Fi de festa

Rovira: "Si vols disfrutar jugant al futbol necessites una porteria. Lo divertit és que hi hagi porteries. Xutar pilotes no té res a veure amb la llibertat. Té a veure amb la mandra."
Piera: "Jo la llibertat no sé ni si és un valor. Enyoro el pecat per poder transgredir. Pecar és molt més plaent que no pas fer-ho sense pecar. No em sent lliure, em sé lliure. Vaig deixar de ser funcionari. Hi ha generacions i generacions que volen ser funcionaris. Jo hi vaig renunciar. Tan ric és el que tot li sobra com el que tot li falta. I ja està. Crec que la llibertat fa molt temps que la sent en mi. Faig lo que em dóna la santíssima gana. Jo he fet molts viatges pagats per la Generalitat, si ara us toca a vosaltres, és llei de vida"
Miró: "No sóc el representant del bloger anònim, perquè he plegat. Ja sabem que Jaume I va ser el primer que va fer dietaris, jo dec ser el primer que anuncia que plega. Jo els defenso els blogs, però n’estic bastant fart. Internet té una incomoditat, també, que és que ningú escriurà cent pàgines perquè es llegeixin a internet. Llegir més de tres ratlles en pantalla fa mandra. Llibertat? És més lliure el paper, en aquest sentit."
Piera: "La llibertat és que no et controlen. Que ningú no et mane. I poder fer el que creus. En el temps que em va funcionar internet, jo estava tot illusionat, perquè m’agradava escriure cartes, tot i que fa molt que no n’escric. La primera carta que envio veig que això no és! Et responen rapidet i breu! Si són notícies puntuals no m’aprofiten res! Jo només vinc a Barcelona per a fer aquestes històries. No vull tindre tanta informació. Jo la informació me la fabrique jo, davant la meva vida, la resta no m’interessa, o sí. Si ara jo m’ensinistre en tot això, perquè els amics em diuen hauries d’entrar per veure què diuen de tu, i a mi què…"
Subirana, des del públic: "Què faràs, Miró, amb el material que has anat penjant. I a Roig, en cap moment tens la temptació de creure que el que escrius és literatura?"
Miró: "És curiós. Jo havia mirat un full on hi havia l’estadística de les paraules escrites, són l’equivalent a 3000 pàgines, que sense cites deuen ser 1500. Alguna cosa se’n deu poder fer. Rellegir-ho, però, és profundament desagradable."
Izquierdo fa la pregunta arribada per comentaris del Violinista Celest.
Miró: "Puc prometre solemnement que com a mínim fins al 28 de desembre no n’obro cap més."
Roig: "No, no és literatura."
Rovira: "Em fa l’efecte que la diferència és que vosaltres escriviu en directe i que això us sembla un avantatge. A mi no m’interessaria gens. Són coses diferents. Per mi és una manera d’estar sol. Són maneres diferents de fer. També tinc els meus dubtes. És bastant difícil que una cosa surti a la primera. Però són coses diferents. Tomàquets i pomes, coses diferents."
Un senyor del públic: "En aquests dos dies hi ha hagut més que una confrontació un conflicte present arreu, molt conegut: el de joves i vells, tradició i modernitat. Els que fan blogs parlen des de la modernitat, els altres una manera clàssica. Jo, com es veu, sóc una persona adulta, però tinc una atracció per internet. Jo sóc professor de literatura i els meus estudiants i jo hi estem interessats. ELs meus estudiants ho segueixen per viaweb…" Una salutació del blogger als estudiants d’aquest senyor, que continua: "No sé si l’anonimat no m’agradava més que haver-vos conegut. Això m’ha passat amb escriptors. No ho dic en un sentit negatiu; un anonimat era garantia d’alres coses. Algun estudiant m’ha fet veure que els blogs eren una cosa contra les jerarquies. Jo ara me’n vaig que els blogs estan creant jerarquies. Tots heu fet escarafalls abans de venir i de dir la vostra poètica: però tots l’heu feta i tots heu vingut a explicar-la. S’hauria d’haver eliminat el discurs joves-vells i obrir-ne un altre: tots sabem que el mitjà determina la nostra expressió. Com modifica el nostre discurs la manera que l’escrivim. Els blogs són una nova manera d’escriure, una nova estètica? A internet penges les coses directament, fàcilment, però perds la capacitat d’anar a buscar-ho pel teu compte."
Demano disculpes perquè se sent fatal i no puc garantir l’exactitud de la última intervenció.
El blogger de El Llamp. S’aixeca, es posa al mig del passadís i parla sense micròfon (gràcies): "Per al·lusions, per això del llamp. He vist com es feien diaris i llibres amb els caixistes. Quan va venir el món de la fotocomposició es va perdre moltíssim pel que fa a la qualitat. Amb els PCs, els Macs són una altra història, encara hi hem perdut més. En els últims 50 anys tot ha canviat. Editorials com Planeta han despatxat tots els correctors i ara els han de tenir uns altres. Les noves tecnologies ens fan perdre coses; no a cada bugada un llençol, sinó l’eixovar sencer de cop. Pere Rovira, sembla que tinguis la por de l’obrer del dinou davant la fàbrica. Però el que té ofici sempre podrà exercir el seu saber. La revolució de la cadena en sèrie no té cap interès. No hi veig la confrontació. Entenc que algú decideixi que no li interessi. En general, les transformacions apareixen de manera hipergeomètrica (…).
