TocDeQueda
Pensaments, anècdotes i paraules aproximades
Les mil i una illes (II)
Illa de Santorini
Com no, la resta de l’expedició encara dorm. Matinar ha estat sempre una de les meues constants vitals. No pretenc ara d’esbrinar els motius d’aquest irreparable i profitòs costum però ha de tenir -per força- alguna relació amb la gran qualitat de les meues hores de son: he tingut sempre la fortuna de dormir com un rei. Com deia, Xavi i companyia encara dormen a l’habitació que ahir, miraculosament, aconseguirem de llogar. Fou un dia dur, ahir. Un cop arribàrem al port de Santorini patírem una d’eixes situacions de bloqueig col·lectiu: ningú no sabia massa bé què fer ni com. Després de desembarcar, la nostra desorientació era total: els “caça-turistes”, que ofereixen tota mena d’ofertes d’allotjament i logística, ens atacaven violentament i nosaltres els repel·líem amb un contundent: “No, thanks!”, sense saber ni tant sols què era allò que ens estaven ofgerint. El cas és que passat el quart d’hora d’estrèpid posterior a l’arribada d’un gran vaixell, el port tornà a un certa normalitat, amb gran part de la gentada enfilant ja cap a Fira i d’altres poblacions de l’illa. El problema amb el qual ens topàrem fou que del nou port de Santorini només es pot surtir “motoritzat” -cotxe particular, furgoneta d’hostal, bus turístic i/o públic-. La nostra intenció inicial era arribar al poble tot pujant els més de 500 esgraons que s’enfilen temeràriament pel penya-segat. Tanmateix, a les conegudes escales hi pots accedir si ets al port vell. Un cop ens ho van confirmar, vam comprovar que estàvem completament “atrapats”. Tots els intents per sortir del port foren infructuosos: tots els taxis i els busos que hi arribaven eren d’empreses que no oferien servei a no ser que l’hagueres contractat adés. Ens hi estiguérem més de dues hores sense saber què fer, absolutament superats per la situació i la canícula. Després, l’atreviment de’n Dani i la providencial intervenció de Xavi ens van permetre d’escapar d’aquell insuportable indret i arribar a una casa amb piscina per la qual només hem pagat 14€ per persona. Qui ho anava a dir! (…)
Illa de Folégandros.
(…) Fa dos dies que som a Folégandros i la nostra experiència “cíclada” ha pres una forma ja molt més aproximada a la idea de viatge que havia imaginat abans de partir. Aquesta nit hem dormit per primer cop a una platja. La nit ha estat bastant incòmoda pels terribles cops de vent que han fuetejat intermitentment els pocs arbres que ens protegeixen i la nostra son: tots ens hem despertat un munt de vegades durant la nit. Tanmateix, l’idíl·lic entorn que ens envolta compensa amb escreix les petites incomoditats nocturnes que hem patit. La platja és una delícia; un fragment de paradís. L’aigua és d’un blau de postal i, com a la gran majoria d’illes, la sorra està formada per perdretes minúscules. Quan pense en la sorra gris i compacta de la Malva-rosa em venen ganes de plorar. La platja és el punt final d’una mena de “valleta” formada per dos turons costaners, pel mig dels quals hi ha una rambla ben delimitada per l’aigua que, en algun moment de l’any, hi ha de baixar violentament (…) No necessite res més per ser feliç: una platja agradable i lluny d’un nucli urbà, un lloc per dormir, un “xiringuito” on poder comprar aigua i fer un mos… No hi ha paraules per descriure la sensació de pau que transmet viure un capvespre en un lloc com aquest. Després de la ferotge calor, tot s’atempera. Molt lentament, la platja es va desempallegant dels seus nombrosos visitants diürns, tot permeten que recupere la seua fesomia original. El paisatge va perdent les seues indescriptibles tonalitats de verd oliva, marró terra i blau de mar. El silenci torna a regnar i permet d’escoltar la tendresa dels sons imperceptibles: un grill, algú que és banya, dues persones conversant a mitja veu… Poc a poc, tot es fon i es confon amb la nit. Hi ha un moment màgic en el qual el residu de llum que encara et permet de reconèixer mínimament les formes fa creure els teus sentits que ets en una mena de somni: tot és difumina com si anès a desaparèixer. I, després, el cel estelat. I l’amable soroll de les ones…
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
M’agrada. En alguns moments pensava q estava allí, vegent-vos.
Aloma
PD: em fa gràcia: “dormir com un rei”, segurament sóc moooolt republicana, mai he conseguit dormir com una reina.