El bloc del Director (ILC)

Divendres passat, a la Capella de Santa Àgata, l’Institut Europeu de la
Mediterrània va convocar una Trobada d’escriptors i intel·lectuals pel Diàleg intercultural Europa-Mediterrània. Participo
en la cloenda, en nom del conseller. &
Assisteixo a l’última de les tres taules rodones, que tenia per pretext l’epígraf “Representacions: art i espiritualitats”. Introdueix el tema Rafael Argullol i després els convidats hi diuen la seva en torns de set minuts, controlats amb flexibilitat escrupolosa per Manel Guerrero. Mourid Barghouti reivindica el paper crític de l’intel·lectual davant el polític, Tahar Chikhaoui afirma que està en contra del diàleg intercultural, Yana Sistovari i Katarina Runesson fan un paper una mica més formal i tanca Rachid Mendjeli amb una performance airosa.

A continuació Barghouti llegeix les conclusions de la trobada i Senén Florensa, director general de l’IEMed, condueix la cloenda. La tanca la funcionària europea Laura Baeza, després de la intervenció de Jordi Martí, que sintetitza en pocs minuts les accions interculturals de l’ajuntament en cultura i educació. Abans és el meu torn.

Afirmo, mirant de recollir alguns dels apunts de l’última taula, que el diàleg ben entès comença per un mateix. Dialoguem amb nosaltres mateixos quan reflexionem, dialoguem amb els pròxims quan ens relacionem amb l’entorn, dialoguem amb l’altre quan anem més enllà. Potser sí que, en un cert sentit, no hi ha diàleg entre cultures: el diàleg és sempre entre persones. Ve a tomb –vull que vingui a tomb– recordar Ramon Llull, i per dos motius: Llull va fer dos esforços pels quals, a més del gruix de l’obra mateixa, la seva presència és avui ben viva. Va ser un dels primers a escriure en vulgar, i què el devia moure a fer-ho sinó la voluntat de ser comprès pels seus coetanis, els seus mateixos, la voluntat de dialogar-hi? I va aprendre la llengua de l’altre, aleshores l’àrab, per poder defensar els propis arguments amb les seves paraules. Per dialogar cal escoltar; per escoltar hem d’entendre les paraules de l’altre. A Europa i a les dues ribes del Mediterrani això vol dir que hem d’aprendre a sentir-nos, que hem de dotar-nos d’instruments per dialogar: vet aquí la importància dels traductors, els torsimanys que fan de pont entre les nostres paraules i els accents diversos dels altres pobles, entre les paraules de l’altre i el nostre accent. El diàleg amb l’entorn pròxim cada vegada més divers, també el diàleg amb l’altre llunyà, exigeix doncs que ens dotem de ponts de comunicació. Cal potenciar la traducció, fomentar les trobades de traductors, fundar noves escoles de traducció que puguin atendre totes les veus amb què parlem. Pequè totes es puguin fer sentir amb la mateixa força. ¶