CORDERS (1)

Corda que molt tiba a la fi es trenca”. Els corders no gaudien de gaire simpatia, i tot venia perquè eren els que feien les cordes per penjar els condemnats a mort (es donava la mort a molts innocents) o per lligar els presoners i els esclaus. A vegades, els familiars d’un condemnat a mort s’assabentaven de qui era el corder que havia de fer la corda, i amb diners intentaven comprar-lo perquè fes una corda falsa i es trenqués en el moment de penjar-lo, la qual cosa es considerava que era “judici de Déu”, i se’l perdonava.

La gent donava la mateixa consideració als corders que als bruixots. Era creença que en la seva qualitat de bruixots, els corders congriaven les tempestes i es valien de la seva fama per a vendre unes bossetes amb set menes de cordills embruixats, que deien que guardava de tot mal. També era tradicional anar a buscar les sogues dels penjats, perquè creien que donava tota mena de ventures i riqueses. Es creia que els diumenges els hi sagnava el melic, i que quan escopien a terra en naixien cucs. De fet, durant el segle XV, a Barcelona, els corders tenien prohibit passar del llindar de l’església, i si volien assistir a missa ho havien de fer des de fora la porta.

Els vaixells a vela necessitaven un gran entramat de cordes, de les quals en depenia, en bona part, tenir una bona travessia. També gastaven moltes cordes els pescadors per lligar les xarxes, per treure les barques del mar cap a la sorra amb els bous, per lligar les ancores, etc,..Els paletes les feien servir per lligar els taulons i muntar les bastides. Igualment els pagesos i els hortolans per lligar les garbes o per pouar aigua. Els traginers les feien servir per lligar les seves  carregues al carro. Els basters per fer els guarniments dels animals.

Durant molts anys el cànem fou el producte que més s’usa per fer cordes de qualitat. Un cop segat o arrencat, el cànem era estès a l’era per assolellar-lo, i seguidament se li treien les fulles i s’espolsava per fer saltar la grana. Després se’n feien garbes o manats. La fibra tèxtil del cànem es troba a la pela, completament agafada al tronc, que cal destruir per poder-la obtenir. De primer s’amara, posant les garbes un cert temps en un riu o safareig. Fora de l’aigua cal eixugar-lo en un lloc ben assolellat. Ja sec de nou s’estenen els manats i se’ls bat fortament amb un bastó o amb una maça. Amb aquesta operació -anomenada desfustar– es trenca el tronc i es fa saltar la llenya més grossa. La segona operació és la de bregar, que consisteix en destruir totalment el tronc i deixar la fibra obtinguda de la pela. Posteriorment cal pentinar amb una eina de fusta amb un nombre indeterminat de pues encorbades a la part superior. El matoll de cànem net es passa per aquest atuell, estirant fort, moltes vegades fins que queda flonjo i esponjós, separada la fibra llarga de la curta, i de la part de la borra que és de pitjor qualitat.

Publicat a El 3 de vuit el 23 de novembre de 2018

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *