Emigdi Subirats i Sebastià

El concepte de “memòria històrica” esdevé directament proporcional al fet de no permetre l’oblit de fets luctuosos que varen passar sota el domini de règims polítics dictatorials del passat. Llavors, és ben paradoxal el fet que els milers de catalans i de republicans que varen perdre la vida, de la manera més cruel possible, als camps de la mort nazis d’arreu de l’Europa central no havien rebut el reconeixement oficial pertinent fins ara, quan ja han passat set dècades d’un període carregat d’atrocitats i d’activitats genocides. Recentment, el BOE ha fet pública una llista que inclou el nom de 4427 ciutadans estatals morts a Mauthausen-Gusen, la qual ha estat degudament elaborada mitjançant la comparació amb altres bases de dades fiables. Aquest és un primer pas que hauria de vindre acompanyat de molts altres, perquè  l’estat  no havia fet les passes necessàries per honorar els assassinats de manera institucional, ni tant sols amb la típica instauració d’un monòlit oficial d’homenatge  al propi camp, a diferència de tots els altres estats democràtics de l’Europa Occidental.

Mauthausen, i un dels seus camps adjacents de Gusen, estaven  situats prop del poble austríac de Sankt Valentin. Inaugurat el 8 d’agost de 1938, pocs mesos després de l’annexió d’Àustria al Tercer Reich el 12 de març del mateix any, hi varen arribar uns 200.000 deportats de 40 nacionalitats, entre els quals uns 7.500 perdedors de la Guerra del 1936-1939. Hi feien cap persones que els nazis consideraven com a criminals o enemigues del Tercer Reich, així com els jueus i els gitanos, quasi la meitat de les quals, unes 100.000, varen  perdre la vida.  No eren considerats com a camps pròpiament d’extermini com el polonès d’Auschwitz, sinó que estaven destinats a albergar mà d’obra esclava. Eren dels indrets més temuts pels deportats atès que era l’únic camp de la categoria III, fet que suposava l’intent d’anihilació a través de la seua tasca laboral. Els presoners havien de treballar fins a onze hores al dia en pedreres de granit per tal de crear els materials per a les monumentals construccions de Hitler. Tanmateix, també varen ser usats com a mà d’obra per a empreses sobretot de la indústria bèl·lica. Entre els mètodes usats pels nazis per exterminar presonars  hem de fer esment de: l’asfíxia en cambra de gas, el treball forçós,  l’afusellament i la hipotèrmia mitjançant dutxes gelades. 

Una visita a aquest espai comporta la realització d’un itinerari tenebrós pels crematoris, pels llocs de les vexacions inacabables, pel cementiri, per les estances de les puces, i per l’emotiu “Racó dels noms”. Justament allí es troben, en un llibre extremadament voluminós, tots els noms de les centenars de milers de persones de totes les nacionalitats que varen traspassar-hi. Al seu redós, es poden llegir plaques  d’homenatge en molts idiomes, també en català, que han dipositat institucions i grups antirepressius, un dels darrers prové de l’ajuntament de Xerta.

En representació de la Generalitat, Raül Romeva (Conseller d’Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència) va inaugurar el 6 de maig de 2017 un monòlit de remembrança i d’homenatge  a tots els assassinats catalans. Actualment, per a vergonya col·lectiva i com a espill del tarannà de l’estat, la seua situació personal és la de pres polític, quan ell és una persona altament motivada en la lluita per la dignificació de les persones perseguides pels seus ideals.

Des del govern de Campredó hem volgut aportar el nostre menut gra d’arena al respecte. En el marc del canvi de nomenclatura d’alguns carrers de la població, li vàrem donar a un el de Joaquim Roca, un campredonenc que va sofrir en pròpia carn la llopada nazi. A la vegada, des de la Biblioteca Manuel Pérez Bonfill vàrem tirar endavant una modesta però significativa campanya. Vam adquirir un llibre anomenat el Gedenkbuch für die Toten des KZ Mauthausen,  el llibre del noms dels morts al camp d’extermini, el qual no es troba en gaires biblioteques catalanes. Vàrem posar en marxa a internet una campanya en set idiomes, en la qual qualsevol ciutadà d’arreu del món que volgués tindre constància de la defunció del seu familiar o conegut a Mauthausen, gustosament li podíem enviar la informació inclosa al llibre. Per suposat, que el podem deixar en prèstec a qualsevol institució o associació que en vulgui fer un ús apropiat.

Un total de 202 ebrencs varen ser deportats a aquest camp de la mort. Com a viva mostra de l’horror viscut, només fent esment d’una població menuda com Xerta, 9 varen trobar la mort a Gusen. Entre els més coneguts hem de fer esment del jesusenc Josep M. Brull i Solares, que ens va deixar el 3 de març de 1941. Havia estat periodista i director del setmanari catalanista Vida Tortosina, militant d’Acció Catalana.  Un dels supervivents va ser el poeta Roc Llop i Convalia (Miravet 1908-Vichy-on-seine 1997), el qual va dedicar tota la seua obra literària a la denúncia de les pràctiques del règim genocida nazi. Res no és comparable al nazisme, per la qual cosa l’habitual ús que fan destacats polítics unionistes (tant de dreta com d’esquerra: Guerra, Iceta, Rivera, i alguns del psoe comarcal) d’acusar els independentistes catalans de nazis esdevé tot un insult a la memòria de centenars de milers de persones que varen sofrir tot tipus d’atrocitats, molts dels quals no van veure realitzat el miracle de la supervivència.

Roc Llop, com a mestre poètic, va composar milers de versos. Un dels poemes més significatius de la seua producció i que esdevenen el veritable espill d’un camp de la mort, va resultar guanyador als Jocs Florals de París de 1965:

Aquella mort afamada en les esperes
i aquella nit eterna sense albades
i aquell goig tot marcit sense florides
i aquell cel que no era cel ni era clariana
i aquell sofrir fuetat per amenaces
i aquells fantasmes de germans
– ossos i conques –
i aquella fúria de matar teoritzada
i aquell jaç malcompartit orfe de besos
i aquella fam guiant l’instint
dins la desferra
i aquell fred i aquella por
i aquell malson de les anyades
i aquella mort sempre la mort
– lletja i ferotge-.
I dins del cor arraulidet com un ocell
el dematí de la Cançó i de l’Esperança.

Finalment, en remembrarem quatre d’emblemàtics, que ens permetran honorar totes les persones víctimes de la barbàrie més espantosa que ha sofert el continent europeu:

Ressec el llavi de dèria,
Mil febres cremant-li el front,
Una fita, Catalunya,
I la llibertat del món.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!