Emigdi Subirats i Sebastià

Avui fa 25 anys que va traspassar Salvador Espriu, un dels grans poetes del veritable segle d’or de les lletres catalanes, el XX. Recordo aquell dia, el 22 de febrer de 1985 justament de nou pel mestratge de Manel Pérez i Bonfill, el nostre professor de sempre. El veterà literat tortosí, professor de literatura castellana (era fill d’una època, la seua veritable passió ha estat, és i serà la literatura catalana) alterà totalment el temari del dia i ens impartí una magistral lliçó sobre el poeta de Sinera. Des de llavors Espriu ha estat un dels meus poetes de capçalera. El seu estil poètic el delata com a un grandíssim poeta, que s’allunya de convencionalismes i crea un model propi. Avui ens hem volgut afegir a l’homenatge que s’organitza des de la Catosfera amb la inclusió d’un poema seu o un apunt explicatiu de la seua obra. Personalment he volgut fer una traducció personal a l’anglès d’un poema seu en què de nou torna a posar de manifest la seua estima per la llengua catalana. En Homenatge:

M’HAN DEMANAT QUE PARLI DE LA MEVA EUROPA
 

Jo sóc d’una petita terra
sense rius de debò, sovint assedegada de pluja,
pobra d’arbres, gairebé privada de boscos,
escassa de planures, excessiva de muntanyes,
estesa per llevant al llarg de la vella mar
que atansa el difícil i sangonós diàleg
de tres continents.
Unes palmeres que amb els ulls closos
miro sempre immòbils sota l’oreig
tanquen el meu país pel migjorn.
Pel nord, unes maresmes. I a posta de sol
hi ha unes altres terres que anuncien el desert,
les nobles, agostades, espirituals terres germanes
que jo estimo tant.
?Alts cims trenquen la meva pàtria en dos Estats,
però una mateixa llengua és encara
parlada a banda i banda,
i en unes clares illes endinsades en el mar antic,
i en una contrada també insular, més llunyana,
que avui pertany a un tercer poder.
Que diversa la meva petita terra
i com ha hagut de sofrir, durant segles i mil·lenaris,
la violència de diversos pobles,
les aspres guerres civils enceses dintre els seus límits
i més enllà del palmerar i els aiguamolls,
de la seca altiplanura i de les ones!

Perquè prou sap el nostre llarg dolor
que qualsevol guerra desvetllada entre els homes,
la més estranya o grandiosa lluita
que s’abrandi entre els homes,
és tan sols una guerra civil
i ens porta a tots patiment i tristesa,
la destrucció i la mort.
Per això ara és tan profunda la nostra esperança
—en el meu somni, ja contemplada realitat—
d’integrar-nos, en un temps que sentim proper,
salvades la nostra llengua i la nostra història,
en una unitat superior que duu el nom,
obert, bellíssim, d’aquella filla d’Agènor,
que un savi esguard veié prodigiosament passar
de la costa fenícia a les platges de Creta.

Quan arribi el dia, haurem fet el primer
i inesborrable pas vers la suprema
unió i igualtat entre tots els homes.
I potser aleshores ens serà permès de començar,
sense classes socials, ni odis religiosos,
ni diferències cruels i injustes pel color de la pell,
la nostra peregrinació a través de l’espai,
cap a la pensada llum,
i de seguir sense temença les misterioses
vies interiors de Déu, del no-res,
els infinits i lliures i alhora
necessaris camins veritables de la bondat.

Que no sigui decebuda la nostra esperança,
que no sigui escarnida la nostra confiança:
així molt humilment ho demanem.
 

B., 1959.

I have been asked to talk about my Europe

I come from a thirsty rainless mountainous small land

 with no real rivers, few trees, almost no forests or plains,

spread eastwards along the old sea
approaching the difficult bloody dialogue among three continents.
Closing my eyes I always look at some motionless palm trees

 under the breeze closing in the east my country.
In the north, some marshes. And at sunset

there are other lands  announcing the desert,

the noble, spiritual brotherly lands I so much love.

 High peaks divide my homeland into two States,

 but the same language is still spoken on both sides,

and also in some clear islands on the ancient sea,

 and even in an insular further region,

belonging today  to a third power.
How diverse my small land is

and how it has suffered the violence from several peoples

 for centuries and millennial the rough civil wars on its lands

and beyond the palm trees and  marshes,

the dry plains and the waves!

Because our long pain quite knows any war stimulated among  men,
the strangest or most magnificent fight set to among men,

is  a civil war that brings  everywhere
suffering and sorrow, destruction and  death.
That’s why  now we’ve got deep hope

– dreaming, already contemplated reality –

 To integrate in a time we feel near

And saved  our language and history

in a superior unit with the open, beautiful name
of Agenor’s daughter whom a wise look saw prodigiously crossing

from the Phoenician coast to  the beaches of Creta.

Come the right day and we will have done the first

indelible step towards the supreme union and equality among all men.
And maybe then we’ll be allowed to start,

without social classes, neither religious hate,

 nor cruel unfair differences because of the colour of one’s skin,

 our pilgrimage across the space,

towards the desired  light, and  following the mysterious inner ways of God,
nothingness, fearless, the infinite free and at the same time
necessary true paths of  kindness.
Our hope shan’t be mocked, or our trust disappointed:
we shall humbly demand it.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!