ELS SANT, PASTORS TRANSHUMANTS

Deixa un comentari

“Els pastors practiquen l’ofici més antic dels Pirineus..” (Muntanyes maleïdes. Pep Coll, 1993). “La finalitat bàsica de transhumància és l’obtenció de pastures durant totes les estacions de l’any”(Camins de transhumància al Penedès i al Garraf. Joan Rovira 1999)

El Sant era pastor, com ho van ser el seu fill i el seu net. Els Sant eren transhumants pallaresos, i cada tardor baixaven els ramats des de les muntanyes pirinenques fins el Penedès per a passar-hi l’hivern. Començaven el seu camí per Tots Sants quan la verema havia acabat i el ramat podia entrar a les vinyes. Retornaven a muntanya el mes d’abril.

Les tres generacions dels sants van baixar pel mateix indret, van fer estada a les mateixes cases, van estacar els gossos a les mateixes armelles i van tancar als mateixos corrals. Aquesta rutina va teixir importants lligams, va deixar grans amistats que encara es guarden en el record d’algunes famílies i en algun llit on donaven “fenar a conills abandonats”.

Entre el 25 de juliol i el 2 d’agost de 1909 va esdevenir a Barcelona la Setmana Tràgica. El detonant va ser la mobilització de reservistes pel seu enviament a la guerra de Melilla. Aquella mobilització va ser molt mal acollida per les classes populars, ja que a causa de la legislació de reclutament es podia quedar exempt de la incorporació a files mitjançant el pagament de sis mil rals, que no estaven a l’abast de la majoria de famílies (el sou d’un obrer no superava els 20 rals diaris). D’altra banda els reservistes, majoritàriament, ja eren casats i amb família al seu càrrec.

Joves penedesencs es van negar a servir els exercits espanyols i defensar les mines que el comte de Romanones, el marques de Comillas i el comte de Guell tenien a la zona. Alguns passaren cap a França amb l’ajut del Sant. D’altres, malauradament, hagueren d’anar a “matar moros”.

L’any 1912 va esclatar la guerra del Rif, en la que els rifenys (berebers de les muntanyes del nord del Marroc) defensaven el dret a viure lliures i no sotmesos a la ocupació colonial. La guerra es va acabar l’any 1928 amb importants pèrdues a l’exèrcit espanyol. Les tropes espanyoles eren pobres soldats de lleva obligada. Els rics podien lliurar-se del servei militar pagant a algú perquè hi anés al seu lloc. Amb l’ajuda del segon Sant, l’hereu Saldoni, Josep Olivella, de Cal Salines,  (Santa Margarida i els Monjos) va marxar nord enllà.

L’aixecament militar de 1936 va agafar els Sant al Penedès. La tardor del 39 no van baixar els ramats a Marina, van ajudar centenars de persones a passar cap a l’altre banda de la ratlla fugin del franquisme. Els anys 40 el camí va canviar de sentit quan centenars de jueus fugien del racisme.

Els 60, el més jove dels Sant es va casar, a muntanya, amb la filla d’en Jaume “Fuster” d’Els Monjos.

Publicat a El 3 de vuit el 19 d’octubre de 2018

Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES DEL PENEDÈS el 20 d'octubre de 2018 per Josep Arasa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.