La casa oberta
En tornar del passeig
entre les barques del petit port
que arrecera el meu hivern,
he trobat la casa amb
les portes obertes de bat a bat,
i les finestres badades al vent.
És quasi de nit i l’aire
del capvespre, quiet respir
que acompanya una claror
de lluna minvant,
dibuixa els límits
de la història que resta
per a escriure, en el petit
jardí anyenc,
fidel amic
de perfums i ombres,
que m’ha acompanyat
tantes tardes d’hivernada
i de llunyanies.
En silenci,
travesso el cancell
i deixo enrere el cant
del gaig i un opac brandeig
de campanes que assenyalen
uns quarts, orfes de llum.
Cloc portes i finestres,
m’afono en la intimitat
permanent del recinte,
la teulada entera
em farà de paraigües
per a aquesta pluja
de crits sords
que s’atansen d’enllà
del trenc del dia,
i que com voltors
em volen devorar les paraules
que tinc guardades
entre la foscor dels arbres.
Dins l’estança, però,
a les palpentes i tremolós,
domino encara
els roures i el teix.
L’omeda, tan verda,
fa temps
que la vaig perdre
Juliol 2021
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!