Emigdi Subirats i Sebastià

Imma Fuster i Tubella és natural de Barcelona. És professora de català, escriptora i poeta.
* És Mestre en Gai Saber dels Jocs Florals de Lliçà de Vall (2010), Jocs Florals de Calella (2016), Jocs Florals d’Esplugues de Llobregat (2017) i Jocs Florals de la Tardor de Barcelona (2019).
* Pertany al Capítol Nobiliari dels Homes de Paratge del Principat de Catalunya.
* És Sòcia Acadèmica de la Pontifícia i Reial Acadèmia Bibliogràfico-Mariana de Lleida i sòcia de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
* Té els següents llibres publicats: Poesies de l’ànima (2003), Poemes de capvespre (2004), Capricis (2007), El poder del silenci (2010), Sota un vel de llibertat (2013), La nuesa dels records (2017).
* Els quatre darrers llibres estan constituïts íntegrament pels premis obtinguts, tant en poesia com en narrativa i relats d’humor.
* Ha participat en els llibres col·lectius: La Catalana de Lletres (2005), Relats breus per a dones “Joana Raspall” (2008), Abraçada a la meva pròpia pell (2011), Poesia a la frontera (2011), L’ésser humà del futur (2012), Poemes per a la Marató (2012) Noces d’Or Poètiques de Parets del Vallès (2013), Nit del Misteri (2016), Poetas con ángel (2016) i Per la vida, arts i lletres solidàries (2018).

BREU ANTOLOGIA POÈTICA

AMIGA, DOLÇA AMIGA
Amiga, dolça amiga,
quina gran sort tenir-te al meu costat!
Tu m’aculls, generosa, amb gran silenci,
en la foscor d’aquesta nit.
-Nit d’infinita quietud-

Amiga, dolça amiga,
tu, i només tu, coneixes
els meus secrets pregons,
i saps com m’apassiona
aquest món soterrat
on m’has arrossegat,
i d’on mai no en podré marxar.

Tu i jo som com un cant de llibertat
més enllà dels albors i dels capvespres,
una insòlita embriaguesa
que magnifica la cadència
i la intensitat de cada instant.
Deixa que em refugiï en els teus braços
en aquest presoner deliri.

… Ara ja em somriuran les hores
delicades i plàcides.
Ara ets tu qui em domines
el cor i el pensament.
Restaré al teu redós fins a l’albada.
Ja sóc ben teva, amiga poesia!

UN PESSIC DE BOGERIA

Deixeu-me ser feliç.
No em recrimineu aquest pessic de bogeria.
Vull que la meva ànima camini
per tots els camins.
Vull que els meu dits acaronin
els meus somnis agosarats.
Vull que els meus ulls tafaneginel meu interior més pregon.

Avui sóc un mar
brau i calmat alhora.
Un mar infinit i inesgotable.

Deixeu-me ser feliç.
No em recrimineu aquest pessic de bogeria.

EL POEMA INACABAT

Que sublim deu ésser moriren l’ànima d’un mot,
en el cos de la imaginació,
en l’alè d’una síl·laba,
en la meitat d’un vers…

Si pogués escollir com morir,
no ho dubteu,
seria en la dolça besada
d’un poema inacabat.

POEMES PREMIATS AMB L’ENGLANTINA A DIVERSOS CERTÀMENS

Ara digueu: “Nosaltres escoltem
les veus del vent per l’alta mar d’espigues.”
Ara digueu: “Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d’aquest poble.”
Salvador Espriu

UN BRINDIS PER CATALUNYA

He tornat a reviure la infantesa
a la masia on vaig passar els estius.
Emparava amb les mans la tebiesa
de mil records que se’m mantenen vius.

I he sentit el perfum i l’alenada
que molts anys he servat al fons del pit,
i amb l’amor dels veïns de la contrada
he gaudit de l’anhel ben compartit.

He begut de tots ells la saba noble
d’inquietuds, d’unió i de sentiment,
tot tastant la grandesa del meu poble
amb caliu a la mà i claror a la ment.

I he besat, de genolls, aquesta terra,
el meu bressol, el meu petit país.
Des del cim he albirat tota la serra
i els meus ulls han copsat el paradís.

No es troba sempre el goig portes enllà,
sols cal cercar les fonts primordials.
Els brolls d’un temps passat que no es desfà
ens mostren els autèntics ideals.

