[…]
Escriure i llegir en català al segle XXI
Vull donar expressament les gràcies als organitzadors d’aquesta conferència per haver-nos convidat a presentar el cas català. Per a nosaltres, ser vistos com un cas d’èxit en el mapa de les cultures vives d’avui, a desgrat que la nostra cultura s’expressi en una llengua minoritària o minoritzada, és probablement la millor mostra d’aquest mateix èxit. També vull agrair l’oferiment de fer la intervenció en la meva llengua, i confio que, gràcies al bon ofici de la traducció de la Paula, podran seguir-me sense dificultat. Faré primer una mica de memòria per situar-nos davant el context actual. En segon lloc intentaré dibuixar un diagnòstic esquemàtic del punt on es troben avui el llibre i la lectura en llengua catalana. I, finalment, apuntaré breument els principals reptes de futur que al meu parer té la literatura catalana i l’edició en la nostra llengua.
1. Una mica de context
Als catalans ens agrada recordar que la cultura catalana és una de les cultures fundacionals d’Europa. El filòsof mallorquí Ramon Llull va ser, al segle XIII, el primer a fer servir una llengua romànica en els seus escrits teològics i científics. Durant la primera meitat del segle XV es produeix un esclat magnífic amb dos escriptors valencians, el poeta Ausiàs March i Joanot Martorell, autor de la novel·la de cavalleries Tirant lo Blanc, per posar dos exemples d’autors que van tenir una considerable projecció internacional ja aleshores. Però, alhora, la literatura catalana és avui viva i competitiva, i no s’ha adormit en les inqüestionables glòries del passat. Probablement aquest doble potencial, el del segle d’or medieval i el de la vitalitat contemporània, és una de les nostres singularitats.
Una altra singularitat deu haver estat la capacitat de persistir fins a aquest present tan dinàmic, tot i les persecucions històriques que hem sofert. Després de la derrota de 1714, aviat farà tres-cents anys, que va comportar la prohibició dels elements distintius de les terres catalanes per la monarquia espanyola, al segle XIX pren cos un moviment de recuperació de la cultura pròpia que culmina amb el projecte de construcció nacional noucentista: a principis del segle XX, Enric Prat de la Riba va utilitzar les febles estructures regionals de govern per posar les bases de la infrastructura d’una nació cultural, amb el català i la cultura clàssica com a columnes vertebradores. En són símbol i emblema la creació el 1907 de l’Institut d’Estudis Catalans, l’acadèmia nacional de les ciències i la llengua, i la construcció iniciada el 1914 d’una xarxa de biblioteques públiques populars. O un projecte privat com la Fundació Bernat Metge, col·lecció de traduccions de clàssics grecs i llatins només comparable amb l’alemanya de Teubner, l’anglesa d’Oxford o la francesa de l’Associació Guillaume Budé, que continua encara al cap de noranta anys.
Després d’un breu parèntesi de govern autonòmic durant la República, als anys 30 del segle XX, la guerra civil i la dictadura feixista del general Franco van obrir un llarg període de persecució primer i de marginació després, fins a finals dels anys 70, fa poc més de trenta anys. Contra tot pronòstic, la llengua i la cultura catalanes van sobreviure gràcies al seu arrelament popular, al suport de l’església catòlica local i a la complicitat de les forces sindicals, que van esmorteir l’impacte d’unes allaus immigratòries provinents de regions espanyoles que van suposar a la pràctica que la població catalana es multipliqués per dos en menys de tres dècades. Amb la restauració de la democràcia a principis dels anys 80, Catalunya recupera les institucions pròpies, que, tot i tenir un poder molt limitat, desenvolupen una decisiva política educativa amb el català com a llengua vehicular i creen una televisió nacional, també en català, que aconsegueix el lideratge d’audiència. Aquests dos elements, a més de la força d’un sector editorial potent –Catalunya tenia i de fet continua mantenint el lideratge de l’edició hispanoamericana–, expliquen en part que la literatura catalana sigui avui viva i competitiva com és.
