert Manent em comunicà que els directius de
Serra d?Or preparaven un número dedicat a la regió de l?Ebre i em suggerí
d?escriure un treball sobre la situació cultural d?aquella comarca del 1909 al
1939. (Del 1939 ençà se n?encarregà l?escriptor tortosí Gerard Vergés). Al
mateix número de Serra d?Or (corresponent al setembre del 1965) van
col·laborar-hi, entre d?altres, Alexandre Cirici, Jesús Massip, Ernest Lluch,
Joan Bta. Manyà, Eugeni Giral, Ricard Salvat i l?esmentat Albert Manent.
Pel que toca al treball
que jo vaig escriure i em van publicar és fàcil de constatar que es limita a la
literatura, és a dir, als noms dels autors d?obres que vaig tenir el goig de
llegir durant el temps (primers anys de la República del 14 d?abril) en què
vaig residir a Tortosa exercint un càrrec modest en un organisme que en aquells
moments depenia de la Generalitat. Entre els noms dels quals parlo destaquen el
del patriarca Francesc Mestre i Noé i d?alguns deixebles: Joan Moreira, Ramon
Vergés, Josep Murall, Josep M. Tallada, Enric Bayerri, etc. Hi parlo també del
poeta (aquest, contemporani meu) J. Cid i Mulet, així com del polític tarragoní,
vinculat a Tortosa, Marcel·lí Domingo i, naturalment, de Sebastiá Juan Arbó. En
el meu article, en parlar de la comarca del Montsià, dic ço que segueix: ?En el
temps del Directori, vers el 1922, el Montsià comptava amb la revista Terra
nostra, d?Alcanar, mentre que a Amposta es constituïa la primera agrupació
sardanista: dos fets que marquen els inicis de l?esplet cultural que més
endavant assolirien les Terres de l?Ebre. Terres de l?Ebre és justament el
títol de la novel·la (publicada el 1932 per Proa) que havent obtingut el premi
Fastenrath donà a Sebastià Juan Arbó un renom que el temps no ha fet sinó
enfortir. Abans havia publicat L?inútil combat. Després, amb Hores en blanc,
Camins, de nit, Tino Costa (amb les quals exalta, com en la primera novel·la
esmentada, el paisatge i l?esperit natals), la biografia de Verdaguer i alguna
altra temptativa teatral, la contribució d?Arbó ?fill de Sant Carles de la
Ràpita, l?únic gran novel·lista que han produït aquelles terres- a la nostra
cultura haurà estat brillantísima i d?una importància indiscutible?. Podia
haver dit altres coses, però l?espai no donava per a més.
En aquell exemplar de
Serra d?Or dedicat a la regió de l?Ebre, m?omplí de goig la lectura del treball
que publicà Albert Manent sota el títol d? ?Una conversa amb Sebastià Juan
Arbó?. Sota mateix del títol apareix una interessant fotografia de l?escriptor,
assegut entre canyes, en un paisatge típic del Delta. La conversa ocupa dues
pàgines i és un resum biogràfic que dóna una idea completa de la vida i l?obra
d?Arbó. La darrera pregunta formulada per l?entrevistador és aquesta: ?Com
veieu el nostre programa cultural?? I heus ací la resposta del novel·lista: ?El
nucli principal és, naturalment, Tortosa, on hi ha un parell de grups joves,
incorporats plenament en la nostra cultura. A més a més, grans figures com el
canonge Manyà, mestre de tres generacions. Artur Bladé, que ha escrit uns
meravellosos llibre virgilians sobre Benissanet. A Amposta hi ha també un nucli
de lectors actius… I un altre a Sant Carles de la Ràpita, el meu poble. Els
nuclis creixen, doncs, esperançadorament…?.
Li vaig torna a agrair la
seva amable al·lusió. Jo escrivia d?ell i ell de mi i encara no ens havíem vist
mai cara a cara. Per fi, un estiu ?no recordo de quin any- uns parents que jo
tenia ?i tinc encara- a Amposta van dir-me que entre els seus amics hi havia un
germà d?Arbó. Van presentar-me?l. I amb tots ells vam anar, amb cotxe, a Sant
Carles de la Ràpita. Ja abans d?arribar-hi, de d?un lloc de la carretera d?on es
veu tota la badia dels Alfacs, el germà d?Arbó va assenyalar un puntet que es
movia dins l?aigua, potser a cinc-cents metres de la costa, i va dir: ?Aquell
puntet és Tiano? (així anomena l?escriptor). I afegí: ?Haurem d?espera que
arribi a l?altra banda i que torni?. De manera que Arbó, quan ja s?apropava a
la setantena, encara podia nedar tranquil·lament un quilòmetre o més. I això ho
feia cada dia. Indicava com era de fort i la salut de què gaudia. Podia
escriure a cor què vols, un llibre rera l?altre, i també a la premsa. A les
novel·les, hi afegia les biografies. La de Cervantes és magnífica. I no cal dir
la de Pio Baroja, que és monumental i la millor que s?ha escrit sobre el gran
novel·lista basc (i anticatalà, però això és anecdòtic). Vaig poder llegir-la
gràcies a una mig benissanetana, gran lectora, Mercè Palau Ribes O?Callaghan
que no solament va deixar-me-la, sinó que me la regalà. (És la segona edició,
853 pàgines, editada per Planeta l?any 1969).
L?encontre amb Sebastiá
Juan Arbó, aquell dia de què parlava, va tenir lloc a casa seva mateix, situada
a pocs metres de la platja, un lloc ideal per escriure. Crec que no li va fer
cap sorpresa trobar-me allí. Vam parlar llargament. No guardo notes d?aquella
entrevista i em sap greu. En canvi guardo les seves respostes a un llarg
qüestionari escrit que li vaig enviar poc després. No entenc gaire la seva
lletra enrevessada, però encara vull prova de posar-la, com qui diu, en net. A
Barcelona vaig anar a veure?l dues o tres vegades a l?Oro del Rhin, on solia
escriure. Durant anys vaig llegir tots els articles que va publicar a La
Vanguardia. Hi ha qui no li perdona la seva utilització d?una llengua que no
era la seva. Jo penso que s?havia de guanyar la vida. Deixem-ho.
La mort de l?amic
Sebastià Juan Arbó, ja fa vuit anys, m?afectà dolorosament.
Artur Bladé i Desumvila
?Tresmall? Tardor de 1988
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Arbó és un molt bon escriptor i com a biògraf és encara millor que com a novelista (vull dir que "a mi m’agrada més"), la biografia d’en Verdaguer és excepcional. És curiosa l’expressió d’en Bladé "fer el soldat", fa molts d’anys que fou substituïda per "fer la mili", potser ara que la "mili" ha desaparegut tornarà a emprar-se, com si no?. Bon cap de setmana. Cordialment, Carme-Laura.