TocDeQueda

Mikonos és, de lluny, l’illa més turística de totes les que hem trepitjat durant la nostra particular travessia per les Cíclades. Hi arribàrem ahir al vespre i, de nou, haguérem d’afrontar el sempre delicat tema de l’allotjament. Al port, com era previsible, ens esperava un regiment de caça-turistes. Aquest cop però, era ben bé una columna! Hi havia -pel capbaix- una trentena de persones que, talment com un eixam d’abelles, s’amuntegaven a l’eixida de transeünts per oferir cambres, vehicles i tota mena d’ofertes per a visitants esporàdics. Sempre m’ha semblat una estratègia comercial ben poc eficaç, aquesta: el remolí de persones i cartells que formen tots plegats espanta qualsevol fins al punt d’ignorar-los a tots per complet, sense acabar d’assabentar-te si t’oferien una habitació per 20€ o un elefant amb para-sol per desplaçar-te per l’illa (…) Després de fer una ràpida anàlisi, comprovar que s’estava fent tard i contrastar la situació actual amb les nostres experiències passades vam considerar oportú, per primer cop, de cercar allotjament d’entre totes les ofertes que teníem, literalment, a l’abast de la mà. Evitàrem -amb molt bon criteri- de voltar pels carrers costeruts de Hora carregats amb les motxilles. (Per cert, Hora -que es pronuncia aspirant l’hac- és el nom que reb el poble central de cada illa; és a dir, totes les illes tenen el seu “Hora”, que vol dir “terra” en grec. Tanmateix, el poble central de l’illa també, sovint, pren el nom de la mateixa illa). Com deia, no començar a fer voltes carregats fou una decisió encertadíssima perquè les possibilitats de trobar una “ganga” al bell mig del poble era del tot improbable: la zona del port és, de lluny, la més inaccessible econòmicament parlant. Així doncs, preguntàrem un parell de preus i localitzacions i, finalment, ens decidírem per un home major d’aspecte afable amb el qual, l’intrèpid Dani havia encetat unes mínimes gestions mentre tractava de creuar la barrera de caça-turistes. L’home fou més intel·ligent que els demés: no ens aclaparà amb tota la resta; esperà a que ens els llevàrem del damunt i, un cop érem a soles, s’acostà amb educació i humilitat. Pura psicologia!

He demanat Xavi que hem fes una fotografia mentre escric en aquest cafè tant acollidor que hem trobat caminant pels carrerons de Mikonos. És, certament, allò que cercàvem per poder prendre alguna cosa tranquil·lament, ja ben dinats. Avui encetem un nou viatge dins d’aquesta entranyable travessia “cíclada”. Després de dues setmanes de compartir-ho pràcticament tot Jaume, Dani i Empar han partit cap a Atenes des d’on, aquesta mateixa nit, volaran cap a Barcelona. Xavi i jo els hem acompanyat fins al Port Nou de Mikonos des d’on passat de poc el migdia han salpat amb un “fast ferry” direcció el Pireu, el port de la capital grega. A punt d’embarcar-s’hi ens hem ben acomiadat amb sentides abraçades i petons i, després, Xavi i jo hem fet cap a Ano Mera, l’altre poble important de l’illa de Mikonos. Ha estat però, una visita frustrant; una mena de “coitos interruptus” turístic. El poble es reduïa, literalment, a una plaça una mica desangelada delimitada per dos enormes eucaliptus i envoltada de terrasses i restaurants, on no hi mancava l’inevitable capelleta cristiana d’estil ortodox. La resta del poble consistia en un disseminat de cases escampades pels petits turons que envolten el que, suposadament, vindria a ser el centre vila. És una imatge ben desagradable: un càncer blanquinòs que empaita la serra implacable. Malauradament, és un esguard ben reconeixible per a mi: d’aquest mateix mal pateixen les muntanyes maltractades i ferides de mort de la Marina baixa i l’interior d’Alacant. Després d’uns moments de dubte, d’una d’eixes crisis de decisió que afecten periòdicament aquells qui viatgen sense un rumb excessivament prefixat, hem estat d’acord en tornar cap a Mikonos quan encara no feia ni una hora que havíem arribat a Ano Mera. Val a dir que l’hora “canícula” a la qual hem arribat al poble -la 1 del migdia- i el fort vent que bufa des de fa dos dies en totes direccions no ens han ajudat a gaudir d’un poble que, d’altra banda, té ben poca cosa que oferir.

Avui era un dia de trànsit, com he dit quan he començat a escriure aquestes paraules. I ho és en dos sentits. En primer lloc, el grup s’ha desfet i, per tant, comença un nou viatge. L’altre canvi té a veure amb la nostra propera destinació: avui mateix, a les 02:00 Xavi i jo agafarem un vaixell que ens acostarà cap a la nostra darrera illa: Icària. Aquest cop però, ens allunyem de les cíclades per acostar-nos a les illes del nord est de l’Egeu, ja a tocar de Turquia. Volíem conèixer una altra mena d’illa, molt menys turística i de paisatge més amable: segons em va dir la meua estimada Maria Chiner abans de marxar, Icària és d’una vegetació exuberant. Així doncs, en menys d’un dia, el nostre viatge haurà mutat prodigiosament. És per això que cercàvem un lloc com aquest per assumir aquesta transformació, per entendre-la, per poder fer aquest trànsit conceptual i emocional. I aquest deliciòs indret, aquest minúscul Cafè que té el mar de finestra, ens ha servit de frontissa; d’una inigualable frontissa de viatge.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!