Perquè és bell retornar a l’antic recer
que ens amoixa amb reclams de joventut
i guarda les empremtes i el sender
que oblidàrem en un somni perdut.

Som fills de tradicions i recordances,
d’herències, agredolços i quimeres.
La fruita d’un conreu xop d’esperances
serà el bres de les noves primaveres.

…………………….

I avui jo vull brindar per Catalunya,
la copa que ara aixeco és el meu cor.
Si el destí m’és advers i me n’allunya
la duré al pensament, com un tresor.

I és que tens, país meu, l’ànima lliure
i pels teus anys d’història jo t’admiro.
Ets llum, albada i vèrtex del meu viure…
Pàtria meva, t’estimo i et respiro!

Englantina d’Or dels Primers Jocs Florals de Sants, Hostafrancs i La Bordeta – Barcelona, 2010

I es dolen amb enyor
sota l’escorça clara
les anelles dels anys…
Josep Carner

PERDONA’M, PARE

Com m’entristeix no haver sabut comprendre
la ingent foscor que va bastir el teu món.
Aquell dol que et furtà el somni més tendre
i aquell feix de renúncies tan pregon.

Sempre em parlaves d’una absurda guerra,
dels vells anhels del teu petit país,
del dany que va patir la nostra terra
i dels furtius ressons de tants ahirs.

Fins i tot quan callaves, els teus ulls
llampeguejaven l’ombra del neguit,
i cansats de combatre amb tants esculls
vessaven planys i plors al cor neulit.

Quina remor constant de desenganys
que, roents, han solcat la teva vida,
segellada pel pes de tants afanys
i pel llast que et burxava la ferida.

Se’t va negar la pròpia identitat,
se’t giraren les busques del destí,
i es derrocà la teva llibertat
omplint-te de barreres el camí.

La teva llengua, tan bella i tan noble,
fou portada a la fosca solitud
i es va alterar la història del teu poble,
ofegant-la amb engany i incertitud.

Mes les arrels profundes no es marceixen
quan la pluja les rega amb veritats.
Amb saba nova creixen i es nodreixen
malgrat tots els silencis imposats.

…I és ara quan he après a respectar
el que has sembrat i en mi ha fet florida:
l’orgull de ser del poble català
i aquest sentiment lliure que m’avida.
………………..

Perquè em crepita l’ànima lassada
i un fort enyor em crema el fons del pit,
jo vull portar la teva veu callada
com a estendard de pàtria i d’esperit.

I amb el plor que espurneja en els infants,
amb un cor que em batega amb força encara,
a peu de tomba, amb llàgrimes sagnants,
el meu silenci et diu -perdona’m, pare!-

Englantina d’Or en els III Jocs Florals de Poesia Viva d’Igualada, 2010

CATALUNYA, TALMENT COM UNA AMANT

Ets el present
d’un passat massa conegut
i d’un futur, tal volta, massa previsible.
Catalunya, pau i neguit,
plor i consol, agonia i renaixença,
Amb el pas insolent dels segles,
has assolit engrunes de poder
-mossecs de llibertat-
I t’he mostrat el meu suport,
la meva vehemència en tot moment.
Fins i tot quan han clos
els teus encants amb pany i forrellat.

El nostre tortuós idil·li
no ha pogut evitar
que et dugui sempre al pit,
com el fermall més valuós.
M’embriaga el teu vi fet d’esperança.
Terra meva, perfum d’amor,
de vida, d’infantesa.

El temps, lladre tenaç d’instants,
m’ha permès respirar-te i amoixar-te
-acaronar el plaer furtiu-
Però quan t’he sabut impotent i ferida
he plorat en el meu jaç de silencis,
he lluitat per la teva dignitat.
He proclamat, ben fort, el meu amor per tu
-a voltes, massa fort-
I he sentit a la boca
el gust aspre de la humiliació.

He vist com s’esfondraven
tots els meus somnis,
i he resseguit la línia del fracàs
adherida a la pell.
Tanmateix he sabut renéixer,
estimant-te i lliurant-te l’ànima!

Tu i jo. I el fat, que és arma tosca.
La convivència, el pacte i el deler.
Aquest destí que malda per unir-nos.

Però, com sempre, tu t’amagues…
sense rubor, te’m dónes
i de sobte, te’m tornes a escapar.
Oh, Catalunya,
talment com una amant !

Englantina d’Or als XXV Jocs Florals de Lliçà de Vall 2007

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!