El bloc del Director (ILC)

[…] 

La jornada va ser completa i tots els actes van tenir una considerable participació. Al matí, una seixantena de persones van seguir un itinerari que, de la mà de Cristina Badosa, va descobrir alguns espais en els quals alguns símbols vinyolians es feien objecte, com les escales del castell. A la tarda encara érem més els que vam assistir al bateig del Mirador de Joan Vinyoli, sota la presidència de Pasqual Maragall, en què l’alcalde Joan Català va descobrir amb Carme Vinyoli, germana del poeta, una placa amb un fragment escollit de “Sunt lacrimae rerum”. Després ja eren de llarg més de cent els qui van seguir la taula rodona al Casino, en què Feliu Formosa i Xavier Folch van trenar la semblança personal amb el comentari de l’obra, Josep Maria Terricabras va presentar la seva antologia personal de Vinyoli i Josep-Anton Fernàndez va arriscar una potent lectura del vers “Gaudim sense metàfores”. Va tancar la jornada la bona dicció d’Anna Maluquer, acompanyada a la viola de roda i amb altres sons per Marc Egea.

Al mirador, després d’agrair a l’ajuntament el gest de reconeixement cap al poeta, que l’honora i alhora enriqueix el poble i els seus habitants, vaig llegir un fragment d’una carta de Vinyoli a Miquel Martí i Pol, datada a Begur el 5 d’agost del 1978, segurament l’últim estiu que hi va passar, en què d’alguna manera justifica la seva passio per aquell indret i el seu mar:

No conec Cantonigròs, i en altre temps hauria, ben cert, compartit el que dius del mar i la muntanya. Jo també, en realitat, era home de muntanya, i recordo que estava d’acord amb en Jaume Bofill i Ferro quan deia del mar que li semblava un immens rellotge còsmic. Però en El griu es troben algunes raons que expliquen el meu enamorament del mar. En el mar, entre les seves ones, “he tingut un cos compartit” i n’he fruït amb delectança. I vaig “enfollir”, i encara que ja començo a ser vell, llampeguegen records que ara, tanmateix, serveixen sols per passar alguns moments o algunes estones amb els ulls tancats i sentit –sense, però, escarafalls– la fugacitat del temps. Crec en la poesia!