L’internauta que somiava el passat

Bloc personal d'Esteve Canet

29 d'agost de 2011
General
0 comentaris

UNA VEU, UN SOMRIURE

Ara farà un any que vaig iniciar la recerca a través dels arxius del meu pare. Amb “Suau com mocador de fil” començava un itinerari per la seva vida de fa trenta anys. Una existència que pot semblar molt diferent a la que portem ara però que, en el fons, cercava els mateixos ítems que ara jo intento comprendre. 

Avui he tornat a somiar. Ara ja sé que és ell. De vegades penso si algú no ha incrustat un microxip dins del meu cervell que m’obliga a somiar-lo tan sovint. En el somni d’avui ell es desvetllava amarat de suor,inquiet, tens, angoixat. S’aixecava i descalç mirava per la finestra; era a la casa que vaig visitar l’altre dia. Però alguna cosa havia canviat. Tornava a seure al llit i apareixia el tors nud’una dona, de pell bronzejada, de cintura estreta i maluc sinuós,de cabells ondulats i nas allargat. Era d’hora, encara no les sis del matí. Li passava la mà parsimoniosa per la corba més intensa de la cintura mentre amb l’altra li desenfilava els cabells amb suavitat extrema; li abaixa el llençol que cau sòrdid per la vora del llit i deixa al descobert unes cames llargues i ben delineades que s’arronsen cap a l’estomac; li acaricia la pell de la cuixa, li modela el genoll com si cerqués alguna imperfecció i arribarà fins al peu que, perceptible, semblarà sentir el dit que se li passeja entre els plecs del voltant del turmell; amb certa excitació però sense intenció de desvetllar-la, pujarà altre cop per la cintura fins arribar amb els palpissos dels dits al costat per sota del braç, allà on el pit de la dona deixa notar jala seva delicadesa extrema; s’hi entreté i juga amb les terminacions nervioses de prop del mugró; a la fi torna a pujar fins arribar a l’espatlla que, lluny d’estar tensada, oferia una esquena presumptuosa de traçat perfecte per entretenir-s’hi.


S’acostumaven els seus ulls a la claror esvaïda de la cambra mentre la persiana, mig abaixada, pretenia furonejar més enllà de la seva funció. Peraixò va fitar el prospecte d’una agència de viatges que s’insinuava dòcil damunt de la tauleta de nit. Se’l mira altre cop, com ahir, i rellegeix el destí: les illes gregues, Santorini, Rodes, Creta, Mykonos… Hi viatjarà amb ella; aquest és el seu anhel que ara reposa en un futur incert d’un passat amagat d’un present etern.


De cop es va tornar a aixecar; la buscà amb la mirada però ella havia desaparegut de la cambra, no hi havia existit mai i ell, dret, contempla la persiana que se’l mira burleta; d’un gest quasi irreverent arribarà fins ella i l’aixecarà per desprendre’s d’aquella obturació incongruent davant de la vista immensa que apareix al seu davant. I comprovarà que damunt la tauleta hi descansa un llibre, “L’art d’estimar” d’Eric Fromm.


Per Fromm el problema fonamental és sentir-se estimat i no estimar. Es creu erròniament que l’amor és com un objecte i no una facultat humana. Defensa la tesi que l’amor és un art i, com a tal, ha de ser essencialment un acte de voluntat que signifiqui dedicar la vida a l’altra persona; no considera que sigui només una reacció espontània i emocional, fruit d’un sentiment irresistible…


Va alleugerir el pes mental que duia al damunt i es va il·lusionar amb la idea que tan se valia que ella no hi fos, que l’esperaria i properament, junts, viatjarien fins al mar Egeu. Perquè en el fons ell només volia tornar a percebre la seva veu, el seu somriure, una veu, un somriure.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!