20 cobles de confinament (1)

Quan remembro la bona poesia,
reviscola de nou ma ment desperta,
llavors recito tot ple d’alegria
car la parla mai no és cap cosa inerta.
Mentre somnia l’ànima contenta
amb un món feliç sense risc de guerra,
se’ns presenta com l’eina més valenta
nostra vida pagesa de la serra.

Reviu la natura pura i ben verda,
punxenca argelaga i l’esparreguera,
ja res ens pot causar cap esquerda
arreu brota la nova primavera.
Veiem com ben roja creix la rosella
i blanca com és la mostra d’oliva,
tanta puresa es desvetlla ben bella.
la nostra retina en gaudeix tan viva.

Voldria cantar a aquesta natura,
el somni més daurat del nostre riu,
imaginem aquesta vida pura
mentre al camp l’esquirol tostemps somriu.
Aquesta cobla vol ser amoroseta,
fa lloança gran de la fauna i flora,
perquè ara canta una negra oreneta,
la dolça primavera sempre adora.

Contemplo ben alta eixa cadernera,
quan aquesta quietud tostemps bressola,
la vida esdevé de cop tan sincera,
mentre ben lliure el bell moixonet vola.
Surt eixa cobla i ens fa remembrança,
un càntic pur per l’horitzó ressona,
mon cor s’enlaira sense cap recança,
em sento nou, sóc una altra persona.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *