El bloc del Director (ILC)

Anit es va lliurar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a Montserrat Abelló. La festa al Palau de la Música va ser intensa i elegant, amb dos bons espectacles, un diàleg fictici entre Rodoreda i Bartra a partir d’una tria de poemes de tots dos, interpretats per Mazoni, i un record de Jaume I a partir d’uns breus fragments del Llibre dels feits dits amb els tres accents principals de la nostra llengua. El Periódico em va demanar que digués alguna cosa de la guardonada i avui publica aquest bitlletet. &
L’escriptora de paraules cristal·lines

Estic segur que ara mateix a Montserrat Abelló el somriure li omple la cara. Fa només uns mesos celebràvem els seus noranta anys, i ella no es cansava de repetir que el que més l’alegrava era sentir-se acompanyada i estimada com se sentia. I honorada finalment per tota mena de premis, recalcava algú. I ella, sense falsa modèstia, afirmava aleshores que el que més l’havia satisfet era la concessió el 1998, ja fa deu anys, de la Creu de Sant Jordi per la seva tasca com a traductora i especialment de poesia de dones. 

Ara li arriba la distinció més alta que pot rebre un escriptor del nostre país, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, i el rep pel valor de la seva obra poètica i per la seva fidelitat al país. Algú pot trobar que no ha estat prudent córrer el risc d’esperar fins als vuitanta anys, fins als noranta anys, per reconèixer l’aportació de Montserrat Abelló a les nostres lletres i a la nostra civilitat. Crec, però, que l’espera té la virtut de fer del tot indiscutible el premi. 

Abelló es va donar a conèixer com a poeta l’any 1963 i ja aleshores la seva era una veu del tot madura, per bé que aleshores no era fàcil adonar-se’n. Quaranta-cinc anys després, la seva obra s’imposa en la seva rica simplicitat, malgrat la lleugeresa aparent, a desgrat que no l’acompanyen focs d’artifici. S’imposa la seva obra i la seva capacitat de ser-hi, al costat dels poetes joves, al costat de la veu de les dones, amb la convicció que, a pesar de tot –i de pesars n’hi ha hagut i n’hi ha–, tot ha valgut la pena. Celebro que el premi hagi coincidit amb l’aparició d’un nou llibre de poemes, El fred íntim del silenci, amb què Montserrat Abelló continua posant paraules cristal·lines com el vidre a l’experiència de viure.