Les dones per què ens manifestem?

T’aixeques del llit, de bon matí, i escoltes les notícies:

La mort de dues dones a València i Gandia que van tenir lloc aquest dimarts són dos nous casos de violència masclista, segons les dades fetes públiques per la Delegació del Govern espanyol al País Valencià. Aquest dos crims eleven a 15 els assassinats masclistes en el que va d’any, segons les dades oficials, als quals caldria afegir el cas de Chapela, ja que tot apunta al fet que la dona va morir per un pla de l’home que va ocasionar una explosió amb bombones de butà quan tots dos es trobaven al domicili.

“Ja comencem molt malament el dia, eh?”, et dius a tu mateixa. Agafes el cotxe per anar a treballar i no vols posar la ràdio; vols dedicar eixe temps a pensar. Però què li passa a aquest món en què vivim? Entre un 10 i un 36 % de dones, segon El País, ha sigut objecte de violència física o sexual. En el països occidentals, encara que hi ha més consciència, no tot està fet ni molt menys: el divorci entre la legislació i la realitat es manté. És una evidència; no passaria tot açò, si no: en dos mesos 15 assassinats masclistes; no parlem de les denúncies invisibles, dels insults, de les agressions… Això encara no es fa visible en els mitjans de comunicació, de moment. Evidentment, queda molt per fer, als homes i a les dones d’aquest món, si volem construir un nou model de societat en el qual es desterre la violència masclista, la bretxa salarial, el sostre de cristall que existeix en les empreses i en les institucions, els micromasclismes, el llenguatge no inclusiu… I on és l’arrel del problema? Doncs en el fet que encara existeix un model social patriarcal que crea relacions de domini i desigualtat entre sexes. Per això eixim al carrer, per això anem a les concentracions. Aquestes formes de trobada ens empoderen, ens animen a fer una lluita col·lectiva, i això està molt bé. Però també és necessari incorporar en el dia a dia de les nostres vides, tant dels homes com de les dones, una forma de fer, una nova manera de funcionar i d’interioritzar aquest discurs, però no un dia, ni un mes ni un any. És un discurs que cal interioritzar al llarg de la vida, si no el canvi serà més lent i dramàtic. I cal un canvi ja, cal fer més passos i veure realment la societat en què vivim; només la podrem canviar quan en serem conscients. Cal trencar les relacions de poder històricament desiguals entre els homes i les dones, que ens encadenen i ens fan invisibles. És una qüestió de dignitat social, de justícia social, i això ho hem de fer plegats, homes i dones. Perquè, aquesta transformació no sols s’ha de produir en el nostre espai físic immediat, en el nostre poble, en el nostre país, sinó que ha de ser universal. El que li passa a una dona de Nigèria ens passa també a nosaltres. Hem de fer transportable el model de denúncia, i en aquest cas no hi ha fronteres: és un tema de gènere que afecta tots els països i totes les cultures.

Evidentment, nosaltres hem d’incorporar aquest missatge en el dia a dia, però els governs, que són qui ens representen, han d’assumir responsabilitats ineludibles: han de legislar correctament des de polítiques d’igualtat, pressupostar-les amb respecte i coneixement de causa i convertir-les en un eix transversal de les polítiques marc. No han d’escatimar perquè som la meitat de la població i mereixem respecte, reconeixement, visibilització. Per tot això necessitem que s’apliquen polítiques de sensibilització serioses que arriben a tots els sectors, polític, econòmic i social, amb transversalitat i no en forma de guetos. Nosaltres continuarem fent, no ens aturarem i sumarem les nostres forces per un nou model de societat igualitària més just; recuperarem la democràcia de gènere.

© Rosa Dasí, presidenta de l’Institut d’estudis comarcals del Camp de Túria