Emigdi Subirats i Sebastià
Lletres ebrenques
La flor albina,
d’ametller en florida,
per la muntanya.
Una blancor superba,
enlluerna la retina.
El jorn de pluja,
un bell cant s’encomana,
en hora calma.
La gota es fon al vidre,
la vista ens refresca.
L’infant reposa,
la mar és ben salada,
la terra imposa.
Dormida a la vesprada,
despert de matinada.
Penso en la tarda,
l’hora de la lectura,
goig de la calma.
La bandera que oneja
tan ben alçada.
Sento l’onada,
del mar bufa l’aire,
terra mullada.
Quan blava és la marina,
mon cor més bé s’enlaira.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!