Emigdi Subirats i Sebastià

ELS POETES DE LA ?oeGENERACIÓ DE
1883?

El notable èxit que varen tenir els Jocs Florals
de Tortosa dels Cercle d?Artesans de l?any 1883, quant a la repercussió social
i a la qualitat dels treballs guardonats, va obrir uns nous horitzons per a
alguns joves literats locals que varen aixecar la seva veu amb molta força. Hem
de tenir en ment tothora, que a partir d?aquest moment cap persona relacionada
amb el camp de la cultura podrà considerar un anacronisme que s?utilitzi el
català com a una eina literària més, la qual passarà a ser un instrument molt
vàlid per al conreu poètic, així com també amb alguna esporàdica obra teatral.
Tot i que encara hi haurà una majoria aclaparadora de literats d?arrel
castellana, i els rotatius continuaran publicant-se amb l?idioma de Castella,
el Renaixement de la llengua catalana a la ciutat ja no pot tenir marxa enrera,
donat que una sèrie de joves autors aniran publicant assíduament poemes de
qualitat a gairebé tots els rotatius comarcals, i alguns d?ells fins i tot
aconseguiran guardons considerables en certàmens poètics d?arreu del país.
D?aquesta nova generació de poetes n?hem triat un grup de sis: Lluís Lluís i
Dolç, Joan Cachot i Lluís, Josep Vergés i Zaragoza,  Joan Baptista Ferreres Delsors i Lluís
Bernís, que varen gaudir d?una magnífica fama a la ciutat, en la seva qualitat
d?homes de cultura i de brillants cantors poètics. A excepció del primer del
grup, tots els demés estigueren altament vinculats a l?àmbit periodístic.

LLUÍS LLUÍS I DOLÇ

Va ser un destacat advocat tortosí i un culte home
de lletres, germà del també poeta i periodista Josep Lluís i Dolç (altament
guardonat en els Certàmens de l?Acadèmia de la Joventut Catòlica, amb poemes
escrits en castellà) i amic íntim de l?històric poeta barceloní Joan
Maragall.  Tenia uns reconeguts dots de
poeta i els seus temes predilectes són els referits a la gent i als costums de
la seva ciutat natal, com ho demostra en un dels seus primers poemes, ?oeA Tortosa?
(l?incloem a l?apèndix), que és un cant vibrant a la ciutat, el qual es pot
considerar com un dels veritables puntals de sortida del català ben escrit a
casa nostra. El 1882 va ser premiat en un dels esmentats certàmens poètics
locals per la seva bella composició ?oeLo bando de la Cinta?[1], que es converteix en un
altre veritable càntic  a les tradicions
tortosines i a la germanor que es viu durant la seva Festa Major, la qual ben
segur podria ser considerada com a una de les millors poesies tortosines en
català de tot el segle XIX. Els següents versos donen inici a una llarga i
vibrant poesia:

Quin
repicar les campanes!

Quina
gresca pels carrers!

Quin
desori per les cases,

I
tots los balcons que plens

De
colgadures i xiques

Com
flors dins d?un paneret!

Per
què la gent de Tortosa

Des
dels joves fins als vells,

Fan
cara de més alegres

Més
satisfets i contents.

Aquest mateix any també va publicar el seu
emblemàtic cant ?oeA Santa Teresa?, que hem comentat anteriorment, i que suposa
la mostra de recolzament poètic més ferma que es feu des de Tortosa per tal de
dignificar definitivament el català. Lluís Lluís va gaudir d?una gran fama en
vida, ja que va participar en innombrables vetllades poètiques i fou membre del
Jurat dels famosos Jocs Florals de 1920, juntament amb els intel·lectuals
catalanistes més prestigiosos de la ciutat. Va morir el 1926. A la revista ?oeLa
Santa Cinta?[2],
a la secció destinada a lloar els més emblemàtics literats comarcals titulada ?oeNuestra Galeria?,  trobem una ressenya emotiva sobre la
personalitat d?aquest abrandat poeta, que destacà per la qualitat de la seva
obra, tot i la seva migrada producció.
 

¿Qué inspiradas, dulces y tiernas sus composiciones poéticas y cuán
cortas en número, desgraciadamente para las letras patrias! Y siempre como
hemos indicado. Sus poesías merecieron, unas ser laureadas en Juegos Florales;
constituían otras el más regalado solaz espiritual en memorables veladas
celebradas en nuestra ciudad.

