Desig
A fora, la plaça mig buida es despertava
i ja havia rebut els primers escalfs
d’un sol de gener, que amb la seva timidesa
esborrava el gebra, que l’alba havia estès arreu
com un impúdic mantell de fràgils equilibris
de soledats i de quietuds.
Els posseïa la certesa de saber-se
al mateix lloc, amb el mateix anhel
asseguts al bar de l’andana
de l’estació dels clars-obscurs,
dels trens sense destinacions
que aturen el seu camí uns instants, mentre
fumegen blancs núvols d’alès
forjats en viatges d’anar i venir de qualsevol lloc.
I ara, que l’últim vagó del tren
sense horaris havia passat,
els descobria l’un enfront de l’altre, asseguts
i immersos en el volum immens de l’estació
de l’espera volguda.
Després d’un lleu glop, ell li passà
el polze delicadament i lenta
a frec dels llavis entreoberts,
tot reben la pressió de la seva mirada.
L’altra mà, furtiva i potent, lliscà genolls amunt
per sobre de les mitges
fins fer seva, la càlida escalfor que entre les cuixes,
desprenia tot el seu cos oferent.
Un calfred profund i compartit,
els va fer tancar les parpelles
i amb elles el món visible.
Un batec viu i humit, penetrava des del contacte,
les dues ànimes abandonades de tota raó,
embolcallades en el desig més profund, Coincidien en tot
de la cobejada espera.
Sons aliens, anaven prenent forma
dins de les seves consciències absents.
Per tercera vegada el cambrer
de pantalons negres i camisa blanca,
a una certa distància els demanava,
amb la mirada perduda a la paret,
si podia retirar el servei, que la petita taula del racó
de sala on ells s’hi estaven, encara tenia.
Fou llavors, que des de l’exterior es va fer sentir
el claxon del furgó del peixeter
que anunciava –exultant-
l’arribada del preuat tresor tan esperat:
l’ESPET d’argent, l’àpat de Dionís,
i senzillament i com si res, es van arreglar el cabells i amb una personal elegància s’adrecaren
a la porta que menava al plaer del tast.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!