Josep Arasa i Ferrer

El mes de maig de 1936, Acció Catòlica -setmanari vilafranquí- oferia la relació de misses a Sant Francesc i Sant Joan de Vilafranca i explicava que els veïns de Moja i els Monjos havien realitzat el seu romiatge a Montserrat.

Al Diari de Barcelona, òrgan d’Estat Català, el dia 26 de juliol de 1936, dies després de aixecament militar es podia llegir: Nosaltres sospitem que si deixem en peus els temples, tornaran a sortir processons… Sobre les runes de les esglésies, cal construir escoles, biblioteques, laboratoris, fàbriques. No hem de permetre que sectes de cap mena emmetzinin les consciències lliures”.

No és estrany que alguns historiadors de dretes presentin l’església catòlica com a víctima de la Guerra Civil (1936-1939), però no és cert que hi hagués a Espanya persecució religiosa en temps de la República. Els temples protestants, les mesquites o les sinagogues van continuar sense cap intervenció dels moviments socials. No és cert que els sacerdots i els monjos fossin assassinats per les seves idees religioses. Van ser assassinats per la seva pertinença a una institució que havia demanat que l’exèrcit fes un cop militar contra la República.  Va ser l’església catòlica la que va celebrar i va donar suport a la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) i a la monarquia. Va ser l’església la que es va oposar per tots els mitjans a l’establiment de la República, tot encoratjant els catòlics a rebel·lar-se contra aquesta.

Amb aquestes actituds era predictible que la gran majoria de la ciutadania els hi tingués animositat; fet que es va fer palès, sobretot, quan va tenir lloc el cop militar, al qual l’església va donar suport i definir com “Cruzada Nacional”. Animositat que en cap cas podia justificar l’assassinat dels clergues i monjos i la destrucció d’edificis i obres d’art.

Els militars es van sollevar a Catalunya el diumenge 19 de juliol de 1936. Tot i que a Catalunya no van triomfar,  l’alçament va fer perdre el control de la situació al govern republicà.  Les organitzacions antifeixistes van agafar el control enmig del  desordre i el desconcert del  poder. Especialment els dos mesos següents a l’aixecament militar  les esglésies i convents del Penedès foren cremats i saquejats. A la diòcesis de Barcelona moriren 277 sacerdots (22%), 537 religiosos i 46 religioses a més de nombrosos seglars relacionats amb l’Església. A Lleida moriren el 65% dels capellans, a Tortosa el 61%, a Vic el 27%, etc.

L’informe de Vilafranca, afirma que el 5 d’octubre de 1934 tots els temples de la Vila, menys el de Sant Joan i el de l’Hospital foren incendiats. En la revolta de 1936 la Basílica fou únicament profanada i no incendiada.

A Lavern la gent del poble va cremar l’església de Sant Pere el juliol de 1936. En la crema desaparegué l’altar major, barroc, considerat com una de les millors obres d’aquest estil a Catalunya. El campanar quedà intacte però s’endugueren les campanes. La casa rectoral fou espoliada i sofrí greus desperfectes.

Santa  Maria de Bellver de Font-rubí fou totalment arrasada el 24 de juliol del 1936, així com destruïts els objectes de culte i l’arxiu. El cos de l’edifici, que pogué restar dempeus, esdevingué la seu del Sindicat d’Unió de Rabassaires, i, posteriorment, faria les funcions de dipòsit de benzina del camp d’aviació del Pla del Penedès. Les campanes foren estimbades i robades. Desaparegué un retaule renaixentista de l’altar major, amb plafons pintats, un retaule neoclàssic de l’altar major, i una imatge barroca de la Mare de Déu del Roser. La pila baptismal serví per rentar els plats.

A Cubelles, el dimecres 22 de juliol de 1936, es va presentar davant l’església un cotxe amb un grup de milicians. Van començar a saquejar l’església i la rectoria, obligant a alguns homes de la vila a col·laborar-hi, sobretot els que tenien carros, per llençar a la riera tot el que anaven traient i destrossant. Van agafar el capellà, mossèn Jaume Rosell, “me sacaron de la Iglesia y de la Rectoria y me quitaron la sotana y me tuvieron en la Plaza de la Rectoria  por espacio de 5 horas y media sentado en una silla delante del motor de un auto,…..teniendo a mi lado izquierdo un hombre pistola en mano apuntándome en la cabeza” va escriure ell mateix. Molts cubellencs van salvar de la destrucció imatges i relíquies guardant-les a casa seva i  retornant-les un cop acabada la guerra.