 JOAN CACHOT I LLUÍS

Joan Cachot i Lluís (Tortosa 1856- ?) va ser un gran admirador i
seguidor del fenomen literari, i un dels primers grans poetes catalans de
Tortosa. Des d?una edat ben jove va demostrar 
un sincer entusiasme per la literatura catalana, pel comerç[3] i per les finances,
publicant una voluminosa obra d?interès titulada: ?oeEl Comercio, la bolsa y la banca?. 
El seu descobriment públic va arribar amb el 1er accèssit a la Flor
Natural que va guanyar als Jocs Florals de Tortosa de 1883 amb l?emotiva
poesia: ?oeQui en dóna més??.  Sorprenentment, a partir d?aquí ens trobarem
davant d?un silenci que va durar uns 40 anys, durant els quals va desaparèixer
totalment del món literari. No va ser fins a la restauració de la II República,
que el retrobem ja amb una edat avançada i més vigorós que mai, amb la seva col·laboració
en el setmanari catalanista ?oeVida Tortosina?, des de les pàgines del qual va
realitzar magnífiques dissertacions sobre la situació social del  moment, i una defensa acèrrima de la llengua
catalana. Quant als escrits de
base política hem de destacar les excel·lents anàlisis sobre les actituds que
seguien les diferents corrents ideològiques. Cachot es convertí en el mestre
que adoctrinava els joves redactors del setmanari catalanista, guiat per un autèntic fervor de
defensa de la catalanitat. La seva lectura instructiva ens clarifica molts dels
posicionaments dels polítics de la seva època. Tingueren notable repercussió en
l?ambient cultural tortosí una sèrie d?articles[4]
sobre el paper que jugaven els regionalistes i els radical socialistes, l?actitud
dels quals condemnava sense pal·liatius:

Mantenint
constantment incòlumes, sense febleses ni claudicacions de cap mena, els
nostres sentiments patriòtics i els nostres ideals polítics, som avui encara el
mateix que érem a començament d?aquest segle, podent repetir i signar amb veu
ferma i pols segur, sense la més lleu rectificació ni capciós atenuant, les
mateixes afirmacions, la mateixa doctrina, els mateixos principis que
constituïen el nostre credo a l?horitzó polític de Catalunya les dos forces que
durant trenta anys, i alternativament, hi ha dominat, explotant-la,
afeblint-la, traint-la, lliurant-la els uns a gent estranya, venent-la els
altres als seus pitjors enemics, i així, entre tots, retardant l?hora de la
seva dignificació i plena llibertat.

Tanmateix, va tornar a publicar novament poesia de
qualitat, com a mostra d?un excel·lent domini de l?idioma i del seu gran dot
com a poeta. Com a exemple, els següents versos que donen inici al seu poema
?oeEl pescador?[5]:

El cel està ennegrit per fosca nuvolada,

Gèlids ruixims de neu catifen els carrers,

Per tot retruny el tro, i la tempesta
brama,

I la terra trontolla com si el món
s?enfonsés.

Vora la llar s?acluquen tres àngels que a
llur pare

Angoixosos esperen, qui sap si no el
veuran!

El pobre es troba al mar lluitant contra
les ones,

Perdut en la foscúria, amenaçat pel llamp.

JOSEP VERGÉS I ZARAGOZA

Va nàixer a Tortosa el 16 de febrer de 1862. Va
ser un magnífic periodista i un literat de primera vila, que va conrear
diversos gèneres literaris brillantment. Tot i que ell mai no es va voler
considerar poeta, va començar a escriure versos des de ben jove,  ja que el 8 de setembre de 1880  va llegir-se la seva primera poesia en una
vetllada celebrada al col·legi de Sant Lluís. L?any següent va rebre un
accèssit per la composició titulada ?oeLo premi de la Fe? al certamen de
l?Acadèmia de la Joventut Catòlica, gràcies a la qual va passar a ser
considerat com a ?oelo poeta tendre?. Als Jocs Florals de Tortosa de 1883, el seu
nom va quedar consolidat com una de les promeses de les lletres tortosines, en
tornar a ser premiat pel poema ?oeLo periodista?. A partir d?aquí va viure uns
anys d?entusiasme catalanista[6], que el portà a escriure
versos sentimentals i reivindicatius sobre un gloriós passat nacional que se n?havia
anat en orris a causa d?ingerències externes. Les següents estrofes formen part
d?un càntic de lloança a Catalunya, que fou premiat en  Jocs Florals de Barcelona l?any 1886,
organitzats per la Societat catalanista Fivaller, i que foren recollides en un
volum amb els millors poetes catalans del moment, com el mateix Jacint
Verdaguer. 

