6
CRÒNIQUES
La plaça del poble, un dia qualsevol altre d?hivern. El sol havia perdut la
seua acostumada placidesa i escampava arreu una claror bastant agra. Era un sol
ple de tonalitats pàl·lides, que enlluernava i no escalfava gens. Penetrava
calmosament en la penombra d?alguns dels portals de les cases. Mirava per
l?escletxa d?un finestró mig obert però no aconseguia mostrar-se protector com
els dies d?estiu.
A la taverna del Llarg s?havia comentat que en Josep ?el birbador?, un dels
millors treballadors i el que birbava més ràpid de la finca gran, feia mala
cara i se l?havia vist a cal metge perquè sofria d?asma i s?asfixiava, però com
que era més tossut que una mula no volia deixar de fumar i ell mateix es
cavaria la pròpia tomba. Més tard al mercat del peix i al veí edifici, el Bar
Sport, digueren que tenia el mal blanc, que estava a punt d?estirar la pota i
que Mossèn Massip ja li havia fet l?extremaunció. Cap al vespre es va córrer la
veu que ja l?havia dinyada, encara que ningú no sabia de part certa a quina hora
seria l?enterrament. A la nit ?el birbador? va anar a fer el traguet de vi
habitual al cafè i va donar un ensurt gros a més d?un que ja estava comentant
el bon treballador i millor persona que havia estat en vida, mentre que tothom
ja sabia de qui se n?havia recordat en l?herència.
Dimarts d?un desembre fred al matí. Era el desitjat dia del racionament i,
si hi havia sort i diners, peix fresc al mercat i pa blanc. La iaia matinava
més que les altres per tal de no haver de fer una cua massa llarga i poder marxar
prompte a treballar. No volia perdre el jornal del dia. Ens donaven un litre
llet, un tros de pa blanc i mig quilo d?arròs. Però era millor que res i tothom
ho anava a buscar que la gana apretava. Dimarts diferent aquesta setmana. No es
parlava d?altra cosa a la plaça. La Lluïsa estava prenyada. Era tota una bomba
de rellotgeria. Aquell no era un embaràs qualsevol, era vídua des de feia més
de dos anys i, evidentment, el seu embaràs no havia estat obra de l?esperit
sant. Estava destinat a ser un dels escàndols que farien època. El fantasma
d?una nova lletra escarlata, personatge vívament retratat en la literatura
americana, que representava la dona adúltera i culpable dels seus desigs,
portava camí d?establir-se a Campredó, fent bona l?expressió: ?la dura realitat
moltíssimes vegades supera amb escaig la ficció?.
Tot un exèrcit de xafarderes, capitanejar per Cinta ?la llengua llarga?,
amb qui la Lluïsa s?havia estirat els cabells pels carrers feia uns quants anys
a causa d?alguns comentaris maliciosos, es concentrà per comentar la jugada i
fer apostes sobre la suposada paternitat del fetus. El seu difunt marit havia
estat treballador temporer, com gairebé tothom, de la finca gran de can
Domènech, i havia mort bastant jove
d?asfíxia pulmonar. Des d?aleshores ella es dedicava a fer feines per les cases
de les famílies adinerades, per aquí podia estar la solució a l?enigma que la
seua panxa ja no podia dissimular. Les mirades mataven i la pobra Lluïsa
gairebé no podia sortir de casa sense escoltar una gran quantitat de comentaris
difamatoris, fruit de la gentilesa i del bon tracte que als pobles xicotets el
veïnat sempre et dispensa quan hi ha matèria sexual pel mig. Ai, el sexe! Aquí
tenim el pecat de la humanitat des del nostre origen.
–
Ja ho
sabia que passaria. Fa de puta per les cases i es fa un molt bon salari. Si no,
no portaria les sabates noves que li vaig veure ahir. Si us en recordeu, ja la
vaig escalfar fa uns anys, i li vaig estripar la roba perquè em volia fotre
l?home. Sempre anava palpant-lo com un pop i li ensenyava la cuixa i el que no
és la cuixa. Fa segle que juga amb foc i finalment s?ha cremat, la mala puta.
Va comentar ?la llengua llarga? plena de saviesa i experiència
mentre feia evident que en sabia molt, del tema, la qual cosa la satisfeia.
–
I qui
sap si no ho està sa filla i tot, que se la fa aquell… bé, jo sí que sé qui
se la tira. Fa uns dies vaig veure com li posava la mà per dins la faldilla i
ella es deixava. Trobo que també se li
veu panxa i té una cara rodona com un pa. No cal que m?ho diguin a mi, no. Ja
sé que està feta un bon putot.
Sense acabar de dir el nom d?aquell que satisfeia la filla al llit, i que
també sabien totes les altres però ningú no gosava pronunciar. Continuaren.
