italianitzant

Potser els pessebres haurien de durar tot l’any. Quin goig. Però no!, per la candelera diu que s’han de treure. Primer les figures. Embolicadetes amb paper de seda blanc se’n van de dret a la capsa vella de sabates, una altra mena de cova encara més fosca que la que estem apunt de desmuntar. Sense jerarquia hi van a parar  els xais, la marededéu, el pescador, el sarró i la branca florida de santjosep, l’àngel, el bou, santjosep amb la seva barretina, els reis amb patges i camells, la pastoracaterina, el bressol, la mula, la menjadora… i la resta ja ni les anomenes perquè tens ganes d’enllestir. Encara has de treure la molsa, la terra, la sorra, les branquetes-que-fan-d’arbre. Després els suros. Pim, pam, fora. I fins l’any que ve.

El que jo us explicaré ara a mi m’ho va explicar el Joan Rosàs, que a part de ser el meu pare és una persona que sap moltes coses. Dic això perquè m’agrada referir-me a la font d’allò que explico, com ha de ser. I si voleu més informació ja sabeu on heu de preguntar. Seguim.

Se sent dir por ahi que des que Sant Francesc d’Assís va decidir fer la missa del gall a un estable, com una mena de revival, els catalans vam començar a fer pessebres a tort i a dret. Alto. Tot això dels pessebres ve d’antic, però no tant. Amb els segles, i potser sí que per influència d’aquella missa, es van començar a fer naixements de marbre per tot Itàlia. A Nàpols s’hi van especialitzar i van començar a fer jocs de pessebres d’una qualitat molt alta. Eren objectes caríssims, de luxe, i es van posar molt de moda. Les figuretes eren irresistibles, tothom n’hauria volgut tenir, però només aquelles butxaques més plenes podien comprar-ne un joc. I heus aquí que el príncep Carles, el futur Carles III, es va encapritxar d’un pessebre napolità de mil peces i el va comprar. Dit i fet. Se’l va endur a Madrid i el va instal·lar a la cort. Això era a mitjans del segle XVIII. Tothom parlava del belén del príncipe. La noblesa hispànica -la catalana inclosa- bavejava veient aquella modernitat i mica en mica en van anar comprant.

Ens cal saber-ho i dir-ho. La tradició dels pessebres és molt catalana perquè santjosep sovint porta barretina. Però el pessebre, venint de Nàpols, primer va parar a Madrid. Aquesta és la realitat. Després, mica en mica, els nostres pagesos rics, veient que la noblesa catalana comprava pessebres, també en van voler. Però eren massa cars, no s’ho podien permetre. Llavors va haver-hi artesans espavilats que van començar a fer figueretes de ceràmica, que eren més assequibles. I els pagesos rics ja en van poder comprar.

Al final les figueres són de plàstic i en té tothom, que d’això es tracta. I del caganer no cal dir-ne res. Tots sabem quin secret hi ha darrera d’aquesta figura tan nostra.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!