Aquella mateixa nit va arribar a la vila un altre grup de milicians, que havien sortit de Vilanova i es dirigien a Saragossa per participar en el front d’Aragó. En aturar-se a Cubelles, van sentir que el rellotge del campanar tocava l’hora i van anar al temple. En veure que l’altar major havia resultat il·lès de les destrosses del matí, van decidir incendiar l’església. Van anar a buscar benzina a cal Pep Federico, la botiga del carrer Major, amenaçant amb una pistola el botiguer, que inicialment els la volia cobrar. Van ruixar l’altar major amb el líquid  i hi van calar foc.

El magnífic altar major, d’estil barroc-florit, construït per l’escultor Gaspar Grayella, va quedar completament malmès per les flames, igual com el de la Mare de Déu del Roser. L’incendi, així mateix, va provocar l’esfondrament de la volta de la nau central. L’edifici fou convertit en magatzem del sindicat agrícola local. La rectoria fou convertida en ajuntament, en col·legi de nenes i destacament de carrabiners. Durant el període de la guerra civil sofrí alguns desperfectes i modificacions. L’arxiu parroquial se salvà. La reconstrucció del temple i de la casa rectoral fou iniciada el 1941 per Mn. Miquel Estruch.

Al Pla del Penedès, l’església de Santa Magdalena fou saquejada i incendiada el juliol de 1936 per individus de la mateixa població coaccionats per elements forasters i de comú acord amb les autoritats locals. La fàbrica del temple resistí l’acció del foc, per això més tard es destinà a magatzem. Tots els objectes de culte es perderen, foren cremats o robats, i només es pogué recuperar una creu processional de plata i dos calzes. La casa rectoral sofrí escassos desperfectes: es destinà a habitació pel mestre del poble, i posteriorment a alberg de refugiats de guerra. L’arxiu parroquial desaparegué per complet.

El temple de Sant Sadurní de Castellví de la Marca fou saquejat i serví com a dipòsit de material de guerra. La rectoria fou respectada i es destina com a habitatge de milicians. Tot l’arxiu desaparegué.

A la Gornal els dirigents locals ajudaren a fugir els sacerdots. De l’església de Sant Pere desaparegueren  diversos retaules barrocs entre els quals hi havia el retaule de l’altar major i un dedicat al Santíssim Sagrament, un retaule neoclàssic dedicat a la Circumcisió, i un retaule rococó. També desaparegueren les imatges barroques d’una Immaculada, un Sant Crist, una Mare de Déu del Roser, un Sant Antoni, i una Mare de Déu del Remei; una capa pluvial de vellut vermell, la creu processional del segle XVIII, i una veracreu de plata daurada. Una imatge romànica de Santa Margarida, i una altra gòtica del Roser.

A Sitges, pocs dies abans d’esclatar la guerra, es celebraren conferències i manifestacions contra l’església catòlica. Els comitès o patrulles de control (escamots formats per militants d’organitzacions obreres i/o d’esquerres) assassinaren a varis sacerdots. Aquell mes de juliol saquejaren l’església, desaparegueren: un orgue del qual es va conservar la caixa, una veracreu, dos reliquiaris, la creu parroquial gòtica, i les imatges del Roser i de Sant Telm, ambdues barroques. La fàbrica del temple parroquial, construït el 1658, quedà en bon estat. Els altars foren destruïts en gran part, conservant-se no obstant els de més valor artístic al Museu Mar i Cel. Desaparegueren quatre campanes. El temple es destinà a magatzem i a mercat. La rectoria resultà també molt malparada. L’arxiu parroquial fou robat, però més endavant es pogué recuperar.

A Sant Quintí de Mediona els altars i demés objectes de culte foren tots destruïts i cremats. En quedar l’edifici en bon estat, fou convertit en estable. Desaparegué el retaule major renaixentista de 1589, i les campanes entre les quals n’hi havia una que mesurava més d’un metre de diàmetre. La casa rectoral la destinaren a local social.

L’any 1936 circulaven molts rumors sobre l’enverinament de les aigües dels pous per part de frares i capellans, sobre les monges que distribuïen caramels emmetzinats, o els dipòsits d’armes que tenien els feixistes a les esglésies i rectories. Aquell estiu els “menja capellans” van sortir a cremar esglésies, defecar a les piques d’aigua baptismals, a treure els ulls a les imatges, a martiritzar els capellans, o rebentar confessionaris, com resposta a una església catòlica que, acostumada a viure del pressupost, es va enfrontar a una República que volia garantir la laïcitat del govern i la plena llibertat de consciència.