No
vinc avui, oh Pàtria, tes glòries a retraure,

No
vull lo vel descórrer que ens tapa el teu passat,

Dels
llibres de ta història no vinc la pols a traure

Mirant
lo que has estat.

No
vull remembrar herois, no vull cantar cap gesta

No
vull que al cor li doni bonança cap record

Si
avui cançons t?envio, no són cançons de festa

Avui
són planys de mort.

Avui
lo roure altívol tornat s?és dèbil canya

Ahir
amb ta senyera voltaves tot lo món;

Avui
les quatre barres que eren puntals d?Espanya,

Barrots
de reixa són.

Avui
barrots de reixa que et tanca i t?humilia,

Pàtria,
tan gran com eres un jorn com t?han malmès!

Ahir
la nostra glòria tota la terra omplia

Avui
ja no som res.

Aquells
que avui urpegen los fruits de nostra terra

Te
veuen enfeinada i et tracten com vestall,

No
pensen que a vegades les eines de la guerra

Són
eines de treball.

En un altre ordre, aquest mateix any 1886 ja
consta com a membre del Claustre de professors del Col·legi de Sant Lluís
(Mates i Ciències Naturals). Aquesta feina estable i ben considerada
socialment, li va permetre endegar una fructífera carrera periodística, que el
portà a col·laborar amb els diaris catòlics tortosins: ?oeEl Estandarte Católico?, ?oeEl Ebro? ?oeEl Correo Ibérico? i ?oeEl
Restaurador?. Val a dir que va signar 2523 articles amb el pseudònim
?oeConstante? per molts rotatius cristians d?arreu de l?estat espanyol, així com
el 1913 va formar part de la revista científica ?oeIbèrica?. Durant l?abril de
1925, va ser objecte d?un emotiu homenatge per part de les personalitats
culturals més influents de la ciutat. El poeta Lluís Lluís i Dolç li va llegir
una poesia, en reconeixement del seu paper preponderant dintre de les lletres
tortosines. En el discurs, situat en plena dictadura del General Primo de
Rivera i de persecució de la llengua catalana, s?expressà en català, com a
signe evidentment identitari. ?oeCorreo de
Tortosa?[7]
va recollir-lo en llengua castellana:

No tome nadie como desprecio ni falta de cariño al castellano estas
palabras, ya que soy tan amante como de puede ser, de la lengua castellana, de
esta lengua que han hablado tantos héroes, poetas, sabios y santos pueblos de
la tierra. Pero no es la que hablo yo, que nunca he salido de Cataluña y a
quien pueden aplicarse los veros de la famosa Oda de Aribau:
?oeEn llemosí sonà lo meu primer bagit 
quan del mugró matern la dolça llet bevia/ en llemosí al senyor pregava
cada dia/ e càntics llemosins somiava cada nit. Especialmente
cuando me hallo dominado por una emoción, me es difícil expresarme en otra
lengua que no sea la mía.

Moltes de les seves vivències foren recollides en
els seus llibres ?oeRecordances? (1925), que és un  viu retrat de la Tortosa del seu temps, i
?oeEpistolari joco-seriós? (1925).

JOAN BAPTISTA FERRERES

J. B. Ferreres Delsors va ser un bon poeta
que va obtenir diverses distincions en les diverses edicions dels Jocs Florals
de la ciutat de principis de segle XX. Ja el 1900, va rebre el premi que
atorgava el Club Recreativo per la seva composició ?oeLa Festa de Migcamí?. Va
publicar totes les seves poesies en diversos rotatius locals. Va ser director
del setmanari ?oeEl Radical? entre 1910 i 1914, des de les pàgines del qual es va
descobrir com a un destacat folklorista, la feina del qual va ajudar a
excel·lents tasques posteriors en aquest ram realitzades per en Joan Moreira i
l?Enric Bayerri. El seu ús lingüístic és discutible, donat que seguia una
ortografia sui generis i mai no va
voler fer cas de la necessitat d?adoptar una grafia comuna que ajudés a
consolidar la categoria lingüística de la llengua catalana. 

LLUÍS BERNÍS

Va ser director de diversos destacats
rotatius tortosins. Era considerat una persona de grans coneixements poètics, a
més de tenir molt bons dots per escriure?n. També va utilitzar, però, un
català-tortosí molt deteriorat en gairebé totes les seves composicions, donada
la seva adscripció ideològica conservadora.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!