TocDeQueda

Aquest és un d’eixos escrits que no pots deixar d’escriure: una mena de neguit et persegueix sense descans fins que aconsegueix d’asseure’t davant l’ordinador per encetar-lo. Hi ha d’altres idees que poden esperar eternament. De fet, al llarg de la vida de cadascú, incomptables idees quedaran orfes de paraules i res no remourà les nostres consciències: si no han aconseguit de vèncer la resistència que tot escrit genera inicialment, vol dir que, o bé no havien de ser escrites o bé no les havies d’escriure tu. Aquest escrit però, fa temps que volia ser i, fa una hora, ha aconseguit el seu propòsit: la forta càrrega emocional de l’experiència ha estat més poderosa que la inèrcia mandrosa del calor i les vacances.

18 de setembre de 2008.
Amb motiu de la celebració del I Congrés Internacional d’Interacció Comunicativa i Ensenyament de Llengües, organitzat per la UV a finals de setembre de l’any passat, vaig aparèixer per l’Escola de Magisteri “Ausiàs March” de València ben d’hora. Era un dia lectiu –dijous– per això vaig haver de demanar permís a l’escola. Em sap molt greu faltar al treball però la meua absència era més que justificada: a més a més d’assistir al congrés amb l’ànim d’aprendre d’aquells qui en saben més, jo hi feia una petita ponència, de nom Performance a l’escola, on plantege la necessitat de revisar les pràctiques teatrals a l’àmbit escolar. Com deia, a la sessió inaugural hi vaig arribar amb molta antelació i, després de saludar un parell de professors del comitè organitzador atabalats per tot l’enrenou, vaig quedar una mica “penjat”, sense saber massa bé què fer. Tot just eren les nou del matí i la conferència inicial estava programada per a les nou i mitja, sense comptar l’inevitable retràs que l’organització d’aquesta mena d’actes sempre comporta. Així doncs, vaig seure a la cafeteria per fer una mica de temps… sense poder prevenir que una imatge encendria el meu record i em faria alçar de taula d’un bot: a través de les vidrieres de la cafeteria de Magisteri podia veure el CEIP Pràctiques, una escola on vaig treballar durant el curs 03-04. Els dos edificis estan separats per poc menys de quinze metres i comparteixen pàrquing. A partir d’ací els pensaments s’encadenen: és un dia laboral/són les nou del matí/comencen les classes/hi ha la directora MaÀngels, que m’estima molt/fa temps que no la veig/vaig a saludar-la. Aquell curs –fa ara quatre anys– vaig ser tutor de 5è; òbviament, els i les alumnes amb qui vaig compartir aquell any són fora fa temps. Els vaig visitar al començament del curs següent i, com és llei de vida, mai més no els he tornat a veure. La gran majoria de mestres però, romanen a l’escola i tornar a veure’ls és sempre una alegria. Així doncs, faig cap a l’escola. I a punt d’entrar-hi, un petit càlcul fortuït em paralitza. Aquell any, a més a més de ser tutor de 5è, vaig haver de compartir la tutoria de 1r amb la mestra d’Educació Física de l’escola. Era un horari infernal: quan MaÀngels –que llavors era Cap d’Estudis– i el director –el meu estimat Tino– me’l van explicar el primer dia d’arribar-hi –era interí–, pensava que es tractava d’una broma de mal gust. Resumidament: anava a ser tutor de 5è però amb els meus alumnes només faria matemàtiques i castellà –7 hores setmanals–; el gruix de la meua jornada laboral el passaria fent classe a 1r de primària –12 hores setmanals–. Aquell curs el vaig passar amunt i avall, a cavall entre les dues classes. Doncs bé, als alumnes de 1r no els havia tornat a veure: quan vaig visitar l’escola per saludar els alumnes de 5è vaig oblidar de passar per la seua classe. I el petit càlcul cronològic que m’havia aturat quan era a punt d’entrar a l’escola els situava a 6è; és a dir, a l’últim curs de primària: és a dir, a pocs metres de mi, cinc anys més majors.

No vaig dubtar un segon: després de saludar MaÀngels li vaig demanar que em confirmés el càlcul que havia fet. Efectivament: els alumnes que van fer 1A durant el curs 03-04 feien ara 6A, el grup de castellà, casualment a la mateixa classe on jo havia estat amb els meus alumnes de 5è, al tercer pis de l’escola. Seguidament, li vaig preguntar si podia pujar a visitar-los i, evidentment, m’atorgà eixe desig. Li ho va dir al tutor i aquest em va cedir amablement la primera mitja hora de classe –o tota, si hagués estat necessari– per poder retrobar els meus alumnes i parlar amb ells cinc anys després d’haver-los vist per últim cop. 1r pis; escales; 2n pis; l’emoció recorre tot el meu cos; per uns moments semble jo el xiquet: sent dins meu la inquietud dels infants prèvia a un descobriment, a un regal imminent; escales; 3r pis; m’acoste cap a la porta, que és oberta; i abans de poder entrar-hi, un crit uníson augmenta el meu torbament: “Dídac!”. En un tres i no-res, mitja classe és al passadís abraçant-me. Òbviament, no m’ho esperava després de tants anys. L’eufòria inicial dona pas a un silenci d’admiració: els alumnes s’asseuen i escolten amb atenció. Tracte de recordar els noms de cadascú però, evidentment, no els recorde tots: Cloe, Dani, Erica, Javi… Són molts anys i centenars de noms a la memòria. Els xiquets i les xiquetes em miren desconcertats. Són ells; no hi h cap dubte. Recorde a la perfecció les seues cares. Els transmet l’emoció d’haver-los retrobat i els faig cinc cèntims de la meua vida. Responc alguna pregunta curiosa i, tot seguit, els explique un parell d’anècdotes d’aquell curs. La gran majoria d’alumnes somriu després de recuperar un record que, potser, encara no havien “estrenat”: la vida passada es comença a recórrer un poc més endavant. No vull interrompre més. Agraeix al mestre la seua paciència i el seu detall: per voluntat pròpia s’ha quedat fora de l’aula: no volia interferir en un moment tant especial. M’acomiade emocionat, tot demanant-los que continuen esforçant-se a classe i respectant tothom. Els desitge molta sort en el seu camí. I baixe les escales commocionat; amb una incomprensible sensació de benestar i plenitud. 2n pis; escales; 1r pis. M’ature uns segons: no sé cap a on vaig. Ah sí: el Congrés! Per uns moments, m’he pensat baixant les escales de l’escola La Masia, on vaig passar la meua infantesa. Per uns segons, he pensat que la mare m’esperava al pati de l’escola amb el berenar a la mà, després de tot un dia sense vore-la.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!