Poetes catalanes (61): Gràcia Jiménez

Gràcia Jiménez Tirado va nàixer a La Arena (Astúries) el 1957, de família materna castellonenca. Resideix a Sant Vicent del Raspeig, a l’Alacantí. És Llicenciada en Història Contemporània per la Universitat de València. Va ser inspectora d’Educació entre els anys 1987 i 1997. Va ser professora d’Història d’ensenyament secundari a l’Institut Sant Vicent . i a la Universitat d’Alacant.Ha presidit l’Associació Cívica per la Normalització del Valencià a la comarca de l’Alacantí, pertanyent a la Federació Escola Valenciana i membre de la Unitat d’Educació Multilingüe de la Universitat d’Alacant fins 2015. Conductora del programa L’Almàssera de Ràdio Sant Vicent.

* És autora dels llibres: La llar de Seda, Platges, Quadern del Vent, Encara que la nit es faça forta (Premi Paco Mollà).
* Ha pres part en les obres: Comunicació: Una proposta de disseny per al Programa d’Immersió (1994). Quaderns de Migjorn n.2 Article: 10 anys de la Llei d’Ús i Ensenyament a les escoles de l’Alacantí (1996), Revista Canelobre, n. 47 Article: El Valencià a la ciutat d’Alacant (2002), Treballs de la societat catalana de llengua i literatura n. 9. Raons de futur: Actes del II Simposi sobre l’ensenyament de la llengua i la literatura catalanes a la secundària i a la universitat. Comunicació: La situació del català a l’ensenyament secundari i a la universitat al País Valencià. Balanç i prospectives. (2015), Poetes del sud. Coautora i coordinadora de l’edició del llibre (2004), Homenatge a la Marina. Encontre d’escriptors i artistes de la Marina (2006), Nosaltres les fusterianes, (2017).
* Va ser guardonada amb el premi 9 d’octubre de Sant Vicent de Raspeig per La llar de Seda, amb l’Antonio Matutano de poesia per Platges, per l’Almassora de 2003 per Quadern del Vent, pel Joan Climent de poesia per La dona que no va escriure mai cap poema, i pel Paco Mollà per Encara que la nit es faça forta.
* En el món de la comunicació, ha col·laborat amb Ràdio Sant Vicent amb el programa “L’Almàssera” i Ràdioactivitat (premi Joan Ponsoda a la innovació educativa) Actualment dirigeix el programa “El món per un forat”. Al diari Información d’Alacant, he publicat les sèries d’entrevistes “Emprenedors” i “En el camí”.

BREU ANTOLOGIA POÈTICA

QUADERN DEL VENT IX

És tard, el cel és només un blau trencat.
Per la finestra observe un pensament
com pren forma de paraula.

No puc llegir-la, travessa l’horitzó
com un avió rabiós que ignora l’aire
deixant, però, una estela indeleble.

Un fum blanc, redó i cavernós,
sense alternatives,
segueix la cua que s’escapa.

I em permet descobir el miracle del vent:
un ganivet d’oblits estalonant els núvols.

CANÇÓ DE MILES I CHARLIE

Els músics fetillers m’han atrapat
amb les seues serps d’aire
partit i gemecós,
xiuxiuejant, tallant,
tornant a començar una vegada,
i un altra, i altra més.

Volen atrapar el temps
aquesta nit, milers de nits després,
enganyar-lo, embogir-lo,
emmalaltir-lo perquè reste suspès
del ritme transgressor
que han inventat.

I la gitana que m’habita
vol anar amb ells,
ballant el camí.
movent els malucs,
alçant els braços
amb la cadència dels dies i les hores.

Però, en canvi, la mandrosa que sóc
es tomba entre les herbes
i descansa feliç,
agafada a la terra,
enganxada a la frescor del swing.

EL NUVI I LA TASSA DE PORCELLANA

Els joves amants s’agafen de la mà
en un gest que tots dos
agraeixen i acullen.
Les palmes d’ell estan gelades,
com els vidres de casa una nit de gener.

Ella s’esglaia i li ho diu dolçament,
refermant-se enredada entre els seus dits.
Les mirades d’ambdós,
com els seus passos,
delineen camins rectes i solitaris.

Ell respon: m’agraden les mans fredes.
Ella calla i el mira…
Somriu i resposteja:
a mi m’agrada tindre les galtes com glaçons
dins d’un got d’aigua freda.

Quan comença a sentir la mà del seu amant més tèbia,
les galtes li fan mal,
com peus nus que trepitgen la neu.
Ell la mira tement
que la tassa de porcellana es trenque.

I PLORE

Plore quan mirant un rostre qualsevol
descobreix la feblesa que ens fa ser.
Plore quan el meu goig irromp en la monotonia
tallant tots els lligams de la grisor.
Plore decidida a no fer cap pas enrere
explorant la incerta foscor dels meus abismes.

Plore sense cap pena coneguda,
sense compassió per mi ni per ningú,
sense motiu ni ràbia declarada.
I fins i tot plore amb total aridesa.

Plore davant de l’harmonia.
Com també plore davant de cada església
que acomiada els seus morts
amb l’aire ple d’encens , espès i greu.

Plore sense matriu,
sense andamis ni xarxes,
sense reclams a la vora del dia que comença.

CAMINE SENSE ALÇAR ELS PEUS DEL TERRA

Camine sense alçar els peus del terra
Amb un pas que he heretat de les dones de casa
Fent volar pensaments com aus esbojarrades
Mentre els meus peus a penes em sostenen
I em fan entropessar en cada pedra.

Camine sense alçar els peus del terra
Caient en tots els llocs on es pot caure.

He redolat per escales, carrerons i muntanyes.
He caigut al treball, als carrers i a les places,
als halls d’alguns hotels i centres comercials,
i als autobusos…
Amb colps lleugers, i altres vegades forts,
sagnant pels trencats de la pell,
mirant la dignitat riallera com fuig.

Però segueix caminant sense alçar els meus peus,
en obstinada marxa que m’arrela
a una sinèrgia incontrolada i familiar.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *