Creu-te.
No temis, és lluny,
tant, que no pot tornar,
ancorat en un oblidat port
sense nom,
de cap indret conegut.
Només l’apropa
un vent de capvespre,
quan l’invoca el silenci mut i clos
de la incredulitat.
Però de cert, saps
que el pas de les quotidianes hores
el van exiliar lluny del tacte.
No hi és.
Ara, de fet,
pots mesurar la seva petitesa,
des de l’embolcall dels braços,
de la teva fortalesa.
De la teva realitat tàctil.
De l’ara punyent i viu.
Primers de març-2013