EL NADAL I LA RATAFIA

El cicle nadalenc té moltes virtuts, entre d’altres tastar les ratafies. La ratafia –també anomenada ratassia o ratacia- és un licor alcohòlic dolç. El Penedès es la zona més meridional de Catalunya on l’elaboració de ratafies forma part de les tradicions casolanes.

Fra Valentí Serra de Manresa, arxiver dels caputxins,  en un interesant article titulat “Remeis i guisats de l’ermità” publicat a l’edició del 2018 del Calendari de l’Ermità, explica que l’etimologia del terme ratafia “sembla que vindria de l’expressió llatina rata fiat (queda firmat) i que es verbalitzava en veu alta mentre s’aixecava un vaset amb licor per tal de ratificar un tracte fet de paraula”.

Tanmateix, experts en lingüística opinen que el mot ratafia vindria d’una corrupció del mot rectifié, es a dir, un licor rectificat. D’altres filòlegs afirmen que la paraula “ratafia” ve del crioll, importada a través del francès, de les Antilles franceses, on els indígenes al segle XVII anomenaven “tafia” als roms fets amb aiguardent que s’obtenien de la canya de sucre i que es maceraven amb fruits. Es troba datada en un text de Père Labat de l’any 1675 a l’illa de Guadalupe.

Verdaguer deia que “és un aiguardent adobat amb un tros de pell de llimona, quatre o cinc clavells, una nou moscada, una pell de nou verda partida a tall, un bocí de canyella d’Holanda, a què alguns afegeixen un brot de menta i de maria-lluïsa”.

Arreu del Penedès encara es troben tants receptaris com elaboradors. A les nous verdes i a l’aiguardent s’afegeix pela de llimona, de taronja amarga, ginebrons, camamil·la, saüc, tarongina, marduix, menta, poniol, fonoll, farigola, espígol, orenga, til·la,…. fins a un centenar d’herbes remeieres diferents, amb canyella, vainilla, nou moscada, claus d’espècie, grans de cafè… La tradició mana que les nous i les herbes han d’estar recollides la nit de Sant Joan que és quan estan en el seu millor moment. L’aiguardent es deixa macerar, amb les nous, les herbes i les especies, un parell de llunes (40 dies) a sol i serena remenant periòdicament. Passat aquest repòs es filtra, s’hi afegeix un almívar (aigua amb sucre), s’embotella i es torna a deixar reposar uns mesos.

Fra Valentí recorda que en la tradició gastronòmica dels caputxins se solia també fer la ratafia amb ametlla verda “per una meitadella d’aiguardent posaràs una lliura de sucre, una lliura d’ametlles picades –amb clofolla i tot- i canyella, tot a dins una garrafa i se posa a sol i serena durant quaranta dies. Després se colarà i se té per a remei”.

El naturalista i visitador forestal català Joan Baptista Galobardas recull l’any 1871 la recepta de ratafia catalana més antiga que es conserva. Al seu receptari deia que “la ratafia de nueces se emplea en las aldeas como remedio estomacal.”.

La ratafia també s’elabora a Itàlia, al Ticino a Suïssa, a Occitània, a Polònia, a Lituània, Austràlia, Portugal i a Bolívia.

Publicat a El 3 de vuit el 12-01-18

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *