Alça l’esguard.
“Què cantaré jo de la meva terra
per fer un poema èpic com Whitman,
o Verdaguer?”
Carme Pagès. Poema èpic.
En l’anar i venir
transcorre impertinent el temps de la vida,
a voltes, dels camins que flueixen a la plana
grisa de margues mil·lenàries, ressalten
els marges de parets de pedra seca
abillats de magraners florits i
vellutats d’herbei remeier,
són la nostra llar migrada.
Capficats en l’esma de les passes
seguim el compàs afanyós del caminar
insistent, i obsedits en el ritme,
abaixem la mirada per a
guiar les peuades, sense parar prou
esment a la amollida carícia
que sura per damunt de la propera frontera.
Sempre hi és, nuvolada o serena,
és a la fi qui guarda fidel,
el cobejat sortilegi que cerquem.
Alça doncs, l’esguard, que el camí enganya.
Abril 2019
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!