Rovira: "M’agraden els llibres com a objecte i faré el que pugui perquè no desapareguin. Jo tinc moltíssims llibres a casa. Un llibre és molt més còmode. No penso disculpar-me per defensar els llibres. Penso plantar tanta cara com pugui. Si m’ha de posar agressiu m’hi posaré (…).
Certa discussió entre el públic perquè el del Llamp ha passat a Mesquida.
Piera, parlant amb el ventall a la mà: "Crec que a hores d’ara jo tinc el privilegi de collir cireres al meu hort i arreplegar els ous de les meves gallines i escriure com em dóna la gana. El món ha canviat molt, i tinc avantatges, però sóc un privilegiat perquè sóc un antic."
Cabot: "És una tonteria però ho diré: els bloggaires també llegim. Ell és un privilegiat perquè té una aixada i jo perquè tinc un blog."
Mesquida, que fins ara ha batallat per tenir el micro, i potser per això se’n va fins a la primera fila, es gira i parla a tothom: "Sa pròxima vegada cerquem un local sense dificultats. M’he assegut al costat de Toni Sala per poder seguir què deieu. Sa crònica d’avui serà molt divertida, de vegades ell em preguntava i jo li deia el que em semblava sentir. M’ha agradat molt el que han dit Alonso i Borràs. S’ha de preparar ja una nova trobada. Hi ha hagut un divorci entre la gent que escriu. Tots els que escrivim té consciència del llenguatge, collons, sigui un dietarista clàssic o sigui un blogger. Sa primera cosa és sa consciència! Això dels escriptors que no escriuen, deixem-nos d’òsties, és una collonada. Aquí hi ha hagut un divorci entre blogs i escriptura! I evidentment el fet d’escriure en una pantalla marca, però no hi ha dues escriptures germanes, com hi ha sexualitats diverses, cada sexualitat és única! S’única cosa que jo volia accentuar és que els escriptros catalans antics, Villatoro, Susanna, Riera, tenen com un tancament. S’han d’obrir! No els llevaran pas sa feina! En es cas meu m’ajuda perquè faig una cosa que per escriptors com jo que som antics i que hem arribat aquí com Isern, amb sa patera…"
Gesticula, cita, fa bromes, el públic riu. Continuem: "aquella poeta que vaig conèixer em va explicar sa seva manera d’escriure, m’interessa molt sa seva manera d’escriure, i ella me va dir que escrivia sempre sempre de cop i que no corregia mai. Jo vaig quedar esgarrifat perquè els seus poemes eren molt bons! He començat a practicar. El blog seria aquesta pràctica que pot dur a una gran consciència del llenguatge inèdita. Gràcies."
Aplaudiments i, fins i tot, algun bravo.
Una noia del públic: "Hi ha coses publicades sobre paper que han esta fetes a raig i hi ha gent que hi està mesos. El suport no determina… L’escriptor de blog penja gratuïtament i que el que edita en editorials va més a la seva?"
Borràs: "Tot el que he dit ho he dit des d’una profunda estimació a aquest art antic del llibre, però la realitat és la que és. El llibre costarà molts diners d’aquí uns anys i ens hi hem d’anar acostumant."
Izquierdo: "Alguna última qüestió?"
Rovira: "Jo sé que si l’editor es juga els calers amb mi és que tinc lectors. Penso en la gent però també penso que s’ha de ser… S’ha de ser un bon treballador i procurar fer les coses bé. Em sembla repugnant la mala literatura i ningú em convencerà que la mala literatura no porta misèries, desastres i confusió. En això els ecologistes sí que haurien d’evitar que es tallés cap arbre per publicar merda."
Piera: "No he volgut mai fer-me ric escrivint (…) M’he dedicat a això (…) Vaig començar a escriure en català a 62 (…) Sóc una persona que li agraden certes fidelitats i aquí estic (…) Els diners vénen, apareixen, m’és igual qui me’l done, el que m’importa és la vida (…) Quan veig un llibre (…) M’agrada estar en un monestir perquè tinc una sèrie de complicitats (…) Si puc trac el màxim de diners possible (…) Arriba fins on puguis (…) No necessito els diners per viure ni per ser qui m’agrada ser (…) M’agrada molt apoiar a la gent jove (…) Hi ha gent que es pensen que després de mi el diluvi i que pa xulos ells (…) Millor el tort en el país dels torts, no, no em surt la frase (…)"
Miró fa una petita confessió "ridícula, i és que a mi em van encarregar un llibre i quan vaig veure que podia arribar a final de mes sense fer-lo, doncs no l’he fet. Per cert, em sembla que sí que hi ha molta merda a internet, però que allí ens la juguem, i és molt respectable."
Roig: "L’oposició és entre bona i mala literatura. No és que el llibre per principi sigui bo. Pots triar, tant a la llibreria com a internet."
Cabot: "Gràcies a la tecnologia ja no es pica a la pedra."
Rovira: "Estem demanant tecnologia en aquest monestir"
Algú del públic: "Sí, i no se sent!"
Piera: "Cadascú és fill del seu temps (…).
Rovira: "No hi ha ningú d’aquí que tingui collons de fer una pedra com aquestes que aguanten aquest monestir. I això és una tecnologia acollonant."
Izquierdo tanca la sessió. Dóna les gràcies pel "clima d’estímul que s’ha generat". Aplaudiments.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *