Emigdi Subirats i Sebastià
Lletres ebrenques
Quan l’olivera, arbre mediterrani,
robust i fort, amb tota sa enteresa,
ben encisera, arriba a centenari.
i amb tot confort, llueix gran esveltesa.
El nostre emblema, imatge colpidora,
amb molts d’afanys, la mostra va exhibint,
llavor suprema, arrel fascinadora,
malgrat els planys, la flaire va sorgint.
Borda sequera, el pagès maleeix,
una quimera, pensar que tot reneix,
la xafogor, tot son poder desferra.
Perenne fulla, el clima sec supera,
gaudeix quan brulla, es mostra riallera
és sa verdor, sabor d’aquesta terra.
De vacances, ben prest s’esmuny el temps.
El sol somriu, llueix de dia clar,
sense recances, es viu joiosament,
l’anhel reviu, ja que ens plau somiar.
Un infinit desig de gaudi sa.
– estat de ment: assossec colossal-,
nostre esperit reneix vora la mar,
quan feliçment sentim un goig cabdal.
Espill veraç, sorgeixen galivances,
en descansar, renovem esperances,
car és moment de joia enlairada.
El cor tenaç, es recrea en bonances.
És ben humà fruir de les lloances.
Serenament, la vida és retrobada.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!