–
Sempre
ha estat molt lleugera de cascos. Sa mare ja li feia portar unes banyes tan
grosses a l?home que s?havia d?acotxar per sota la porta si volia passar sense
fer-se un bony, i era més bruta que les xinxes. S?entenia amb tots els venedors
de roba que baixaven de Tortosa. Ell es va voler tirar al riu per evitar la
vergonya de sentir-se un cornut.
–
I
mira que aquest pendó ja és ?ben mula guita cara de matxo vell?. Passa que un
pèl de figa estira més que una locomotora. Al catre li deu posar un sac al cap
i a endinyar-la que es fa tard i demà serà un altre dia.
Va afegir una altra de les dones, també mostrant
gran modèstia, fraternitat, compassió i coneixement de causa. Però es va trobar
amb una contestació punyent d?una altra que en sabia molt d?embarassos.
–
Sempre
xerra qui més ha de callar. Parles com si ta filla no hagués fet pasqua abans
de rams i no haguessis tingut un disgust per a morir amb ella. Aquestes coses
ens poden passar a totes, que ningú som de pedra.
–
Totes
les comparacions són odioses, però no és el mateix. Perquè el que li va passar
a la Roser va ser molt diferent. Li podria haver passat a qualsevol. A més,
igual s?hagués casat aquell mateix any. Ma filla mai no va donar què parlar a
ningú i sempre va anar amb el mateix home, que és l?únic que l?ha tocada. I ara
tinc uns néts que són més macos que un sol. Compte qui vulgui dir res de la
meua família i amollar calúmnies. Jo sóc pobra però a honrada no em guanya
ningú.
Havia estat l?escàndol més gros des que en Joanet
?el boig? havia tancat doña Josefina al wàter, un dia que a l?hora de l?esbarjo
va entrar al col·legi de les dones i es va revenjar dels càstigs que havia
rebut per part d?ella durant l?època de la doctrina. Per a obrir-la, la va
obligar a repetir diverses frases obscenes que portaren la bona senyora
directament al confessionari.
Aquesta trapelleria fou degudament castigada. En
Joanet va rebre 125 cops de regle als dits i va ser obligat a netejar les
comunes dels col·legis durant tres mesos, a més de la corresponent penitència
espiritual. El varen fer agenollar en públic durant un mes i mig a l?hora de
missa per tal que demanés perdó a doña Josefina per la terrible ofensa que li
havia causat. També varen aprofitar l?ocasió per acusar-lo d?haver estat
l?inductor del robatori d?una garrafa de vi ranci que s?havia produït a la sagristia,
en la qual hi estaven involucrats tots els nois que feien d?escolans; i d?haver
llençat uns quants improperis a unes dones fidels quan aquestes volien escoltar
la litúrgia, que prèviament els havien pessigat perquè els marrecs no paraven
de parlar i no mostraven cap atenció envers allò que Mossèn Massip estava
explicant. No sé si s?escau mencionar els insults, car no són de gaire
educació, però varen ser ?puta primerenca, beata tardana?, que com podeu
imaginar va enlairar i molt els ànims del rector i de sa cosina.
Aquells dies també hi havia hagut una curiosa
discussió al carrer, la qual va ser la riota de tothom. Pepet ?el ros?, que era
més borratxo que el vi, i repetia un rodolí que s?havia fet famós, ?Santa
paterna, la dona a missa i l?home a la taverna?, havia empinat el colze aquella
tarda, per no perdre el costum, i va arribar com una sopa a casa. Sa cunyada
Cinteta, que sempre la tenien per allí i se?ls enganxava com una paparra, el va
començar a faltar dient-li ?borratxin?. Ell li contestava amb la paraula més
repetida i que més ofenia les dones castes del moment. És a dir, puta. S?ho
digueren diverses vegades sense parar fins que a ella se li va ocórrer comentar
entre indignada i sorpresa:
–
Puta,
jo? Si sóc més verge que la Verge Maria.
A la qual cosa ell va contestar d?immediat.
–
Sí,
que va tenir un crio de fadrina.
El comentari no hauria passat a més, si no hagués
estat perquè just en aquell moment passava doña Josefina pel carrer, que es va
posar a senyar-se tota escandalitzada i els va preveure el lloc on anirien quan
morissin, i que no seria ella qui pregaria per la salvació de les seues ànimes,
ja insalvables.
El Ros ja havia tingut problemes grossos amb la
justícia. El vi el feia perdre, no li deixava controlar la boca, en un període
en què valia la pena criar pèls a la llengua. Deia pestes dels qui manaven
davant de qui fos.
