Emigdi Subirats i Sebastià

Introducció

El nom de Tortosa ha estat acompanyat durant molts d’anys arreu del Principat de Catalunya d’adjectius pejoratius que fan referència al caràcter conservador extrem d’una part significativa de la seua població, la qual ha estat molt influïda pel predomini dramàtic dels mandataris més retrògrads de l’església catòlica i dels poderosos terratinents que posseïen la major part de la terra a la zona delta. També se l’ha acusada reiteradament per part de determinats sectors intel·lectuals barcelonins, alguns dels quals es remunten curiosament a moviments catalanistes lligats al període de la Renaixença, de no interessar-se gaire ni per les tradicions catalanes ni pel correcte funcionament dels organismes institucionals autòctons, basant-se sobretot en els esdeveniments històrics controvertits que ocorregueren durant la Guerra dels Segadors (1641-1659). Malauradament aquests supòsits han arribat a crear un estereotip de la ciutadania local, que ha portat a pensar que la majoria de tortosins i de tortosines són partidaris de promoure la secessió lingüística i una consegüent separació administrativa de la resta de Catalunya, mitjançant la creació d’una cinquena província a l’estil espanyol. Precisament, el greuge que va suposar la divisió de l’estat en províncies l’any 1833, a conseqüència de la qual la ciutat va començar un progressiu declivi del qual mai no s’ha recuperat, va adobar el camí per a la difusió de tota una mitologia al voltant d’una exagerada grandesa de la història local, només amenaçada pels enemics exteriors que provenien de més a dalt de la frontera física que constitueix el Coll de Balaguer.
Agafem com a exemple el següent paràgraf de l’article “Una Aberració” publicat a La Veu de la Comarca (7-II-1904):
S’ha fet proverbial per tot Catalunya el sentiment d’indiferència o desapego, per no dir de desafecte o d’hostilitat dels tortosins envers l’anomenada regió i el cert és que eixe concepte en què se’ns té no és del tot immerescut. L’existència de La Veu de la Comarca, que és una protesta viva en contra de l’esmentat sentiment, no prova més que ell no és tan general com en los temps passats, que quiscuns fills de Tortosa i sa comarca, fent-se càrrec de raons històriques, patriòtiques i de comunitat d’interessos que ens uneixen a Catalunya, no volen fer-se solidaris de dit sentiment, que no és més que manifestació d’una lleugeresa imperdonable, o d’un esperit indelicat, o d’una intel·ligència poc cultivada; en una paraula, d’una aberració antipatriòtica.
La prosa espanyolista havia fet córrer molta tinta sobre la posició que prengué la ciutat i que li valgué el qualificatiu de Fidelísima i ejemplar per part del rei Felip IV. Els catalanistes tortosins intentaren contrarestar aquestes opinions parcials. El 1914 aparegué un petit estudi titulat: “La Revolució de Tortosa de l’any 1640, descrita per un curiós averiguador” (Impremta Foguet, 1914), que intenta donà una visió totalment oposada d’aquells fets històrics tant determinants per a la història de Catalunya.
L’ús del dialecte tortosí per part dels escriptors locals ha estat un tema àmpliament debatut i no gaire entès fora de les nostres comarques, ni tan sols en els àmbits més intel·lectuals catalans. Malgrat que alguns literats amb molt de prestigi a nivell local com en Ramon Vergés Paulí i en Joan Moreira eren obertament secessionistes, molts altres han mostrat l’orgull de la parla tortosina com a eina enriquidora de la llengua comuna, la catalana. Prenem nota del següent paràgraf (publicat a Vida Tortosina n. 352) que ens ajudarà a situar-nos en el debat, com a rèplica a una crítica publicada al diari La Publicitat contra el famós poeta tortosí del barroc F. Vicent Garcia, acusat de la desnaturalització del lèxic català:
Ningú no amagarà que la característica racial de la nostra parla tortosina, són els castellanismes. Aquesta barreja de castellà, català i valencià, que defineix el nostre accent. Doncs bé, en tots els escrits del Rector de Vallfogona on hi podrà apreciar aquesta característica. I si en el temps en què les normes idiomàtiques de la llengua catalana no tenien una estructuració literària pura, definida, reglamentada, escriure amb la llengua que es parlava representa un foment en l’empobriment del lèxic, com diu Vergés en el comentari esmentat, jo goso enaltir l’esforç de l’escriptor i enlloc de censurar-lo, reconèixer que no fou pas ell el primer culpable, En tot cas, l’empobriment venia de la mateixa llengua. Mai de qui, amb tot el zel i la major voluntat, volia servir-la i enaltir-la, practicant-la. Sentat aquest criteri meu, que és ben propi, i no té cap altra finalitat que defensar el tortosinisme i àdhuc el catalanisme del poeta castellanitzat per obligació.
La defensa acèrrima de Tortosa per part dels tortosinistes (el culte a la ciutat, ens atreviríem a dir) tenia la base fonamental en un fervent anticatalanisme i en unes reivindicacions sobre el futur de la ciutat encaminades a accelerar progressivament la rivalitat i la confrontació amb la capital de la demarcació, per tal de qüestionar la seva adscripció a Tarragona, però que a la vegada no arribessin a perjudicar mai l’estructura de l’estat, la qual garanteix per decret el predomini castellà i la unitat d’Espanya. Els arguments (presentats com a suposadament històrics) que varen preconitzar eren totalment parcials i denotaven molt sovint un simplisme absolut, tal com podem comprovar en el següent paràgraf redactat pel veterà periodista Sinesi Sabater a principis del segle XX, i publicat en un periòdic propietat del polític Teodor González, un dels màxims ideòlegs del tortosinisme secessionista.
