[…]
Vaig participar, dijous de la setmana passada, en la lectura en veu alta de textos d’escriptors perseguits que va tenir lloc, al matí, al pati de carruatges de l’Ateneu Barcelonès, davant la gàbia que des de fa uns anys simbolitza aquest Dia. Després que ho fessin les veus veteranes de Montserrat Abelló i Josep M. Castellet, vaig despenjar un full de la gàbia i em vaig disposar a llegir-lo. L’atzar em va posar a les mans un fragment de Salman Rushdie, amb qui sento una estranya proximitat d’ençà que en temps de Proa –on havíem publicat l’excepcional Els fills de la mitjanit– vaig defensar la necessitat de contractar sense deixar-nos intimidar la problemàtica Els versicles satànics.
Atent al micro per fer-me sentir malgrat el brogit monstruós que arriba en aquell moment del carrer de la Canuda, com si fos un ressò indolor de la persecució i la violència que denunciem, agraeixo al Pen que amb aquesta acció ens ajudi a creure amb convicció que la paraula sempre triomfa, ni que de vegades costi que es faci sentir. I llegeixo Rushdie.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!