Cada dia penso en el Pere, moltes vegades, per moltes coses, cap de les quals tenen relació directa amb ell, però és gairebé instintiu. Em ve sol, sense proposar-m’ho. El cap se’n va a un gest, un record, una paraula, un record, un instant, una opinió… que tenen a veure amb ell. Fa uns dies
Un accident tràgic és sempre un cop que t’agafa desprevingut. Ningú hi comptava. No se t’hauria passat mai pel cap. Et quedaven coses a dir. Voldries ni que fos un minut més, n’hi hauria prou. Una última abraçada. Una última consulta… Però no, la tragèdia sega una vida i aquell pilar arrossega gran part de
Han passat dos dies i la propaganda amb clau interna pretén consolidar la victòria a banda i banda de la Franja de Ponent. A Espanya, el periodisme va dimitir fa temps en relació a Catalunya. En parlarem en un altre moment. A Catalunya, perillosament, ens hem abandonat al triomfalisme, a les matemàtiques pures, a les
L’any 1885 el catalanisme moderat presentà davant del rei Alfons XII el Memorial de greuges per protestar contra el centralisme espanyol (us sona?), la uniformitat del codi civil i la desprotecció de la indústria catalana enfront la competència francesa i britànica. Després d’aquest primer acte del catalanisme polític, l’any 1892, la Unió Catalanista que agrupava
Pere se marchó a estudiar en Madrid persiguiendo su sueño de estar cerca de los aviones. 18 años, un niño, una maleta cargada de ilusión y dejando atrás familia, amigos y orígenes. Catalán en Madrid, ¡qué duro sería! y qué duro fue lidiar con esa mentalidad cerrada y burda de esa España atrasada e ignorante
La festa major de Santa Perpètua és inici de curs i final d’estiu. Mentalment, tots posem aquest cap de setmana al calendari de forma inconscient com els últims dies de vacances, a punt per començar rutines, classes, dietes, entrenaments… El Pere i jo havíem viscut llargues temporades lluny del poble que dificultaven seguir el rastre
Aquest final de mes he gaudit de tres dies de vacances, una escapada, un parèntesi. Carretera i manta amb un amic vingut de Londres. Destí Tavascan, la presa de Montalto, i les muntanyes que volten el pic de Certascan. Us ha passat mai que repetiu alguna cosa; una visita, un cim, una festa, un
Hi ha dies i dies. Dies plens de rutina, engolits pels compromisos, que no et donen un segon per parar. Dies d’esbarjo, quan gaudeixes d’una excursió, una escapada, un concert, una obra de teatre… i sembla que no hi ha res més al món. Dies que sense haver fet res pròpiament dit, el teu cap
25 és un número rodó, dels que es celebren de manera especial… però 25 segueix sent avui un número buit. Aquest cap de setmana he fet una escapada al Pallars, a la vall de Berrós on ell somiava tenir un niu per reposar de tant de cel, tants núvols i tanta ciutat gris. M’han tornat
24 mesos… 2 anys… El número és gran o petit, el temps no entén de mides, i l’enyorança tampoc. A vegades diries que tot just era ahir que pujàvem a buscar-los a Estana. Altres dies et dóna la sensació de que has viscut ja masses coses bones i dolentes sense la seva companyia. Coses dels
La tragèdia aliena ens colpeja als titulars dels diaris, sensacionalistes. Són els mateixos titulars que ignoren tantes altres tragèdies diàries, que no són tan impactants ni ens poden anestesiar tant com a societat, com és el cas d’un accident d’avió. Els suicidis per desnonaments es compten per milers però interessen menys, o directament no interessa
Fa uns dies em va caure a les mans aquest fragment d’entrevista a Odin Dupeyron, actor i artista sudamericà, i he de dir que em donarà per més d’un article. (link al video) En escoltar el primer minut semblava que sentís el Pere; “Tenemos un exceso de pensamiento mágico-pendejo… tu pide y se te dará…
Quan mor algú jove sempre ens vénen al cap les coses que li quedaven per fer, les experiències que li quedaven per viure o els llocs que li quedaven per visitar. Fins i tot de la gent que mor molt vella en lamentarem que no hagi aguantat una mica més per veure el nostre país
Sovint trobem a faltar la nostra gent en els moments difícils. Diuen que les tristeses o les pors es fan més petites quan es poden compartir. Quan se’n parla, quan es treuen de dins, quan algú les escolta i nosaltres les diem sentim que s’alleuja el dolor que ens provoquen. Petits fracassos, grans decepcions, les
No sempre es veu el costat bo de les coses. A vegades només se’n veu el costat dolent. Ja ha nevat al Pirineu, ja tinc els cims d’aquest hivern al cap, ja estic mirant les rutes i buscant gent per acompanyar-m’hi, un dia d’aquests revisaré els esquís, les pells de foca i les bótes, ulleres,