Es costumbre inmemorial entre los que hemos nacido en Tortosa que al preguntársenos por quien quiere que sea de donde somos, o mejor dicho, que somos, contestemos sin vacilar: Tortosinos, no obstante de ser Tortosa parte integrada de la antigua Gothelania (Cataluña). Explica la historia de la ciudad de los romanos y árabes, y afirma siendo Tortosa capitalidad de reino, puesto que la gobernaba un rey y en ella también se acuñaron monedas árabes, significaba igualmente que sus moradores vivían con independencia de las demás ciudades de los reinos de Aragón y Valencia y del condado de Barcelona y eran por lo tanto, tortosinos, únicamente tortosinos.
No en va llavors l’enquadrament adequat de Tortosa dintre del conjunt català ha estat un tema força discutit i que ha merescut tota mena d’estratègies contraposades per part dels partits polítics i de les associacions culturals, a causa principalment dels poderosos interessos econòmics i polítics divergents que han imperat tothora. Ben segur que també ha influït molt negativament el fet que gairebé la totalitat dels diaris tortosins i catalans de finals del XIX i principis del XX eren premsa de partit, per la qual cosa molts d’aquests rotatius varen utilitzar el sempre controvertit “fet diferencial tortosí” per treure’n malèvolament un profit polític. Els espanyolistes tortosins –posats a fer d’historiadors amateurs-– demostraven una simplicitat absoluta quan basaven la seva gairebé única argumentació en el fet que el sentiment separatista tortosí respecte de la resta de Catalunya tenia l’origen en els drets que els va atorgar el comte Ramon Berenguer IV després de la conquesta de la ciutat l’any 1149, en el moment històric que s’ha anomenat l’autodeterminació medieval tortosina. Mai no els va interessar plantejar-se el fet que l’administració política d’uns vuit segles enrera res no tenia a veure amb el concepte modern i actual que es té de les funcions que ha d’exercir un estat de dret, un terme molt més recent i que entraria en clara oposició amb les reglamentacions polítiques típicament feudals. No ens ha de sorprendre aleshores que en tot moment acceptessin amb joia el fet de formar part d’una Espanya unitària de total hegemonia castellana, la qual tenia com a amenaça més ferotge les minories nacionals perifèriques i les seves llengües vernacles. Personatges molt influents en la vida cultural tortosina de principis del segle passat, pel seu prestigi intel·lectual i la seva notable feina literària i cultural, com en Ramon O’Callaghan, en Frederic Pastor i Lluís o en Josep Foguet, varen publicar molts articles i alguns llibres amb la idea intrínseca de negar la catalanitat de Tortosa mentre mitificaven la història particular de la ciutat, justament en un moment de greu crisi identitària espanyola després de la pèrdua dramàtica de les darreres colònies americanes i asiàtiques el 1898 (Cuba, Puerto Rico i Filipines) enfront del totpoderós exèrcit dels Estats Units, que va provocar en canvi un tancament de files en la seva defensa més acèrrima per part de la intel·lectualitat dretana i de dirigents conservadors tortosins amb tant de poder social i polític com l’alcalde Teodor González. Un exemple perfectament il·lustrador d’aquest corrent que va fer forat ràpidament entre els alts dirigents de la societat tortosina el tenim amb l’edició d’un número especial de la revista cultural Tortosa Ilustrada, en el qual l’aleshores alcalde Antoni Kíes, alguns promotors culturals i els màxims mandataris eclesiàstics i agrícoles de la ciutat lloaren i homenatjaren Espanya i els soldats espanyols que havien de lluitar contra els americans per salvar els territoris colonials d’ultramar, mitjançant poesies plenes de fervor patriòtic espanyolista i tota mena d’articles patriòtics que poden quedar resumits perfectament amb el vers del poeta Josep Querol i Beltri: “¡Viva España y su honor! ¡Mueran los Yankees!”. Aquesta reacció de bona part de la intel·lectualitat tortosina entra en clara contradicció amb l’actitud que tingueren des de Barcelona estant les veritables patums de la cultura catalana, que es posaren a qüestionar obertament tant la política ultramarina madrilenya que havia portat a la fallida colonial com el seu esperit centralista que ofegava l’economia de les regions perifèriques.
L’orgull de ser tortosins i una mena d’esperit d’autodefensa paranoic els engendrava una dèria proteccionista gairebé malaltissa que els feia veure dimonis arreu que tothora procedien de la part nord d’aquesta frontera geogràfica i dialectal que forma el Coll de Balaguer, a l’estil de no se puede consentir que a título de catalanizadores, nos vengan de fuera a destortozinar y por ende a despañolizarnos en nuestros más caros sentimientos; alhora que asseguraven que eren molts els ciutadans que no tenien cap vergonya a assumir públicament la seva manifesta tortosinitat, i res més que això:
Verdad es que, aún en estos días entre los sencillos y respetables labriegos dedicados al cultivo de nuestra fértil y hermosísima vega, hállanse personas que han conservado puras sus venerandas tradiciones, sin haber bebido las corrompidas y corruptoras aguas del afectado modernismo. Y si se les pregunta si son catalanes, aragoneses o valencianos, responden negativamente afirmando tan sólo que son hijos de Tortosa y nada más. Esta contestación si se estudia con la detención e imparcialidad debidas, no puede en manera alguna considerarse sino como una manifestación espontánea e ingenua de cierto espíritu de independencia, que a pesar de las muchas y variadas vicisitudes experimentadas en el transcurso de los siglos, no ha llegado a ser borrado del noble corazón de estos hombres que, por haber nacido y vivido en cantón tan insigne, apellídanse siempre y con santo orgullo, verdaderos hijos del mismo.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!