–
Ni
amos ni mossos, Ni Domènechs ni Beatos. La terra hauria de ser per qui la
treballa, no pels qui tenen un os a la panxa i l?esquena els fa mal de no
haver-la acotxat mai, que són més dropos que un jeure i estan més farts que un
capellà. Me cason l?ou! Com xalaria
si fos meu el Mas de la Missa. Vaig gat com un suro, però no he fet mai mal a
ningú ni tocat res que no fos meu, cosa que poden dir ben pocs. Manaria al
lladre de l?alcalde que acotxés el llom. Me?l miraria com treballava fumant el
millor caliquenyo. D?ahon m?hauria casat amb la Juanita
?l?estreta? que no em deixa tocar-li el cul perquè faig pudor a alcohol. Però
xiquets, quan un té el mateix a la mà dreta que a l?esquerra s?ha de conformar
a fer-se la punta al llapis o moltes partides al solitari.
Al sermó del diumenge, òbviament, Mossèn Massip no
va passar per alt el tema que havia alterat la normalitat de la setmana. Va
parlar dels pecats de la carn i va recordar allò que els passava a aquest tipus
de donotes al temps de la Santa Inquisició. Aquell dia em va tocar fer
d?escolà. Vaig tenir un profund sentiment de llàstima per la pobra Lluïsa. Si
hagués pogut li hauria fet saber que estava amb ella i que podia comptar amb mi
si em necessitava. De seguida em va venir al cap la figura bíblica de Maria Magdalena,
que havíem estudiat a les classes de catecisme, i el perdó de tots els seus
pecats que va rebre per part d?un comprensiu Jesucrist, tal com deien les
escriptures, però que Mossèn Massip volia obviar quan li interessava.
A casa vaig sentir els comentaris sarcàstics del
iaio que feien referència al fet que la Lluïsa, com era de casa pobra, era una
pecadora. Mentre que a la veïna Tortosa moltes filles de rics i catòlics de
tota la vida, que anaven a missa tots els diumenges i no paraven de portar regals
al capellà, tenien els fills molt pocs mesos després de passar per l?altar, i
posaven com a excusa que havien nascut set mesins. Sempre se?ls avançava el
part i no passava res. Ens ho havíem de creure, tant si volíem com si no, que
no els havien concebut abans d?estar casades.
A la taverna del Llarg, els homes semblaven més
interessats a pescar la tradicional borratxera del cap de setmana i jugar
d?amagades als muntets, que a comentar qui utilitzava l?instrument per apagar
el foc de l?entrecuix de la vídua alegre, tal com a partir d?ara se
l?anomenaria. Molts d?ells havien contret, a hores d?ara, massa deutes de joc
per posar-se a xafardejar sobre afers aliens, i havien de pensar què podrien
empenyorar sense que la dona respectiva s?assabentés.
Totes les setmanes passava pel poble una persona
que s?havia fet d?estimar, que tenia com a nom Juanito ?l?herbolaire?. Era orfe
de mare i havia agafat tots els defectes i les virtuts del seu pare: la bona
veu pel cant i l?ansietat per la beguda. Vestia molt estrambòtic amb un sac de
saca i uns pantalons grisos esgarrats a rogles,
per tapar-se les vergonyes quan feia fred, tot i que li agradava ensenyar-les
al públic femení. Sempre l?acompanyava un gosset coniller negre com el carbó,
molt pelut, ple de puces i paparres, que corria més que una llebre i tenia el
nom de Batea, en honor al vi d?aquest poble del qual l?animalet n?acostumava a
fer traguets. Portava al cap una corona d?herbes aromàtiques, les quals
assegurava que curaven qualsevol malaltia. Entonava unes jotes amb què mostrava
un gran enginy. Recitava d?un cop la història del món en vers. Podia anomenar
milers de noms de reis, soldats valents, fades encantades, bruixes malvades i
bruixots fantàstics, que el feien passar per un home de cultura. Quan a les tardes
trucava a una porta o una altra, la senyora de la casa li preparava d?immediat
una llesca de pa amb vi per berenar i ? un gotet de suc de raïm -, tal com ell
ho demanava amb educació,- l?acompanyament imprescindible per conservar la
salut -. Feia ús de quatre paraules boniques que els entendria el cor:
–
Mestressa,
a vostè que és una princesa, més dolça que la mel i un caramel, li faig aquest
rodolí, i vostè amb la seua gentilesa i com a mostra d?honradesa i el més gran
sentiment, segur que sabrà veure estic sedient
i em donarà un gotet del millor vi.
L?entranyable Juanito va ser trobat mort a la vora
del riu. L?alcohol no el va perdonar. Però va sorprendre tothom car va deixar
la tomba cavada i un testament escrit que deia: – Aquí jeu Joan l?herbolaire,
fill de l?Hostal dels alls, que va ser estimat a Campredó. A la vegada, honrat
i borratxo en la vida. Mai tingué casa, però tenia el cor ple d?amor. De gana,
en va patir més que un gos pistol. Per cert, no deixeu morir el pobre Batea,
que ha estat el meu millor amic. Jo, igual escrivia un rodolí com em bevia un
got de vi, i quan la gent de mi es recordi, espero que me?n vinguin a portar
aquí?.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!