L’internauta que somiava el passat

El meu viatge a Cabo de Gata, en TGV des de Barcelona a la ciutat d’Almeria, va durar poc més de tres hores. Avui en dia pots arribar a anar a l’espai d’una manera força corrent. Les distàncies s’han escurçat tant que no són inconvenient per moure’s arreu del planeta. Les novel·les de grans viatges i aventurers intrèpids són només històries del passat. En certa manera, un regust amarg d’excés de normalitat entela els nostres trajectes. Però el trajecte del meu pare em deia que hi havia anat a fer alguna cosa, a Cabo de Gata; i pocs dies abans d’anar-me’n em va assaltar un nou somni on hi apareixia un rostre estrany, desconegut per mi però molt atractiu.

Ell passejava per la Playa de los Genoveses, just a tocar del mateix cap. Duia els peus descalços, uns texans vells i la camisa oberta, deixada anar. La platja era deserta i l’oreig, molt suau, apenes aixecava unes poques onades que brandaven el seu pas. Al cap, al seu cap, hi campava lliure el rostre d’una dona. I em va aparèixer; si més no, la vaig entreveure entre clarobscurs. Se semblava tant a ella!

Era possible que el meu pare dugués al cap una dona tant semblant a la que jo estimava? A la qual jo no era capaç d’enamorar?

En aquell somni, ell s’asseia damunt la sorra i obria un llibre… potser el llibre… a la portada, el rostre d’un home. Vaig veure’n el seu nom de pila: Raimon. I va sorgir la paraula savi…

Vaig arribar a la Playa de los Genoveses a mitja tarda, quan el sol iniciava la seva davallada. La Mediterrània és una ostentació de bellesa, de blau intens, de moviments constants, escorredissos, inesperats. No es pot comparar amb el poder de l’Atlàntic, o el Pacífic. Però no per menys força gaudeix d’una àurea especial. En protecció d’alt nivell dictada per l’ONU, com la majoria de mars i oceans.

De manera inconscient, vaig descalçar els meus peus i em vaig obrir la camisa; vaig caminar una quarantena de passes fins arribar a la vora de l’aigua. Em corria per la sang no respondre a la seva indiferència, als seus menyspreus, a la seva quasi inexistent mirada. Però tanmateix, el sol que encara era capaç d’escalfar la pell em penetrava més enllà i donava passió al meu cor, desig a la meva matèria i raons al meu cervell. Era possible que sentís el mateix que el meu pare havia sentit trenta anys enrere? De fet, desconeixia si el seu cor estimava alguna dona en aquell moment, quan va anar a Cabo de Gata. Però els somnis reiterats així m’ho indicaven. De qui, sinó, era aquell rostre tan bell?
Un trucada de vídeo em va destorbar. Era la meva germana que, sabent que era allà, havia aconseguit trobar un record oblidat en algun racó de casa.
– Ens va dur unes pedres; ara en veure-les me n’he enrecordat – em va dir amb el rostre i la veu neguitosa. I també un llibre que ell s’havia endut per aquell viatge… Tu eres més petit i no te’n deus enrecordar.
– Quin llibre? – li vaig preguntar amb to accelerat.
– Invitació a la saviesa, de Raimon Panikkar.

A la nit, a l’habitació de l’hotel, vaig visualitzar la portada i el vaig començar a llegir:

De fet, la saviesa -diu en Panikkar- és una noble dama, una reina. Aquesta dama fou segrestada pels especialistes, tant a l’Orient com a l’Occident. Teòlegs i brahmans, filòsofs i mandarins, sacerdots i doctors pretenien disposar-ne, tenir una porta privada de la seva cambra; de tant en tant condescendien a comunicar al poble el que la saviesa els havia dit, revelat i fins i tot prescrivien a les ciències el que havien d’investigar i ensenyar. Figures excepcionals com Sócrates, Buddha, Lao zi o Jesús van voler alliberar la saviesa i fer-la accessible a tothom però grans inquisidors de tota mena s’hi oposaren.

Tot just ara, la humanitat comprèn quin és el camí. Pannikar mostra ensenyances tan evidents ara que sembla impossible que l’home de llavors no se n’adonés.

Al llit, de fosques, la bella, rica i noble dama vingué a visitar-me. I em guià per noves instruccions sense que jo sigui capaç d’enrecordar-me’n.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!