Per acabar aquestes notes de context remarcarem una tercera singularitat [imatge 1]. La llengua catalana acostuma a ser considerada una llengua “minoritària”. Però aquesta minoria és d’uns deu milions de ciutadans europeus, repartits avui entre quatre estats: el petit Principat d’Andorra, l’únic on la llengua és oficial, França i Itàlia, a més d’Espanya, on s’estén per quatre regions autònomes (en una petita franja de l’Aragó, també a València i a les Balears, i naturalment a Catalunya). Demogràficament, el català té un pes similar al de l’hongarès, el grec, el portuguès, el suec o el txec, llengües oficials d’estats membres de la Unió Europea parlades per poblacions d’entre 9 i 12 milions d’habitants. Si m’ho permeten, caldria dir que el català, dotzena llengua d’Europa per nombre de parlants, no és una llengua minoritària, sinó una llengua minoritzada pel fet de no disposar, avui per avui, de moment, de mecanismes d’Estat per ser protegida i reconeguda.
2. Una mica de diagnòstic
M’agradaria ser capaç d’assenyalar amb uns pocs trets quina és la situació avui del llibre i de la lectura en llengua catalana, una situació que resumiria amb aquesta doble afirmació, potser paradoxal: primer, que les lletres catalanes són en el moment de més puixança que es recorda, deixant de banda el període antic; i segon, que, alhora, vivim moments d’una altíssima incertesa. Vegem alguns indicis d’aquesta puixança, en relació amb la creació, l’edició i la lectura.
Pel que fa a la creació literària, es pot dir que avui hi ha en català una gran diversitat de noms, de registres, de tendències estètiques, de nivells d’exigència lectora: en resum, sembla difícil que cap lector, si sap buscar, es quedi sense poder llegir en la nostra llengua allò que el podria satisfer. D’altra banda, la literatura catalana està vivint un període de forta projecció internacional, fruit en bona part de l’èxit de la presència de la cultura catalana com a convidada d’honor a la Fira del llibre de Frankfurt de l’any 2007. L’èxit internacional de determinats autors ha alterat, en positiu, la percepció que en tenien a Catalunya els mitjans de comunicació generadors d’opinió, amb el conseqüent increment de prestigi i de presència pública dins el país.
Pel que fa a l’edició, cal remarcar en primer lloc l’evolució del nombre de títols publicats [imatge 2]. Després d’uns anys de creixement exponencial, un cop superades les restriccions i la censura imposades per la dictadura, l’edició catalana s’ha estabilitzat al voltant dels 10.000 títols anuals, una xifra comparable amb els 12.000 títols de Dinamarca o Suïssa, o amb els 9 o 10.000 de la República Txeca i d’Hongria. La diversificació de l’oferta ha estat progressiva i és ara mateix considerable, per bé que hi ha encara terrenys verges per a l’edició catalana; un dels segments sensibles en què sembla que ha millorat la tendència, per exemple, és en el llibre de butxaca, tradicionalment esquerp a la nostra llengua fins ara, que algunes col·leccions han començat a consolidar un públic. S’ha de fer notar, també, que el mercat català no és gens aliè als grans fenòmens internacionals, com ho han estat els darrers anys Harry Potter o Stieg Larsson, fins al punt que no és rar que grans grups editorials espanyols o internacionals en descobreixin l’interès comercial i busquin de fer-s’hi un espai. En un altre ordre de coses, constatarem que, al costat d’una tendència alarmant a la concentració empresarial, la darrera dècada s’ha caracteritzat per una florida espectacular de nous segells editorials, petits, independents i sovint especialitzats, a través dels quals sembla que la renovació i l’oxigenació del sistema literari i editorial està garantida.
Pel que fa a la lectura, el llibre en català manté una clara hegemonia entre els lectors infantils, gràcies sobretot al suport de l’escola. Ara bé, l’índex d’abandonament de la lectura per part dels adolescents suposa un factor de discontinuïtat insalvable, ja que un segment important del reduït grup de joves que es mantenen lectors o retornen posteriorment a la lectura ho fan en llengua castellana. D’altra banda, és un fet significatiu que el lector catalanoparlant sol llegir en ambdues llengües, mentre que el lector castellanoparlant rarament llegeix en català, de manera que el bilingüisme és teòric i asimètric, i en resulta sempre una hegemonia del castellà per damunt del català.
