L’internauta que somiava el passat

Per un post, no parlaré de la misèria política del socialisme català (capaç de permetre que s’insulti la directora de la televisió pública catalana amb tota impunitat), ni de l’amenaça de la MAT, que ens MATarà els somnis (que tots sabem que flueixen a fosques). No, avui parlaré de tu que és parlar de mi.

Avui et diré que tot està per fer i tot és possible; que et llencis, que no tinguis por; que em llenci, que no temi el que ha de venir.

No sabia com dir-t’ho, no sé com dir-t’ho. Potser no sabré dir-t’ho mai. Però la cançó diu LLENÇA’T!!!. I només des de la barrera psicòtica del meu bloc en sóc capaç, de llençar-me. Perquè és suau, és dolça, és serena però també apassionada; perquè em ve de gust escriure’t i deixar entreveure entre línies que és a tu a qui escric. I només a tu. Que dibuixes una profunda ferida en el meu cor sense ni albirar la meva presència. Però hi ets constantment i em fa feliç. I em sento així. I així et puc posseir. No com un mascle, sí com a home. I et retrataria la mirada i el somriure per gaudir-te completa. I perquè sé que no hi ets, que coneixeràs la meva ànsia. Fuig (hu-ye) de la tristesa, de les premonicions, de l’anti tendresa, gaudeix (go-za) de la vida, encara que et faci mal, encara que t’ofegui el pit i t’esclati als ulls. Perquè sé que t’ho mereixes, i m’ho mereixo. Rere la teva cuirassa hi ha un món que has de descobrir.

A casa, amb l’obscuritat d’una MAT inexistent a hores d’ara, -a la puta merda els poderosos-, els veritables amos del món som nosaltres, som tu i jo. I vindrà un dia en què aquest silenci de mitjania, que no deixa escoltar el so del batec del cor del gos veí o de l’infant que dorm, s’acabarà i s’iniciarà la música que tot just ara et convido a escoltar.

Llença’t!!!!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!