TocDeQueda

Des que la política es va convertir en una professió més, la hipocresia, el cinisme i la incoherència han esdevingut les qualitats fonamentals d’aquells qui aspiren a fer-se un lloc en aquest sector “laboral” tant ben remunerat. D’exemples n’hi ha per a tots els gustos però no paga la pena d’enumerar-los d’una manera genèrica: qui més qui menys és conscient de la putrefacció moral de la classe política. Tanmateix, localitzar un fragment de conversa, una imatge o qualsevol altre detall plausible que demostre aquesta manca de credibilitat és una feina més complexa, degut a l’ambigüitat del llenguatge que fan servir i l’allau diari de porqueria informativa a la qual ens sotmeten els mitjans de comunicació: la sobredosi d’informació neutralitza la nostra capacitat crítica.

   Fa un parell de setmanes però, tres declaracions pràcticament simultànies dels tres timoners actuals de la política espanyola, feren petar els meus sistemes d’assimilació de realitat: el nivell de cinisme i contradicció de les declaracions era tant gran que no van poder ésser esborrades de la meua memòria. Ara, dues setmanes després, he decidit d’ajuntar-les per fer un escrit que m’ajudés a compartir la indignació. La temàtica, la més recurrent dels poderosos: política i violència.

   El dia 12 d’octubre de 2009, amb motiu de la desfilada militar espanyola, Carme Chacón afirmava taxativament davant dels micròfons:

“La solución en Afganistán no puede ser sólo militar, tiene que ser política”.

   Allò que les paraules de la Ministra de Defensa volen dir és que cal cercar vies de negociació política per resoldre el conflicte de l’Afganistan, on hi està emmerdat tot occident arran dels atemptats de l’11 de setembre de 2001. O, encara més clar: que cal asseure’s a negociar amb aquells qui cada dia fan volar pels aires mercats, edificis de l’ONU o patrulles de l’OTAN.

   Dos dies després –14 d’octubre de 2009–, el Ministre de l’Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, feia aquestes declaracions en referència a la detenció d’Arnaldo Otegi i d’altres líders de l’esquerra independentista d’Euskadi.

“La izquierda abertzale tiene que decidir entre la violencia y la política, porque mientras haya violencia no habrá política”.

   És evident doncs, que Rubalcaba no coincideix amb el criteri de la sra. Chacón. És a dir: amb els talibans –que assassinen d’una manera absolutament indiscriminada– sí que cal negociar; sí que cal assolir una solució política per resoldre el conflicte. Tanmateix, no hi ha cap possibilitat de negociació política per resoldre el conflicte basc i, per eliminar aquesta possibilitat, empresonen els hipotètics interlocutors –que no han assassinat ningú–.

   Finalment, el mateix José Luis Rodríguez Zapatero, president del Govern espanyol, va declarar durant l’últim viatge oficial a Israel –17 d’octubre de 2009– la següent perla argumental:

“El Informe Goldstone no puede ser un elemento o factor que entorpezca el proceso de paz entre Israel y Palestina”.

   L’informe Goldstone, encarregat pel Consell de Drets Humans de Nacions Unides amb l’objectiu d’investigar l’última ofensiva militar de l’exèrcit israelià sobre el territori ocupat de Gasa, conclou que “accions de l’exèrcit israelià desembocaren en crims de guerra i, potser, en la violació de drets humans. (…) L’ofensiva israeliana tenia com a objectiu tota la població de Gasa, a la qual es volia castigar”. Cal recordar que durant les tres setmanes d’intervenció militar, hi hagueren 1400 morts palestins i 5000 ferits. L’informe també acusa –en menor grau– Hamàs dels mateixos càrrecs.

   I què vol dir Zapatero amb les seus declaracions? Ras i clar: que aquestes acusacions –és a dir, l’extrema violència del conflicte– no pot afectar el curs de les negociacions polítiques per assolir la pau. Vaja: que 1400 morts damunt la taula i un informe que acusa Israel de crims de guerra, no haurien de ser un impediment per seguir fent política i que no seria prudent de jutjar ningú per aquests fets. Als bascos però, els empresonarem per si de cas.

   En què quedem, doncs? Violència i política poden anar de la mà o no? Les afirmacions dels pesos pesants de la política espanyola responen amb claredat aquesta qüestió: depén del conflicte. Sembla que com més morts i més violència genere el conflicte, més d’acord estan en la necessitat de cercar una solució política. Curiosa conclusió. Si ETA actuara com els talibans, el govern espanyol s’avindria a negociar una eixida política del conflicte basc? Preguntats per la incongruència de les seues declaracions, Rubalcaba, Chacon i Zapatero -i tota la resta de polítics- s’afanyarien a dir que “no és el mateix” però en eixe punt acabaria la seua argumentació. Clar: no és el mateix…  Bàsicament perquè el conflicte basc el tenen a casa –i fa trontollar els mateixos fonaments de l’Estat– i els altres són a milers de kilòmetres d’ací i no els preocupen el més mínim.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!