3. Els reptes de futur
Si no fos per la darrera afirmació, podria semblar que he traçat un diagnòstic veritablement optimista. I sí que ho he fet, perquè vull veure en els dèficits estructurals i en els problemes, greus, que assetgen el sector editorial català i la salut lectora de la nostra societat reptes i oportunitats de futur.
Per exemple, com es desprèn del que acabo de dir, el repte més important que tenim és incorporar a la lectura en català tres bosses de població: els no lectors (les estadístiques situen a Europa el percentatge de població lectora –és a dir, atenció, que llegeix almenys només un llibre a l’any!– en una mitjana del 70%, mentre que al nostre país és de poc més del 60%), els catalanoparlants que llegeixen prioritàriament o exclusivament en castellà i també els monolingües espanyols. Per tant, si fóssim capaços de desenvolupar unes polítiques adequades de foment de la lectura i del prestigi de la literatura catalana, podríem arribar a multiplicar més que per dos el nombre de lectors potencials i, per tant, el mercat del llibre en català.
Naturalment, molts dels problemes que se’ns plantegen són del tot universals, i tenir-los deu ser una mostra de la relativa normalitat que hem aconseguit. Per exemple, editors i llibreters es debaten contra les incerteses que planteja l’horitzó de la transformació tecnològica per al circuit tradicional del llibre. Per la seva banda, els escriptors es debaten entre la conquesta del públic ampli i l’aposta per l’excel·lència literària, en una societat que sobrevalora l’èxit i menysté l’esforç, també en el camp cultural. I les biblioteques, que han esdevingut a casa nostra veritables ateneus del segle XXI, centres generadors de cohesió social, es debaten per garantir que la lectura no hi esdevingui només una activitat secundària o marginal. En fi, tots els actors del món de les lletres, sota el lideratge de l’administració, es debaten davant la necessitat que les estratègies per a l’augment de la població lectora donin fruits tangibles.
Altres reptes, en canvi, segur que són específics de la situació catalana, i en algun cas comuns amb les petites cultures, en especial si són minoritàries dins el seu propi territori. Penso, en concret, en tres reptes difícils, especialment per a editors i llibreters, però també per a la societat catalana en el seu conjunt. Primer, la fragmentació del mercat, provocada per l’extensió de la nostra realitat nacional, com ja he explicat, per quatre estats i per diverses regions autònomes espanyoles, en algunes de les quals és tractada amb veritable hostilitat. Per dir-ho amb un exemple, distribuir un llibre editat a Barcelona a la ciutat d’Alacant, o a la inversa, pot arribar a ser una veritable odissea. Segon, la pressió de la competència desigual per part de l’oferta en llengua castellana, atès que per raons d’escala els editors espanyols estan en disposició d’adoptar polítiques comercials agressives contra les quals l’edició catalana no podria gaire res. I tercer, el risc que un segment significatiu de l’edició catalana acabi essent subsidiari de l’edició espanyola. Intento explicar-me: fins fa una vintena d’anys, des del punt de vista editorial cada llengua tenia unes dinàmiques pròpies; avui, en canvi, no és insòlit que un editor publiqui en català el que també ha publicat en castellà, fins i tot quan era escrit en espanyol, de manera que podria acabar, per dir-ho així, clonant el seu catàleg de l‘una a l’altra llengua.
Aquest seria un símptoma alarmant de colonialisme cultural. Confiem que l’equilibri entre les polítiques públiques de suport a l’edició en català i de foment de la lectura en llengua catalana, la solvència de les principals empreses editorials catalanes i la maduresa del públic lector ens allunyaran d’aquest perill. Hi contribuirà, segur, si es confirma, el camí que estem emprenent, d’una manera ja desacomplexada des de la nostra Diada nacional d’aquest any, per a la construcció d’un estat propi [imatges 3 i 4].
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!